Missatge institucional del president de la Generalitat
amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya
Amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, el president de la Generalitat, Artur Mas, pronuncia un missatge institucional dirigit a tots els ciutadans de Catalunya.
El missatge s'ha emès per Televisió de Catalunya el dissabte 10 de setembre a les 21.45 hores.
Benvolguts i benvolgudes compatriotes:
Em dirigeixo a tots vosaltres amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.
Alguns creuen que, amb la Diada, els catalans commemorem una derrota, la de l’11 de setembre de 1714. Tanmateix, és just el contrari: commemorem l’esperit de superació que ens ha permès mantenir viva la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra ànima, la nostra nació.
En aquests darrers tres segles, s’han donat gairebé totes les circumstàncies perquè Catalunya desaparegués com a realitat nacional. Lluny d’això, el nostre país és avui el territori més atractiu de l’antic Mare Nostrum, la Mediterrània.
Podíem no ser, però som. Podíem haver caigut en la marginalitat, però exercim la capitalitat en l’àrea geogràfica que sempre ens ha estat més propera.
Podíem ser un poble derrotat i vençut, però som un poble viu i amb futur.
Fóra absurd negar les enormes dificultats del moment. Vivim temps d’incertesa, d’adversitat, d’amenaces econòmiques que sacsegen el nostre benestar i d’amenaces polítiques que qüestionen el nostre autogovern. És cert. Però com ja hem fet al llarg de la nostra història ens cal convertir aquestes dificultats en estímuls positius que ens portin, un cop més, no tant sols a fer-hi front, sinó a sortir-ne més enfortits i amb major capacitat per construir un país més sòlid, més just i més lliure.
Certament, moltes coses que passen, i que ens afecten, no depenen directament de nosaltres. Hi ha moltes variables en joc en les que la nostra capacitat d’influència és poca, o nul·la. Tanmateix, hi ha quelcom que no depèn ni de Berlin, ni de Frankfurt, ni de París, ni de Madrid: la força de creure en nosaltres mateixos. Aquella força, basada en uns valors propis, que ha fet que al llarg de la història Catalunya es mantingués dempeus, sense doblegar l’esquena ni abaixar el cap.
És hora de retrobar-nos amb aquests valors. És hora de creure en nosaltres mateixos. És hora d’assumir el millor llegat de la nostra història: la voluntat de ser, de progressar, d’anar endavant. Els països treballadors, creatius i de mentalitat oberta estan avançant enmig de les dificultats que envolten el panorama del món. Sovint són països de dimensió més aviat modesta, però amb un caràcter molt marcat i uns valors molt sòlids. Catalunya pot ésser un d’aquests països. Si ens ho creiem, i si creiem en nosaltres.
I això, torno a insistir, només depèn de nosaltres.
La Diada d’enguany té lloc en un moment en el que l’obligada política d’austeritat en l’àmbit públic pot fer pensar a alguns que ens trobem davant d’un afebliment irreversible del nostre estat del benestar. Crec, francament, que no és així.
Contenir el creixement de l’endeutament és l’únic camí per assegurar que les generacions més joves, els nostres fills i els nostres néts, podran gaudir com a mínim del mateix estat del benestar que hem construït en les darreres dècades.
Demano, en aquest sentit, comprensió a tothom, a fi d’evitar que els deutes excessius d’avui no es converteixin en una llosa per a les esperances de les generacions futures. Un llegat de deutes impagables no fóra èticament acceptable.
En canvi, ens cal tenir una actitud d’escolta atenta, sobretot respecte a aquells que viuen una situació personal més difícil. Una actitud de justícia i de servei per ajudar i donar un cop de mà a qui més ho necessita. Actituds que caracteritzen avui a la majoria de les nostres famílies, que amb el seu esforç diari ajuden a mantenir una societat cohesionada i sòlidament vertebrada.
La Diada Nacional és també un motiu per recordar la necessitat de reforçar la nostra vida democràtica, i procurar no esquerdar-la.
En els darrers tres-cents anys, n’hem tingut escassament quaranta de democràcia, trenta dels quals són les darreres dècades. Tot sistema de construcció humana és millorable i perfectible. La democràcia, també. I a casa nostra, potser encara més.
Per tant, tot allò que pretengui honestament contribuir a millorar un sistema
imperfecte no només cal escoltar-ho, sinó posar-ho en pràctica. Ara bé, no podem deixar que s’instal·li entre nosaltres una actitud destructiva cap al sistema de representació democràtica, el centre del qual és el Parlament de Catalunya.
No es tracta només d’una qüestió d’ordre públic, sinó d’una cosa molt més important: l’aposta per una societat basada en el diàleg i en la deliberació col·lectiva, que no és el mateix que la violència i la coacció disfressades de demandes; el d’una societat on existeix el dret d’expressar-se lliurement i el deure d’escoltar a tothom, però en cap cas d’acceptar la coacció de minories que suplanten les majories reals. No sempre el que més crida té més raó. I al que coacciona, no se li pot donar la raó.
