Actualitat Catalunya

Missatge institucional 
del president de la Generalitat 
amb motiu de la 
Diada Nacional de Catalunya 2014 



 

Missatge institucional del president Mas amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya 
El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, fa el tradicional missatge institucional amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. El missatge ha estat gravat per TV3 i Catalunya Ràdio.

Cultura

El Museu d'Història de Catalunya commemora 
en una exposició el 300 aniversari 
de l'Onze de Setembre de 1714, en el marc del Tricentenari impulsat per la Generalitat de Catalunya  
-L’exposició és una de les principals actuacions de l’eix cultural del Tricentenari 
-A través d’una mostra que ocupa 1.000 m quadrats es revelen les claus del procés històric que ha portat a la consolidació de l’Onze de Setembre com a Diada Nacional de Catalunya 
-L’exposició presenta prop de 200 objectes, alguns inèdits, dins d’una aposta museogràfica impactant 

Aquest matí [13.03.2014] s’ha presentat al Museu d’Història de Catalunya una de les principals actuacions de l’eix cultural del Tricentenari: l’exposició “300 onzes de setembre. 1714-2014”, una mostra que revela les claus del procés històric que ha menat a la consolidació de l’Onze de Setembre com a Diada Nacional de Catalunya, des de l’endemà de la desfeta fins als nostres dies. La presentació ha anat a càrrec del conseller de Cultura, Ferran Mascarell; el comissari del Tricentenari, Miquel Calçada; el director del Museu d’Història, Agustí Alcoberro, i Enric Pujol, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i comissari de l’exposició. “300 onzes de setembre” explica la construcció d’una memòria, la de 1714, al llarg de 300 anys d’història i des de totes les seves facetes: la historiogràfica, la iconogràfica, la literària, la de la commemoració popular i la del catalanisme polític. El recorregut s’inicia just a l’escenari del setge de Barcelona, l’11 de setembre de 1714. En un ambient impactant i colpidor, el visitant descobreix entre trinxeres quines van ser les causes, els fets i les conseqüències immediates d’aquella desfeta amb la promulgació, el 16 de gener de 1716, del decret de Nova Planta, del qual se’n pot veure l’original, signat per Felip V. 

A partir d’aquí, del dia després de la desfeta, comença el recorregut per la construcció de la memòria. Una memòria que neix a partir de les persones que van viure aquells fets i que esdevé als llarg dels anys en memòria col·lectiva. Destaca el moment d’eclosió cultural i política que té lloc durant la Renaixença, amb figures com els literats Serafí Pitarra i Àngel Guimerà o els historiadors Mateu Bruguera i Víctor Balaguer. Aquest procés va donar lloc, a finals del segle XIX, a les primeres commemoracions de la Diada. 

Actualitat

Missatge institucional 
del president de la Generalitat 
amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya

  

Amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, el president de la Generalitat, Artur Mas, pronuncia un missatge institucional dirigit a tots els ciutadans de Catalunya. 

El missatge s'ha emès per Televisió de Catalunya.

Actualidad

[MX] Texto del Mensaje institucional 
del Presidente de la Generalitat 
con motivo de la Diada Nacional de Catalunya











Estimadas y estimados compatriotas,

Celebramos la Diada Nacional de Catalunya inmersos en un clima de dificultades económicas y sociales crecientes, con una dureza casi sin precedentes desde la recuperación de la democracia y del autogobierno hace más de treinta años. La crisis que sufrimos, y que golpea a muchos conciudadanos nuestros, a menudo de manera lacerante, se hace larga y es más profunda de lo que se podía prever. Son situaciones que no gustan, con las que nadie se puede sentir a gusto, y que, en la medida en que no se escogen sino que te las encuentras, sólo dejan un camino: hacerle frente. Y dejar claro que por dura y larga que sea la época de adversidad que nos toca vivir, le daremos la vuelta, la superaremos y la dejaremos atrás.

Y recordaremos, ojalá durante generaciones, las causas y errores que nos condujeron a ello y las lecciones que estamos aprendiendo.

El presente que estamos viviendo nos pone constantemente a prueba, tanto individual como colectivamente. Como personas y como pueblo. Pone a prueba nuestra resistencia, nuestro espíritu de superación, nuestra imaginación, nuestra creatividad, nuestra iniciativa, nuestro modelo económico, nuestro modelo de estado del bienestar, nuestra generosidad, nuestro sentido del bien común y nuestro patriotismo. Todo esto está a prueba, y no es poca cosa.

Cuando la losa que tenemos encima pesa tanto, podemos caer en el fatalismo o en la desesperanza. Es humano, pero no nos conviene. Hace falta luchar, enconadamente y sin tregua, contra cualquier sentimiento de desaliento o de desfallecimiento que se pueda instalar en nuestra sociedad.

Para conseguirlo, os propongo tres miradas diferentes, y complementarias. La primera, hacia atrás, hacia nuestra historia. Veréis que pese a algunas derrotas, que en algún momento podían parecer definitivas, Catalunya nunca fue, ni se comportó, como un pueblo vencido. En las vicisitudes de nuestra historia encontraréis siempre motivos de esperanza.

