La ciutat de Reus es reconcilia amb el seu fill pròdig mort a Mèxic

Una placa recordarà la memòria de 
Joan Garcia i Oliver 
el reusenc que fou ministre de Justícia 
en el govern de Francisco Largo Caballero 



  

Joan Garcia i Oliver (Reus, Baix Camp, 1902 — Guadalajara, Mèxic, 13 juliol 1980) polític anarcosindicalista català ja té el seu reconeixement oficial amb els actes que varen tenir lloc aquesta darrera setmana a la seva ciutat natal, Reus.

El qui seria un destacat militant anarcosindicalista reusenc i una de les figures més rellevants de la CNT durant la primera meitat del segle passat, Joan Garcia, torna a estar present a la ciutat de Reus. L'ajuntament va inaugurar aquest dimarts 29 d’abril una placa commemorativa a la casa on va néixer Garcia Oliver, situada al carrer Sant Elies, 30-32, amb la presència d'alguns dels veïns que habiten a l'edifici actual, i l'absència de representació de la CUP de Reus, que va ser de fet qui emplaçar al consistori a fer aquest reconeixement. 

Val a dir també, que el dimecres 30 d’abril va tenir lloc a Reus atalentada la celebració del 01 de maig per tal de no coincidir amb la manifestació de Tarragona, amb representants de diferents organitzacions de l’esquerra anticapitalista de la ciutat (Arran, Ateneu Llibertari, CGT, COS, CUP) el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, i la PAH de Reus, amb especial homenatge a les figures de Cripriano Martos al lloc on el van assassinar, i també s’aturaria la Manifestació al carrer Sant Elies, a la casa on va néixer Joan Garcia Oliver. 

Val a dir que l’aparell municipal ha anat de vagó de cua en aquesta reivindicació històrica. Fa uns anys i també coincidint amb la festa del 01 de maig Dia del Treballador, col·lectius com la CUP, CGT, Maulets i AJR, també li dedicaren un homenatge “no oficial” amb un breu repàs de la seva figura a càrrec de Jordi Martí, professor de llengua i literatura catalana, i la col·locació d’una placa en la seva memòria al número 32 del C/ Sant Elies, on va viure amb els seus pares. 

Un acte que comptaria amb la presència d’Amadeu Garcia, nebot de Joan Garcia Oliver, de 87 anys.

La Wikipedia ens recorda que en Joan Garcia i Oliver a l’any 1919 s'afilià primer a la Societat de Cambrers L'Aliança, adherida a la UGT, però més tard participà en la constitució del Sindicat de la Indústria Hostalera, Restaurants, Cafès i Annexes que s'integrà a la CNT. 

“Participà en la formació del grup d'acció Los Solidarios (1922), que va atemptar contra el cardenal Juan Soldevila y Romero a Saragossa i contra el secretari general dels Sindicats Lliures Joan Laguía Lliteras a Manresa el 1923. El 1924 fou detingut a Manresa i empresonat a Burgos i el 1926 a Pamplona. Fou alliberat en proclamar-se la Segona República Espanyola i tornà a Barcelona. Hom afirma que fou qui ideà la bandera roja i negra de la CNT, que s'exhibí per primer cop el primer de maig de 1931. Va ser secretari de la FAI i assistí al tercer congrés confederal de la CNT a Madrid del 10 al 16 de juny de 1931. 

El 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat i tornà a ser empresonat. Impulsà la formació del Comitè Nacional Revolucionari (que tingué la seu a Badalona) i dirigí la insurrecció de gener de 1933, que el portà de nou a la presó. Fou alliberat després del triomf electoral de les esquerres del febrer de 1936. Participà en el IV Congrés de la CNT a Saragossa el maig de 1936, i preveient l'aixecament militar, formà part del grup que cercà el proveïment d'armes. El juliol de 1936 impulsà la formació del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i organitzà la columna los Aguiluchos que marxà al front d'Aragó, però fou cridat a tornar a Barcelona i prendre el comandament, sent representant de la CNT en el Comitè, en el que fou cap del departament de Guerra. Com a representant de la CNT-FAI fou ministre de Justícia en el govern de Francisco Largo Caballero (4 de novembre 1936 – 19 de maig 1937). 

Inicià l'organització de les "Escoles Populars de Guerra" i posà en funcionament uns camps de treball per als detinguts polítics. Durant els fets de maig de 1937 exhortà als cenetistes de Barcelona que deixessin la lluita que havia esclatat en els carrers de Barcelona, cosa que més tard li fou fortament criticada. Exiliat l'any 1939 s'instal·là a Suècia, Veneçuela i Mèxic. Va escriure un llibre amb les seves memòries, El eco de los pasos...” 

Tanmateix recordem que en Joan Garcia i Oliver es va establir al país asteca des del gener de 1941, va continuar amb les seves activitats confederals, defensant la unitat republicana antifranquista , posició que va provocar una escissió en la CNT de Mèxic. 

En aquests anys es va guanyar la vida, patint penúries econòmiques, treballant com a representant de l'empresa química Imperial Chemical Industries (ICI). Amb la reunificació confederal durant els anys seixanta, va tornar a Europa per ocupar un lloc de responsabilitat en Defensa Interior (DI), però la va abandonar aviat convençut de la seva poca eficàcia. El 19 gener 1964 va morir en accident automobilístic són únic fill Joan i el 1968 ell mateix va ser atropellat per una moto conduïda per un oficial del Departament de Trànsit de Léon (Guanajuato , Mèxic ) que el va deixar gravíssim, fets que li van deixar bastant desolat. 

En morir el dictador Franco es va negar a cobrar la pensió de ministre si no li pagaven els endarreriments. El 1978 va publicar a “Ruedo Ibérico” les seves famoses i polèmiques memòries sota el títol “El ressò dels passos”. 

Al final de les seves Memòries, “El ressò dels passos”, ens recorad José Martínez que García Oliver afirma: "Ni abans, ni durant la meva gestió de ministre, ni durant el temps que vegeté a Barcelona, em vaig penedir del que vaig fer sent ministre, ni d'haver proposat anar a pel tot. Mai vaig deixar d'esperar l'oportunitat de poder fer-ho." 

Foto: Laia Solanellas  








   

Registre del discurs de Joan Garcia Oliver, en aquests moments ministre de Justícia de la República, realitzat pel director Mateo Santos, el 20 de novembre de 1937 durant l'acte d'inauguració del mausoleu de Durruti, Ascaso i Ferrer i Guàrdia al cementiri de Montjuïc de Barcelona. 

El mausoleu va ser destruït el 1939 per les tropes franquistes. Durant 40 anys va estar prohibit deixar flors o records, fins i tot acostar-se segons un reglament del cementiri. Els noms van ser esborrats i les tombes estan buides. (Imatges cedides per la Fundació Anselmo Lorenzo i la col·laboració d'Abel Pau per al projecte La Ruta de l'Anarquisme del Col·lectiu Turisme Tàctic)