No vull deixar, en aquesta celebració de la nostra Diada Nacional, de referir-me a aquells fets que darrerament s’han produït i mostren les amenaces que poden afectar el nostre autogovern, els nostres símbols i la nostra voluntat de construir un model propi de societat. La modificació unilateral de la Constitució per part dels grans partits estatals trenca definitivament les regles del joc de la transició espanyola, en deixar de banda un dels principals artífexs d’aquesta: el catalanisme.
Això suposa un canvi profund del que Catalunya n’ha de prendre nota, i que òbviament no serà neutral ni innocu en la relació entre Catalunya i l’Estat.
Aquests dies, molts catalans han vist amb una dramàtica claredat que la visió uniformista i excloent d’Espanya afecta negativament tots els catalans, amb independència de la seva llengua habitual, del seu lloc de naixement o de les seves creences religioses. I això reforça el catalanisme, del signe ideològic que sigui, més enllà del malestar o del ressentiment puntual. Més enllà, en definitiva, d’una postura merament reactiva.
Aquesta realitat s’exemplifica clarament amb la reobertura del debat sobre la llengua. La immersió lingüística a Catalunya no és una finalitat en ella mateixa, sinó un mitjà per a assolir una societat més cohesionada. És per això que va sorgir en el context històric d’un gran consens polític i social, i continua disposant d’una acceptació social molt majoritària. Ningú pot pretendre canviar un determinat model de convivència que, a més, ha obtingut uns bons resultats i gaudeix d’un consens social majoritari.
Afrontem anys de transcendència històrica que marcaran per molt de temps el rumb i el nostre futur com a país. De les nostres actituds i sobretot de les nostres accions dependrà el futur de la Nació.
No havíem viscut en molts anys una situació com l’actual on es produís una conjunció de reptes econòmics, conseqüències socials, manca de respecte a la nostra cultura i a la nostra llengua, i qüestionament del nostre autogovern.
Actuem, doncs, amb intel·ligència, conscients de les nostres capacitats, siguem exigents i treballem dur. Comprometem-nos amb Catalunya com una noble i bella causa.
Sapiguem ser dignes de l’herència rebuda de tantes i tantes generacions de catalans i catalanes, molts d’ells vinguts d’arreu, que han lluitat i treballat per un millor futur per aquest país.
Bona Diada a tothom i Visca Catalunya!
El mensaje se ha emitido por Televisió de Catalunya el sábado 10 de septiembre a las 21.45 horas.
Estimados y estimadas compatriotas:
Me dirijo a todos vosotros con motivo de la Diada Nacional de Cataluña.
Algunos creen que, con la Diada, los catalanes conmemoramos una derrota, la del 11 de septiembre de 1714. Sin embargo, es justo lo contrario: conmemoramos el espíritu de superación que nos ha permitido mantener viva nuestra identidad, nuestra lengua, nuestra cultura, nuestra alma, nuestra nación.
En estos últimos tres siglos, se han dado casi todas las circunstancias para que Cataluña desapareciera como realidad nacional. Lejos de ello, nuestro país es hoy el territorio más atractivo del antiguo Mare Nostrum, el Mediterráneo.
Podíamos no ser, pero somos. Podíamos haber caído en la marginalidad, pero ejercemos la capitalidad en el área geográfica que siempre nos ha sido más cercana.
Podíamos ser un pueblo derrotado y vencido, pero somos un pueblo vivo y con futuro.
Sería absurdo negar las enormes dificultades del momento. Vivimos tiempos de incertidumbre, de adversidad, de amenazas económicas que sacuden nuestro bienestar y de amenazas políticas que cuestionan nuestro autogobierno. Es cierto. Pero como ya hemos hecho a lo largo de nuestra historia necesitamos convertir estas dificultades en estímulos positivos que nos lleven, una vez más, no sólo a hacer frente, sino a salir más fortalecidos y con mayor capacidad para construir un país más sólido, más justo y más libre.
Ciertamente, muchas cosas que pasan, y que nos afectan, no dependen directamente de nosotros. Hay muchas variables en juego en las que nuestra capacidad de influencia es poca, o nula. Sin embargo, hay algo que no depende ni de Berlín, ni de Frankfurt, ni París, ni de Madrid: la fuerza de creer en nosotros mismos. Esa fuerza, basada en unos valores propios, que ha hecho que a lo largo de la historia Cataluña se mantuviera de pie, sin doblar la espalda ni bajar la cabeza.
Es hora de reencontrarnos con estos valores. Es hora de creer en nosotros mismos. Es hora de asumir el mejor legado de nuestra historia: la voluntad de ser, de progresar, de ir adelante.
Los países trabajadores, creativos y de mentalidad abierta están avanzando en medio de las dificultades que rodean el panorama del mundo. A menudo son países de dimensión más bien modesta, pero con un carácter muy marcado y unos valores muy sólidos. Cataluña puede ser uno de esos países. Si nos lo creemos, y si creemos en nosotros.