La segunda mirada es a nuestro alrededor, hacia lo que nos rodea, hacia el presente. Veréis muchos ejemplos de personas, de colectivos y de entidades que actúan con gran generosidad, con un altísimo sentido del deber y de la

responsabilidad, que hacen cosas, que ayudan, que se mueven, que se movilizan por toda clase de causas nobles; en todas estas personas que, afortunadamente, se cuentan por millares y millares, encontraréis también motivos de esperanza.

La tercera mirada es hacia adelante, hacia el futuro. Nunca como ahora Catalunya había estado tan cerca en su aspiración y en su anhelo de plenitud nacional. Cada día que pasa más y más catalanas y catalanes se incorporan al sentimiento y al concepto que es a nosotros, los siete millones y medio de personas que configuramos la Catalunya de hoy, a quienes nos corresponde decidir libremente nuestro futuro como pueblo y como nación. También este es un sólido motivo de esperanza.

La transición nacional que la sociedad catalana está llevando a cabo tiene un primer objetivo ampliamente aglutinador y compartido: el pacto fiscal. El pasado mes de julio, nuestro Parlamento aprobó por holgada mayoría la propuesta a defender en las próximas semanas. Así lo haremos. Es urgente, justo y necesario.

El pacto fiscal es el ejemplo más evidente y socialmente más transversal de esta transición nacional. Catalunya tiene suficiente energía interna para vivir mejor de lo que vive. Producimos suficientes recursos y suficiente riqueza para vivir mejor de lo que vivimos. No hay batalla más urgente ni reto más importante que la soberanía fiscal de nuestro país. Y más en estos momentos.

En los últimos tiempos ha quedado definitivamente claro que las legítimas aspiraciones nacionales de Catalunya son inseparables del bienestar de sus ciudadanos. Es por eso que la soberanía fiscal es a la vez un acto de afirmación nacional y un acto de afirmación social, en la medida en que los principales perjudicados por el hecho de no tenerla son las personas individuales y concretas, con nombres y apellidos. Aspiramos a más como nación porque aspiramos a más como sociedad, y viceversa.

La falsa contraposición entre las aspiraciones nacionales de Catalunya y el bienestar de sus ciudadanos ha quedado en evidencia. No aspiramos a más en unas cosas y a menos en otras: aspiramos a más y lo suficiente, porque queremos ser una sociedad europea como cualquier otra.

La plenitud nacional de Catalunya y el bienestar y la cohesión de sus ciudadanos no son elementos contradictorios, sino todo lo contrario.

Son tiempo de decisiones difíciles. Muchas de las que se tienen que tomar no son precisamente agradables. Nos movemos entre las incertidumbres y debilidades del proyecto europeo, y del euro, y la carencia de visión y de sentido de Estado que impera en España, y que impide sumar esfuerzos en un momento en el que esta suma es tan decisiva. Europa no acaba de encontrar su camino, y España se empeña en deshacer el suyo. Catalunya se mueve en medio de este escenario que no controlamos, pero que nos condiciona en el día a día. Si queremos mantenernos de pie en medio de estas fuertes turbulencias, y no perder el rumbo, nuestro país tiene que navegar sabiendo que cuando el agua inunda el barco hace falta sacarla cómo sea, si puede ser con el esfuerzo de todo el mundo, a cambio de seguir flotando y de poder llegar a buen puerto, una vez superada la tormenta. 

Precisamente porque tenemos que estar sacando agua del barco de manera constante, pido no sólo comprensión, sino compromiso e implicación a todo el mundo. La pido, pero sobre todo la agradezco, porque soy plenamente consciente de que gracias a la tarea de muchas personas a menudo anónimas, Catalunya se enfrenta a las dificultades con gran dignidad y notable eficacia. No puedo, todavía, anunciar que hemos dado la vuelta a la situación, porque no quiero traicionar la verdad ni engañar o engañarnos. Pero sigo manteniendo una fe indestructible en que saldremos adelante, fortalecidos y con unos valores más firmes y más sanos como personas y como pueblo.

Deseo de todo corazón que tengáis una buena Diada. De afirmación y de movilización, siempre presididos por el civismo y por el respeto a las ideas de los otros, aunque no las compartamos.

Mañana muchos compatriotas os manifestaréis en Barcelona. Mi corazón estará con vosotros. Mi espíritu y mi compromiso, también. A mí, como Presidente de Catalunya, me corresponde un rol más institucional, sumando afinidades, aglutinando voluntades, preservando siempre que se pueda la unidad del pueblo catalán. Aun así, aunque sea en silencio, sabed que vuestro clamor es el mío, que vuestra voz es la mía, que vuestros anhelos son los míos. Porque en definitiva, sean voces por el pacto fiscal, por el estado propio, por el respeto que merecemos como nación pacífica y democrática que somos, o por nuestra dignidad, son todas voces que se levantan en la misma dirección: ¡más justicia y más libertad por Catalunya! Cada cual decidirá como quiere participar en la Diada. Sea en los actos institucionales, en los de movilización en la calle o desde otros lugares, hagámoslo siempre con espíritu de suma, sabiendo que somos y seremos observados, dejando sentir nuestra voz, serena y clara, y exhibiendo y proclamando la firmeza de nuestras convicciones, de nuestro compromiso y de nuestra estima por Catalunya.

¡Viva Catalunya!

