ABRIL ZAPATISTA 2014

Iban Ek presenta 
"Des del sentiment de la memòria", 
un llibre creat al moll de l’ós del zapatisme 

Aquest passat dissabte 04 d’abril de 2014 a les 19:30 va tenir lloc al Casal de Joves Palau Alòs [Carrer Sant Pere més Baix 55, Barcelona, Catalunya, Europa] un acte de divulgació del llibre realitzat per en Anaven, Ibanek, Mamtik, sobre el moviment zapatista de Mèxic, “Desde el sentimiento de la memoria”. Una presentació inclosa dins dels actes programats amb el nom de “Abril Zapatista 2014” per tal de recordar el naixement d’aquest moviment a Mèxic. 

Anaven, Ibanek, Mamtik, autor que fa servir com a nom el de “Iban Ek” es un creador de històries per mitjà de la seva càmera fotogràfica, la seva paraula o la seva ploma, Viatger incansable, es declara ciutadà de tot el Mon i d’aquí que esdevingui un escriptor de sentiments escrits des d’allò més profund de la vida. D’aquí aquest llibre “Desde el sentimiento de la memoria” que no és altra cosa que un llibre-crònica de relats breus i intensos que ens porten cap a Mèxic i la regió de Chiapas, Estat convuls on Anaven, Ibanek, Mamtik, “Iban Ek” educador social, activista, fotògraf, periodista, i hombre de carn i ossos hi va residir durant quatre anys. 

Quasi 20 anys després del crit de “Ya basta!” de l’Exercit Zapatista d’Alliberament Nacional, tornem a Mèxic de la mà d’Iban Ek amb aquesta presentació del llibre que va escriure. Ell va ser una de les persones que va acudir a la crida al recolzament mutu que es va fer des de l’Estat de Chiapas. 

Iban Ek ha participat o pres part activa en diferent col·lectius de la anomenada “contrainformación e internacionalistas”. Va estar, per exemple, fundador de Indymedia Chiapas y col·labora entre altres mitjans de comunicació amb el setmanari “La Directa” o amb “Masala, diario de información, denuncia y crítica social” de Ciutat Vella, de Barcelona Val a dir que “Desde el sentimiento de la memoria” son unes narracions que s’acompanyen de grabats-il·lustracions en forma d’homenatge al Taller de Gràfica Popular, col·lectiu d’artistes i militants compromesos mexicans que dibuixaren l’imaginari revolucionari a partir de 1937. La combinació dels relats viscuts, les emocions i la memòria entreteixeixen un llibre commovedor que ha estat varies vegades presentat al públic en els darrers anys amb molta acceptació. 

Recordem Barcelona (juny 2013), Castelló (maig 2013), Bilbao (novembre 2013) entre altres llocs. Tanmateix AME Associació de Mexicans d’Esparreguera i voltants també va recollir la presentació feta d’aquest autor a “Avui divendres presentació del llibre “El Sentimiento de la Memoria” a Editorial Virus

Entrevista realitzada per el Casal Popular sobre aquest llibre [13.05.2013]: 

1. Com sorgeix la idea del llibre? 

La idea principal va sorgir pel meu gran interès per el gravat mexicà i la seua implicació en les lluites del poble al llarg de més de quatre dècades. És ací on penso fer-li un homenatge al Taller Grafica Popular, (TGP), i la millor forma que vaig trobar es que il•lustraren els relats que jo anava escrivint en la meua etapa a Chiapas entre el 99 i el 2003. És com una mena de resum de relats que vivència la meua experiència durant aquells quatre anys. 

2. Què ens podem trobar al llibre? 

Doncs en la meua opinió es pot trobar i conèixer el gran treball del TGP als moviments socials mexicans. És un col·lectiu del qual no en sabem gaire en aquest costat de l’Atlàntic i que trobo molt interessant de conèixer. A més a més del seu treball al costat del poble, van tindre una gran implicació amb tots i totes les exiliades que anaven arribant durant la Guerra Civil i després, durant els anys de pos-guerra i dictadura, fins i tot molts d’ells i elles van estar lluitant al territori amb la FAI. 

Trobo impressionant el treball de suport i solidaritat que van tenir amb la nostra gent i un treball digne de conèixer. Per altra banda us trobareu un llibre de relats curts i no molt llargs; un llibre fàcil de llegir i molt amè. Podeu obrir el llibre per qualsevol pàgina i poder llegir dos o tres relats que us posaran al context del Mèxic d’aquells anys, el de màxim fervor zapatista i indigenista, ja que no només escric sobre Chiapas, sinó que també hi ha escrits ubicats en Oaxaca, Ciutat de Mèxic, Michoacan, Jalisco, Veracruz, i també a Barcelona i Castelló. 

Està ubicat en tres parts: “Desde”, és d’un l’escric, Mèxic en aquells anys; “El sentimiento”, és la part més poètica on parlo dels sentiments cap a la família, amics o companyes que anava tenint lluny de casa; “La Memoria”, per mi la part en la que després de deu anys d’escriure el llibre em sento amb més sintonia. Aquesta part va eixir degut a la meua tasca d’intermediari entre les coordinadores de la societat civil i el CNI (Congreso Nacional Indigena), és allà on em convidaven a passar llargues nits amb el Consejo de Ancianos del CNI. Ells i elles anaven contant històries dels pobles, faules, relats, conflcites, experiències, valors,… I els hi vaig demanar si podria recollir aquestes històries i parlar sobre els grans valors que guardaven dintre i posar-los sobre la taula juntament amb els valors d’occident i el que jo anava veient a la nostra societat mentre creixia. Després teniu un epíleg on escric una breu història del TGP. 