Y esto, vuelvo a insistir, sólo depende de nosotros.
La Diada de este año tiene lugar en un momento en el que la obligada política de austeridad en el ámbito público puede hacer pensar a algunos que nos encontramos ante un debilitamiento irreversible de nuestro estado del bienestar. Creo, francamente, que no es así.
Contener el crecimiento del endeudamiento es el único camino para asegurar que las generaciones más jóvenes, nuestros hijos y nuestros nietos, podrán disfrutar como mínimo del mismo estado del bienestar que hemos construido en las últimas décadas.
Pido, en este sentido, comprensión a todos, a fin de evitar que las deudas excesivas de hoy no se conviertan en una losa para las esperanzas de las generaciones futuras. Un legado de deudas impagables no fuera éticamente aceptable.
En cambio, necesitamos tener una actitud de escucha atenta, sobre todo respecto a aquellos que viven una situación personal difícil. Una actitud de justicia y de servicio para ayudar y echar una mano a quien más lo necesita. Actitudes que caracterizan hoy a la mayoría de nuestras familias, que con su esfuerzo diario ayudan a mantener una sociedad cohesionada y sólidamente vertebrada.
La Fiesta Nacional es también un motivo para recordar la necesidad de reforzar nuestra vida democrática, y procurar no resquebrajar la misma.
En los últimos trescientos años, hemos tenido escasamente cuarenta de democracia, treinta son las últimas décadas. Todo sistema de construcción humana es mejorable y perfectible. La democracia, también. Y en nuestro país, tal vez aún más.
Por tanto, todo aquello que pretenda honestamente contribuir a mejorar un sistema
imperfecto no sólo hay que escucharlo, sino ponerlo en práctica. Ahora bien, no podemos dejar que se instale entre nosotros una actitud destructiva hacia el sistema de representación democrática, cuyo centro es el Parlamento de Cataluña.
No se trata sólo de una cuestión de orden público, sino de algo mucho más importante: la apuesta por una sociedad basada en el diálogo y en la deliberación colectiva, que no es lo mismo que la violencia y la coacción disfrazadas de demandas, el de una sociedad donde existe el derecho de expresarse libremente y el deber de escuchar a todos, pero en ningún caso de aceptar la coacción de minorías que suplantan las mayorías reales. No siempre lo que más grita tiene más razón. Y lo que coacciona, no se le puede dar la razón.
No quiero dejar, en esta celebración de nuestra Fiesta Nacional, de referirme a aquellos hechos que últimamente se han producido y muestran las amenazas que pueden afectar a nuestro autogobierno, nuestros símbolos y nuestra voluntad de construir un modelo propio de sociedad. La modificación unilateral de la Constitución por parte de los grandes partidos estatales rompe definitivamente las reglas del juego de la transición española, al dejar de lado uno de los principales artífices de esta: el catalanismo.
Esto supone un cambio profundo de lo que Cataluña debe tomar nota, y que obviamente no será neutral ni inocuo en la relación entre Cataluña y el Estado.
Estos días, muchos catalanes han visto con una dramática claridad que la visión uniformista y excluyente de España afecta negativamente todos los catalanes, con independencia de su lengua habitual, de su lugar de nacimiento o de sus creencias religiosas. Y esto refuerza el catalanismo, del signo ideológico que sea, más allá del malestar o del resentimiento puntual. Más allá, en definitiva, de una postura meramente reactiva.
Esta realidad se ejemplifica claramente con la reapertura del debate sobre la lengua. La inmersión lingüística en Cataluña no es un fin en sí misma, sino un medio para lograr una sociedad más cohesionada. Es por ello que surgió en el contexto histórico de un gran consenso político y social, y continúa disponiendo de una aceptación social muy mayoritaria. Nadie puede pretender cambiar un determinado modelo de convivencia que, además, ha obtenido unos buenos resultados y goza de un consenso social mayoritario.
Afrontamos años de trascendencia histórica que marcarán por mucho tiempo el rumbo y nuestro futuro como país. De nuestras actitudes y sobre todo de nuestras acciones dependerá el futuro de la Nación.
No habíamos vivido en muchos años una situación como la actual donde se produjera una conjunción de retos económicos, consecuencias sociales, falta de respeto a nuestra cultura ya nuestra lengua, y cuestionamiento de nuestro autogobierno.
Actuamos, pues, con inteligencia, conscientes de nuestras capacidades, seamos exigentes y trabajamos duro. Comprometámonos con Cataluña como una noble y hermosa causa.
Sepamos ser dignos de la herencia recibida de tantas y tantas generaciones de catalanes y catalanas, muchos de ellos venidos de todas partes, que han luchado y trabajado por un mejor futuro para este país.
Buena Fiesta a todos y Visca Catalunya!
.