Actualitat

[CAT] Text del Missatge institucional 
del president de la Generalitat 
amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya 

Benvolgudes i benvolguts compatriotes, 

Celebrem la Diada Nacional d’enguany immersos en un clima de dificultats econòmiques i socials creixents, amb una duresa gairebé sense precedents des de la recuperació de la democràcia i de l’autogovern, fa més de trenta anys. La crisi que patim, i que colpeja molts conciutadans nostres, sovint de manera punyent, es fa llarga i és més profunda del que es podia preveure. Són situacions que no agraden a ningú, amb les que ningú es pot sentir confortable, i que en la mesura que no es trien sinó que te les trobes només deixen un camí: fer-hi front i plantar cara. I deixar clar que per dura i llarga que sigui l’època d’adversitat que ens toca viure, li donarem la volta, la superarem i la deixarem enrere. 

I recordarem, tant de bo durant generacions, les causes i errors que ens hi varen portar i les lliçons que n’estem aprenent. 

El present que estem vivint ens posa constantment a prova, tant individualment com col·lectivament. Com a persones i com a poble. Posa a prova la nostra resistència, el nostre esperit de superació, la nostra imaginació, la nostra creativitat, la nostra empenta, el nostre model econòmic, el nostre model d’estat del benestar, la nostra generositat, el nostre sentit del bé comú i el nostre patriotisme. Tot això està a prova, i no és pas poca cosa. 

Quan la llosa que tenim a sobre pesa tant, podem caure en el fatalisme o en la desesperança. És humà, però no ens convé. Cal lluitar, aferrissadament i sense treva, contra qualsevol sentiment de desànim o de defalliment que es pugui instal·lar en la nostra societat. 

Per aconseguir-ho, us proposo tres mirades diferents, i complementàries. 

La primera, cap enrere, cap a la nostra història. Veureu que malgrat algunes derrotes, que en algun moment podien semblar definitives, Catalunya mai no va ser, ni es va comportar, com un poble vençut. 

En els viaranys de la nostra història hi trobareu sempre motius d’esperança. 

La segona mirada és cap al nostre costat, cap el que ens envolta, cap al present. Veureu molts exemples de persones, de col·lectius i d’entitats que actuen amb gran generositat, amb un altíssim sentit del deure i de la responsabilitat, que fan coses, que ajuden, que es mouen, que es mobilitzen per tota mena de causes nobles; en totes aquestes persones, que sortosament es compten per milers i milers, hi trobareu també motius d’esperança. 

La tercera mirada és cap endavant, cap al futur. Mai com ara Catalunya havia estat tan a prop en la seva aspiració i el seu anhel de plenitud nacional. Cada dia que passa més i més catalanes i Catalans s’incorporen al sentiment i al concepte que és a nosaltres, els set milions i mig de persones que configurem la Catalunya d’avui, a qui ens correspon decidir lliurement el nostre futur com a poble i com a nació. També aquest és un sòlid motiu d’esperança. 

La transició nacional que la societat catalana està duent a terme té un primer objectiu amplament aglutinador i compartit: el pacte fiscal. El passat mes de juliol, el nostre Parlament va aprovar per folgada majoria la proposta a defensar en les properes setmanes. Així ho farem. És urgent, just i necessari. 

El pacte fiscal és l’exemple més evident i socialment més transversal d’aquesta transició nacional. Catalunya té prou energia interna per viure millor del que viu. Produïm prou recursos i prou riquesa per viure millor del que vivim. No hi ha batalla més urgent ni repte més important que la sobirania fiscal del nostre país. I més en aquests moments. 

En els darrers temps ha quedat definitivament clar que les legítimes aspiracions nacionals de Catalunya són indestriables del benestar dels seus ciutadans. És per això que la sobirania fiscal és alhora un acte d’afirmació nacional i un acte d’afirmació social, en la mesura que els principals perjudicats pel fet de no tenir-la són les persones individuals i concretes, amb noms i cognoms. Aspirem a més com a nació perquè aspirem a més com a societat, i a l’inrevés. La falsa contraposició entre les aspiracions nacionals de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans ha quedat en evidència. No aspirem a més en unes coses i a menys en unes altres: aspirem a més i prou, perquè volem ser una societat europea com qualsevol altra. La plenitud nacional de Catalunya i el benestar i la cohesió dels seus ciutadans no són elements contradictoris, sinó tot el contrari. 

Són temps de decisions difícils. Moltes de les que s’han de prendre no són precisament agradables. Ens movem entre les incerteses i debilitats del projecte europeu, i de l’euro, i la manca de visió i de sentit d’Estat que impera a Espanya, i que impedeix sumar esforços en un moment en el que aquesta suma esdevé tan decisiva. Europa no acaba de trobar el seu camí, i Espanya s’entesta a desfer el seu. Catalunya es mou en mig d’aquest escenari que no controlem, però que ens condiciona en el dia a dia. Si volem mantenir-nos dempeus enmig d’aquestes fortes turbulències, i no perdre el rumb, el nostre país ha de navegar sabent que quan l’aigua inunda el vaixell cal treure-la com sigui, si pot ser amb l’esforç de tothom, a canvi de seguir flotant i de poder arribar a bon port, un cop superada la tempesta. 