3. Amb el llibre pretens fer un homenatge al Taller de Gràfica Popular de Mèxic? Per a qui no ho conega, què ens pots dir del taller? Com arribes tu a conèixer el projecte? 

El TGP es la dedicació d’un col·lectiu d’homes i dones que va estar lluitant i acompanyant les lluites dels moviments socials durant més de 40 anys. És un treball impressionant, tot i les dificultats que van tindre en molts àmbits, mai es van separar del que realment els motivava, parlar d’allò que el poder volia amagar, sempre amb intel·ligència i acidesa. 

Van estar molt a prop dels i les exiliades de la Guerra Civil, van fer sèries en favor de la República durant la guerra i contra el franquisme a la dictadura. Van estar combatent a València, van organitzar una trobada de la Lliga de artistes revolucionaris l’any 1938 a València com a suport internacional de cara als republicans i van formar part de l’onada d’artistes més compromesos amb el poble que ha donat Mèxic. Van compartir generació amb Diego Rivera, Frida Khalo, Siqueiros, Orozco i venien de la corrent del gravat que va engegar el mestre gravador José Guadalupe Posadas. Començava a interessar-me molt el gravat mexicà i la seua transcendència a l’àmbit de la lluita social, em sembla un art molt complet i amb una ànima increïble. Llavors vaig conèixer al gran escriptor mexicà Carlos Monsivais, li vaig comentar la idea que tenia i ell em va dir, jo estic disposat a ajudar-te amb això. Vam començar amb la cessió de drets d’imatge d’una col·lecció que ell tenia sobre Leopoldo Méndez, però li vaig dir que volia fer un homenatge a tot el col·lectiu. 

Llavors després ens vam passar un any i mig mirant quins autor havien prescrits els drets d’imatge dels seus gravats i ho podíem utilitzar. Tot això per no tindre problemes de drets, ja que hi havia casos com el de la família d’Alfredo Zalce que s’estaven traient els ulls entre ells pels drets del seu pare. Tot allò van acabar en la idea d’aquest llibre i li agraeixo molt a Carlos, en pau descansi, tot el suport que em va donar, sense ell crec que no hagués estat possible aquest projecte.

4. Tu vas estar a Chiapas fa anys i has estat al Col·lectiu de Solidaritat amb la Revolta Zapatista de Barcelona. Al gener del 2014 es faran 20 anys de l’aixecament zapatista, que va suposar l’entrada de nous referents als moviments socials d’arreu del món. Quines aportacions trobes importants fetes des del Zapatisme? Com veus la situació actualment després d’aquests 20 anys a Chiapas? 

Per mi el Zapatisme ens va ensenyar el poder de la paraula i les seues estratègies contemporànies en el sentit de saber jugar el paper d’aquesta era tant mediàtica i de l’Internet. Ells i elles van saber jugar molt bé aquest paper per cridar l’atenció de tot el planeta. 

Als pocs mesos d’arribar es va organitzar la Consulta Nacional pels drets dels Pobles Indígenes amb la participació de milions de persones a tot el país. Veníem de la marxa dels 1.111, dels encontres intergalàctics a la Selva Lacandona, vindria la Caravana del color de la terra, en definitiva moltes estratègies per cridar l’atenció i donar a conèixer la injustícia tan gran que viuen els pobles indígenes en aquelles terres. Van ser molt astuts i intel·ligents en aquest sentit, però també vam conèixer altres formes de fer guerrilla, diferents a les que coneixíem en processos com a Colòmbia, El Salvador o Guatemala. 

Per la gent que havíem estat als moviments anti-militaristes aquest punt era molt important de veure, com funcionar amb armes que no disparaven, la importància de la paraula, de les bases, gran protagonista de tots els actes anomenats abans; un altra manera de pensar la lluita a Llatinoamericà que ens va obrir les ganes de conèixer-la. Ara mateix crec que el procés està més que enquistat, ni cap endavant, ni cap enrere, encallat. 

L’etapa de silenci després de la caravana penso que va fer molt de mal i va separar una mica les bases de la comandància. Això sempre havia estat present, però crec que va ser aquell el moment d’allunyament entre el més important d’un moviment, la seua gent. Després es va decidir que volien estar treballant cap a dintre de les seues comunitats, integrant l’autonomia real als seus municipis, i això em va semblar molt just i apropiat, però s’havien carregat amb eterns debats a molta gent que portava més de 30 anys lluitant en clandestinitat i després com a responsables dels municipis. Però allí també ve la meua crítica a l’esquerra d’ací. Vam veure com ja no es parlava de zapatisme igual que abans després del silenci, ja que no estava de moda Chiapas, ara tocava mirar cap a altres conflictes internacionals que la premsa ens posava de moda i la veritat és que me molesten aquestes modes revolucionàries. Si has estat part d’un moviment i aquest moviment té un moment baix, intentem entre tots i totes que això torna a agafar la importància que mereix, no mirar cap als llocs on hi ha mes carnassa simplement pel fet de ser el que es porta ara. 

Però sobretot penso que el que va fer més mal va ser l’estratègia pensada pel PAN (Partido de Acción Nacional), que va ser silenciar el conflicte ningunejant-lo i que caigués en l’oblit. Això amb el silenci dissenyat pel zapatisme -en la meua opinió-, va treure de l’escena internacional aquest moviment del que tant hem après. Allò interessant era -i és- que fossis o no activista o militant de l’EZLN, ser zapatista ja era quelcom més que això, era una forma de fer política i de valors en la militància, més enllà de pertànyer a una organització concreta o no. Crec que això ha estat un dels valors més grans que ha tingut aquesta lluita, que continua viva i farà 20 anys l’any vinent.