Precisament perquè hem d’estar traient aigua del vaixell de manera constant, demano no només comprensió, sinó compromís i mplicació a tothom. La demano, però sobretot l’agraeixo, perquè sóc plenament conscient que gràcies a la tasca de moltes persones sovint anònimes, Catalunya fa front a les dificultats amb gran dignitat i notable eficàcia. No puc, encara, anunciar que li hem donat la volta a la situació, perquè no vull trair la veritat ni enganyar o enganyar-nos. Però segueixo mantenint una fe indestructible en què ens en sortirem, enfortits i amb uns valors més ferms i més sans com a persones i com a poble. 

Desitjo de tot cor que tingueu una bona Diada Nacional. D’afirmació i de mobilització, sempre presidits pel civisme i pel respecte a les idees dels altres, encara que no les compartim. 

Demà molts compatriotes us manifestareu a Barcelona. El meu cor será amb vosaltres. El meu esperit i el meu compromís, també. A mi, com a President de Catalunya, em correspon un rol més institucional, sumant afinitats, aglutinant voluntats, preservant sempre que es pugui la unitat del poble català. Tanmateix, encara que sigui en silenci, sapigueu que el vostre clam és el meu, que la vostra veu és la meva, que els vostres anhels són els meus. Perquè en definitiva, siguin veus pel pacte fiscal, per l’estat propi, pel respecte que mereixem com a nació pacifica i democràtica que som, o per la nostra dignitat, són totes veus que s’alcen en la mateixa direcció: més justícia i més llibertat per Catalunya! 

Cadascú decidirà com vol participar en la Diada. Sigui en els actes institucionals, en els de mobilització al carrer o des d’altres llocs, fem-ho sempre amb esperit de suma, sabent que som i serem observats, deixant sentir la nostra veu, serena i clara, i exhibint i proclamant la fermesa de les nostres conviccions, del nostre compromís i de la nostra estima per Catalunya. 

Visca Catalunya! 

DIADA 2011

.


Missatge institucional del president de la Generalitat
amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya

Amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, el president de la Generalitat, Artur Mas, pronuncia un missatge institucional dirigit a tots els ciutadans de Catalunya.

El missatge s'ha emès per Televisió de Catalunya el dissabte 10 de setembre a les 21.45 hores.

Benvolguts i benvolgudes compatriotes:

Em dirigeixo a tots vosaltres amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.

Alguns creuen que, amb la Diada, els catalans commemorem una derrota, la de l’11 de setembre de 1714. Tanmateix, és just el contrari: commemorem l’esperit de superació que ens ha permès mantenir viva la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra ànima, la nostra nació.

En aquests darrers tres segles, s’han donat gairebé totes les circumstàncies perquè Catalunya desaparegués com a realitat nacional. Lluny d’això, el nostre país és avui el territori més atractiu de l’antic Mare Nostrum, la Mediterrània.

Podíem no ser, però som. Podíem haver caigut en la marginalitat, però exercim la capitalitat en l’àrea geogràfica que sempre ens ha estat més propera.

Podíem ser un poble derrotat i vençut, però som un poble viu i amb futur.

Fóra absurd negar les enormes dificultats del moment. Vivim temps d’incertesa, d’adversitat, d’amenaces econòmiques que sacsegen el nostre benestar i d’amenaces polítiques que qüestionen el nostre autogovern. És cert. Però com ja hem fet al llarg de la nostra història ens cal convertir aquestes dificultats en estímuls positius que ens portin, un cop més, no tant sols a fer-hi front, sinó a sortir-ne més enfortits i amb major capacitat per construir un país més sòlid, més just i més lliure.

Certament, moltes coses que passen, i que ens afecten, no depenen directament de nosaltres. Hi ha moltes variables en joc en les que la nostra capacitat d’influència és poca, o nul·la. Tanmateix, hi ha quelcom que no depèn ni de Berlin, ni de Frankfurt, ni de París, ni de Madrid: la força de creure en nosaltres mateixos. Aquella força, basada en uns valors propis, que ha fet que al llarg de la història Catalunya es mantingués dempeus, sense doblegar l’esquena ni abaixar el cap.

És hora de retrobar-nos amb aquests valors. És hora de creure en nosaltres mateixos. És hora d’assumir el millor llegat de la nostra història: la voluntat de ser, de progressar, d’anar endavant. Els països treballadors, creatius i de mentalitat oberta estan avançant enmig de les dificultats que envolten el panorama del món. Sovint són països de dimensió més aviat modesta, però amb un caràcter molt marcat i uns valors molt sòlids. Catalunya pot ésser un d’aquests països. Si ens ho creiem, i si creiem en nosaltres.

I això, torno a insistir, només depèn de nosaltres.

La Diada d’enguany té lloc en un moment en el que l’obligada política d’austeritat en l’àmbit públic pot fer pensar a alguns que ens trobem davant d’un afebliment irreversible del nostre estat del benestar. Crec, francament, que no és així.
Contenir el creixement de l’endeutament és l’únic camí per assegurar que les generacions més joves, els nostres fills i els nostres néts, podran gaudir com a mínim del mateix estat del benestar que hem construït en les darreres dècades.

Demano, en aquest sentit, comprensió a tothom, a fi d’evitar que els deutes excessius d’avui no es converteixin en una llosa per a les esperances de les generacions futures. Un llegat de deutes impagables no fóra èticament acceptable.

En canvi, ens cal tenir una actitud d’escolta atenta, sobretot respecte a aquells que viuen una situació personal més difícil. Una actitud de justícia i de servei per ajudar i donar un cop de mà a qui més ho necessita. Actituds que caracteritzen avui a la majoria de les nostres famílies, que amb el seu esforç diari ajuden a mantenir una societat cohesionada i sòlidament vertebrada.

La Diada Nacional és també un motiu per recordar la necessitat de reforçar la nostra vida democràtica, i procurar no esquerdar-la.

En els darrers tres-cents anys, n’hem tingut escassament quaranta de democràcia, trenta dels quals són les darreres dècades. Tot sistema de construcció humana és millorable i perfectible. La democràcia, també. I a casa nostra, potser encara més.

Per tant, tot allò que pretengui honestament contribuir a millorar un sistema
imperfecte no només cal escoltar-ho, sinó posar-ho en pràctica. Ara bé, no podem deixar que s’instal·li entre nosaltres una actitud destructiva cap al sistema de representació democràtica, el centre del qual és el Parlament de Catalunya.
No es tracta només d’una qüestió d’ordre públic, sinó d’una cosa molt més important: l’aposta per una societat basada en el diàleg i en la deliberació col·lectiva, que no és el mateix que la violència i la coacció disfressades de demandes; el d’una societat on existeix el dret d’expressar-se lliurement i el deure d’escoltar a tothom, però en cap cas d’acceptar la coacció de minories que suplanten les majories reals. No sempre el que més crida té més raó. I al que coacciona, no se li pot donar la raó.

No vull deixar, en aquesta celebració de la nostra Diada Nacional, de referir-me a aquells fets que darrerament s’han produït i mostren les amenaces que poden afectar el nostre autogovern, els nostres símbols i la nostra voluntat de construir un model propi de societat. La modificació unilateral de la Constitució per part dels grans partits estatals trenca definitivament les regles del joc de la transició espanyola, en deixar de banda un dels principals artífexs d’aquesta: el catalanisme.

Això suposa un canvi profund del que Catalunya n’ha de prendre nota, i que òbviament no serà neutral ni innocu en la relació entre Catalunya i l’Estat.

Aquests dies, molts catalans han vist amb una dramàtica claredat que la visió uniformista i excloent d’Espanya afecta negativament tots els catalans, amb independència de la seva llengua habitual, del seu lloc de naixement o de les seves creences religioses. I això reforça el catalanisme, del signe ideològic que sigui, més enllà del malestar o del ressentiment puntual. Més enllà, en definitiva, d’una postura merament reactiva.

Aquesta realitat s’exemplifica clarament amb la reobertura del debat sobre la llengua. La immersió lingüística a Catalunya no és una finalitat en ella mateixa, sinó un mitjà per a assolir una societat més cohesionada. És per això que va sorgir en el context històric d’un gran consens polític i social, i continua disposant d’una acceptació social molt majoritària. Ningú pot pretendre canviar un determinat model de convivència que, a més, ha obtingut uns bons resultats i gaudeix d’un consens social majoritari.

Afrontem anys de transcendència històrica que marcaran per molt de temps el rumb i el nostre futur com a país. De les nostres actituds i sobretot de les nostres accions dependrà el futur de la Nació.
No havíem viscut en molts anys una situació com l’actual on es produís una conjunció de reptes econòmics, conseqüències socials, manca de respecte a la nostra cultura i a la nostra llengua, i qüestionament del nostre autogovern.

Actuem, doncs, amb intel·ligència, conscients de les nostres capacitats, siguem exigents i treballem dur. Comprometem-nos amb Catalunya com una noble i bella causa.
Sapiguem ser dignes de l’herència rebuda de tantes i tantes generacions de catalans i catalanes, molts d’ells vinguts d’arreu, que han lluitat i treballat per un millor futur per aquest país.

Bona Diada a tothom i Visca Catalunya!

Con motivo de la Fiesta Nacional de Cataluña, el presidente de la Generalitat, Artur Mas, pronuncia un mensaje institucional dirigido a todos los ciudadanos de Cataluña.

El mensaje se ha emitido por Televisió de Catalunya el sábado 10 de septiembre a las 21.45 horas.

Estimados y estimadas compatriotas:

Me dirijo a todos vosotros con motivo de la Diada Nacional de Cataluña.

Algunos creen que, con la Diada, los catalanes conmemoramos una derrota, la del 11 de septiembre de 1714. Sin embargo, es justo lo contrario: conmemoramos el espíritu de superación que nos ha permitido mantener viva nuestra identidad, nuestra lengua, nuestra cultura, nuestra alma, nuestra nación.

En estos últimos tres siglos, se han dado casi todas las circunstancias para que Cataluña desapareciera como realidad nacional. Lejos de ello, nuestro país es hoy el territorio más atractivo del antiguo Mare Nostrum, el Mediterráneo.

Podíamos no ser, pero somos. Podíamos haber caído en la marginalidad, pero ejercemos la capitalidad en el área geográfica que siempre nos ha sido más cercana.

Podíamos ser un pueblo derrotado y vencido, pero somos un pueblo vivo y con futuro.

Sería absurdo negar las enormes dificultades del momento. Vivimos tiempos de incertidumbre, de adversidad, de amenazas económicas que sacuden nuestro bienestar y de amenazas políticas que cuestionan nuestro autogobierno. Es cierto. Pero como ya hemos hecho a lo largo de nuestra historia necesitamos convertir estas dificultades en estímulos positivos que nos lleven, una vez más, no sólo a hacer frente, sino a salir más fortalecidos y con mayor capacidad para construir un país más sólido, más justo y más libre.

Ciertamente, muchas cosas que pasan, y que nos afectan, no dependen directamente de nosotros. Hay muchas variables en juego en las que nuestra capacidad de influencia es poca, o nula. Sin embargo, hay algo que no depende ni de Berlín, ni de Frankfurt, ni París, ni de Madrid: la fuerza de creer en nosotros mismos. Esa fuerza, basada en unos valores propios, que ha hecho que a lo largo de la historia Cataluña se mantuviera de pie, sin doblar la espalda ni bajar la cabeza.

Es hora de reencontrarnos con estos valores. Es hora de creer en nosotros mismos. Es hora de asumir el mejor legado de nuestra historia: la voluntad de ser, de progresar, de ir adelante.
Los países trabajadores, creativos y de mentalidad abierta están avanzando en medio de las dificultades que rodean el panorama del mundo. A menudo son países de dimensión más bien modesta, pero con un carácter muy marcado y unos valores muy sólidos. Cataluña puede ser uno de esos países. Si nos lo creemos, y si creemos en nosotros.

Y esto, vuelvo a insistir, sólo depende de nosotros.

La Diada de este año tiene lugar en un momento en el que la obligada política de austeridad en el ámbito público puede hacer pensar a algunos que nos encontramos ante un debilitamiento irreversible de nuestro estado del bienestar. Creo, francamente, que no es así.

Contener el crecimiento del endeudamiento es el único camino para asegurar que las generaciones más jóvenes, nuestros hijos y nuestros nietos, podrán disfrutar como mínimo del mismo estado del bienestar que hemos construido en las últimas décadas.

Pido, en este sentido, comprensión a todos, a fin de evitar que las deudas excesivas de hoy no se conviertan en una losa para las esperanzas de las generaciones futuras. Un legado de deudas impagables no fuera éticamente aceptable.

En cambio, necesitamos tener una actitud de escucha atenta, sobre todo respecto a aquellos que viven una situación personal difícil. Una actitud de justicia y de servicio para ayudar y echar una mano a quien más lo necesita. Actitudes que caracterizan hoy a la mayoría de nuestras familias, que con su esfuerzo diario ayudan a mantener una sociedad cohesionada y sólidamente vertebrada.

La Fiesta Nacional es también un motivo para recordar la necesidad de reforzar nuestra vida democrática, y procurar no resquebrajar la misma.

En los últimos trescientos años, hemos tenido escasamente cuarenta de democracia, treinta son las últimas décadas. Todo sistema de construcción humana es mejorable y perfectible. La democracia, también. Y en nuestro país, tal vez aún más.

Por tanto, todo aquello que pretenda honestamente contribuir a mejorar un sistema
imperfecto no sólo hay que escucharlo, sino ponerlo en práctica. Ahora bien, no podemos dejar que se instale entre nosotros una actitud destructiva hacia el sistema de representación democrática, cuyo centro es el Parlamento de Cataluña.
No se trata sólo de una cuestión de orden público, sino de algo mucho más importante: la apuesta por una sociedad basada en el diálogo y en la deliberación colectiva, que no es lo mismo que la violencia y la coacción disfrazadas de demandas, el de una sociedad donde existe el derecho de expresarse libremente y el deber de escuchar a todos, pero en ningún caso de aceptar la coacción de minorías que suplantan las mayorías reales. No siempre lo que más grita tiene más razón. Y lo que coacciona, no se le puede dar la razón.

No quiero dejar, en esta celebración de nuestra Fiesta Nacional, de referirme a aquellos hechos que últimamente se han producido y muestran las amenazas que pueden afectar a nuestro autogobierno, nuestros símbolos y nuestra voluntad de construir un modelo propio de sociedad. La modificación unilateral de la Constitución por parte de los grandes partidos estatales rompe definitivamente las reglas del juego de la transición española, al dejar de lado uno de los principales artífices de esta: el catalanismo.

Esto supone un cambio profundo de lo que Cataluña debe tomar nota, y que obviamente no será neutral ni inocuo en la relación entre Cataluña y el Estado.

Estos días, muchos catalanes han visto con una dramática claridad que la visión uniformista y excluyente de España afecta negativamente todos los catalanes, con independencia de su lengua habitual, de su lugar de nacimiento o de sus creencias religiosas. Y esto refuerza el catalanismo, del signo ideológico que sea, más allá del malestar o del resentimiento puntual. Más allá, en definitiva, de una postura meramente reactiva.

Esta realidad se ejemplifica claramente con la reapertura del debate sobre la lengua. La inmersión lingüística en Cataluña no es un fin en sí misma, sino un medio para lograr una sociedad más cohesionada. Es por ello que surgió en el contexto histórico de un gran consenso político y social, y continúa disponiendo de una aceptación social muy mayoritaria. Nadie puede pretender cambiar un determinado modelo de convivencia que, además, ha obtenido unos buenos resultados y goza de un consenso social mayoritario.

Afrontamos años de trascendencia histórica que marcarán por mucho tiempo el rumbo y nuestro futuro como país. De nuestras actitudes y sobre todo de nuestras acciones dependerá el futuro de la Nación.
No habíamos vivido en muchos años una situación como la actual donde se produjera una conjunción de retos económicos, consecuencias sociales, falta de respeto a nuestra cultura ya nuestra lengua, y cuestionamiento de nuestro autogobierno.

Actuamos, pues, con inteligencia, conscientes de nuestras capacidades, seamos exigentes y trabajamos duro. Comprometámonos con Cataluña como una noble y hermosa causa.

Sepamos ser dignos de la herencia recibida de tantas y tantas generaciones de catalanes y catalanas, muchos de ellos venidos de todas partes, que han luchado y trabajado por un mejor futuro para este país.

Buena Fiesta a todos y Visca Catalunya!

.

DIADA: Actes oficials

Diumenge, 11 de setembre

9.00 hores. Carrer d'Ali Bey (Barcelona)
Ofrena floral del Govern, encapçalada pel president Mas, al monument de Rafael Casanova.

10.00 hores. Sant Boi de Llobregat
El president Mas farà una ofrena floral a la tomba de Rafael Casanova.

11.30 h. Plaça de la Cascada, Parc de la Ciutadella
Acte institucional conjunt de la Generalitat i el Parlament de Catalunya al Parc de la Ciutadella.
Direcció artística: Joan Ollé

Obertura de l’acte amb la solemne desfilada de la Formació de Gala dels Mossos d’Esquadra, als acords de la Marxa dels Armats de Manresa. L’arranjament musical ha estat fet pel mestre Manel Camp per a quatre flautes.

Lliurament de la Senyera per part de l’alcalde de Manresa, Valentí Junyent. En aquesta localitat, l’any 1892 es van redactar les Bases, en les quals es reclamava la devolució de les Constitucions Catalanes.

Hissada de la bandera als acords d’El cant de la Senyera, interpretat per l’Orfeó Lleidatà.
La presència de l’Orfeó és per fer partícip en l’acte la major part del territori possible i la commemoració dels 150 anys de la seva fundació.

Lluís Soler llegirà un fragment del discurs inaugural de la Tercera Festa Modernista de Sitges, de Santiago Rusiñol.
Es commemora el 150è aniversari del naixement d’aquest pintor, escriptor i artista.

L’Agrupació de Balls Populars de Sitges interpretarà la Moixiganga. Aquesta és una de les manifestacions culturals amb més tradició de la nostra cultura popular i es tracta del probable antecedent dels castells.

Roger Mas cantarà Al Cel, de Jacint Verdaguer.
En commemoració dels 125 anys de la publicació de L'Atlàntida, Roger Mas interpretarà un tema del disc que va dedicar al poeta de Folgueroles. Aquest disc va ser nominat com un dels millors de la dècada.

Àngels Poch llegirà l’article periodístic La ciutat del perdó, de Joan Maragall.

Aquest article es va publicar després dels fets de la Setmana Tràgica i es llegirà en record del centenari de la seva mort.

Màrius Serra llegirà un text escrit per a l'ocasió, on explicarà com ha evolucionat la llengua durant aquest segle. El text és amb motiu del centenari de la Secció Filològica de l’IEC.

Ester Formosa, acompanyada de Maurici Villavecchia, Matthew Simon i Horacio Fumero, cantarà una versió de la composició que Ovidi Montllor va fer del poema Vinyes verdes vora el mar, de Josep Maria de Sagarra.
Simulàniament, Damián Muñoz i Virigia García de la companyia La Intrusa ballaran una coreografia creada per a l'ocasió. Es commemoren els 50 anys de la mort de Josep Maria de Sagarra.

Els cuiners Jaume Subirós, del Motel Empordà; Josep Roca, del Celler Can Roca; i Carme Ruscalleda, del Restaurant Sant Pau, llegiran fragments del llibre El que hem menjat, de Josep Pla.
Es commemoren els 30 anys de la mort de l’escriptor empordanès amb els cuiners que més relació van tenir amb l’escriptor.

Oriol Broggi llegirà el poema Assaig de plagi a la taverna de Pere Quart (pseudònim de Joan Oliver), una paròdia del poema de Salvador Espriu Assaig de càntic al temple.
Es commemora el 25è aniversari de la mort del poeta i dramaturg sabadellenc.

Giorgio Conte i Joan Isaac cantaran la Cançó del Lladre, tradicional catalana, en una versió arranjada pel cantautor italià, acompanyada per Walter Porro a l'acordió.

Carles Belda, a l’acordió diatònic, acompanyat de Marc Serrats, a la guitarra elèctrica, i de Jordi Reixach, al baix elèctric, faran una versió de temes dels grups musicals
Sau -Boig per tu-;
Sangtraït -L'home que volia ser ocell-,
Sopa de Cabra -L'Empordà- i
Els Pets -S'ha acabat-.
Es commemoren els 20 anys del concert al Palau Sant Jordi dels quatre grups de referència en aquell moment del rock català: Sopa de Cabra, Sau, Els Pets i Sangtraït.

L’Orfeó Lleidatà cantarà Els Segadors per finalitzar l’acte.



Domingo, 11 de septiembre
9.00 horas. Carrer d'Ali Bey (Barcelona)
Ofrenda floral del Gobierno, encabezada por el presidente Mas, al monumento de Rafael Casanova.

10.00 horas. Sant Boi de Llobregat (Barcelona)
El presidente Mas ofrecerá una ofrenda floral en la tumba de Rafael Casanova.

11.30 horas. Plaça de la Cascada, Parc de la Ciutadella (Barcelona)
Acto institucional conjunto de la Generalitat y el Parlamento de Catalunya en el Parc de la Ciutadella.
Dirección artística: Joan Ollé

Apertura del acto con el solemne desfile de la Formación de Gala de los Mossos d’Esquadra, a los acordes de la Marxa dels Armats de Manresa. Los arreglos musicales han sido a cargo del maestro Manel Camp para cuatro flautas.

Entrega de la Senyera por parte del alcalde de Manresa, Valentí Junyent.
En esta localidad, el año 1892 se redactaron las Bases, en las que se reclamaba la devolución de las Constituciones Catalanas.

Izada de la bandera a los acordes de El cant de la Senyera, interpretado por el Orfeó Lleidatà.
La presencia del Orfeó es para hacer partícipe en el acto la mayor parte del territorio posible y la conmemoración de los 150 años de su fundación.

Lluís Soler leerá un fragmento del discurso inaugural de la Tercera Festa Modernista de Sitges, de Santiago Rusiñol.
Se conmemora el 150º aniversario del nacimiento de este pintor, escritor y artista.

La Agrupació de Balls Populars de Sitges interpretará la Moixiganga. Esta es una de las manifestaciones culturales con más tradición de nuestra cultura popular y se trata del probable antecedente de los castells.

Roger Mas cantará Al Cel, de Jacint Verdaguer. En conmemoración de los 125 años de la publicación de L'Atlàntida, Roger Mas interpretará un tema del disco que dedicó al poeta de Folgueroles. Este disco fue nominado como uno de los mejores de la década.

Àngels Poch leerá el artículo periodístico La ciutat del perdó, de Joan Maragall. Este artículo se publicó después de los hechos de la Semana Trágica y se leerá en recuerdo del centenario de su muerte.

Màrius Serra leerá un texto escrito para la ocasión, en que explicará cómo ha evolucionado la lengua durante este siglo. El texto es con motivo del centenario de la Sección Filológica del IEC.

Ester Formosa, acompañada de Maurici Villavecchia, Matthew Simon y Horacio Fumero, cantará una versión de la composición que Ovidi Montllor hizo del poema Vinyes verdes vora el mar, de Josep Maria de Sagarra.
Simultáneamente, Damián Muñoz y Virginia García de la compañía La Intrusa bailarán una coreografía creada para la ocasión.
Se conmemoran los 50 años de la muerte de Josep Maria de Sagarra.

Los cocineros Jaume Subirós, del Motel Empordà; Josep Roca, del Celler Can Roca; y Carme Ruscalleda, del Restaurant Sant Pau, leerán fragmentos del libro El que hem menjat, de Josep Pla.
Se conmemoran los 30 años de la muerte del escritor ampurdanés con los cocineros que más relación tuvieron con el escritor.

Oriol Broggi leerá el poema Assaig de plagi a la taverna de Pere Quart (pseudónimo de Joan Oliver), una parodia del poema de Salvador Espriu Assaig de càntic al temple.
Se conmemora el 25º aniversario de la muerte del poeta y dramaturgo de Sabadell.

Giorgio Conte t Joan Isaac cantarán la Cançó del Lladre, tradicional catalana, en una versión arreglada por el cantautor italiano, acompañada por Walter Porro al acordeón.

Carles Belda, al acordeón, acompañado de Marc Serrats, a la guitarra eléctrica, y de Jordi Reixach, al bajo eléctrico, harán una versión de temas de los grupos
Sau -Boig per tu-;
Sangtraït -L'home que volia ser ocell-,
Sopa de Cabra -L'Empordà- y
Els Pets -S'ha acabat-.
Se conmemoran los 20 años del concierto en el Palau Sant Jordi de los cuatro grupos de referencia en aquel momento del rock catalán: Sopa de Cabra, Sau, Els Pets y Sangtraït.

El Orfeó Lleidatà cantará Els Segadors para finalizar el acto.



.

Notícias locales

.

11 de setembre
Diada Nacional de Catalunya

A Esparreguera, com a la resta de Catalunya, es duran a terme tot un seguit d’actes dissabte 10 i diumenge 11 per a commemorar aquest dia.

L'Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, es commemoren la resistència i la caiguda de la ciutat de Barcelona, després de 14 mesos de setge, el 1714 davant les tropes del borbó Felip V durant l’anomenada Guerra de Successió. Amb la victòria de Felip V, es van derogar els privilegis nobiliaris, els Furs locals i les institucions d'autogovern. Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i de les llibertats civils catalanes.

Activitats
Dissabte, 10 de setembre
11 del matí
Col·locació de la senyera al Campanar i repic de campanes
Org. Amics del Campanar d’Esparreguera
Campanar de Santa Eulàlia

6 de la tarda
Actuació de l’esbart dansaire Rocasagna de Gelida
Org. Regidoria de Cultura i Festes
Plaça del Centre

7 de la tarda
Ballada de sardanes amb la cobla Ressò
Org. Secció Sardanista de La Passió i Regidoria de Cultura i Festes
Plaça de Catalunya (la Plana)

2/4 d’11 de la nit
Marxa de Torxes per la Independència
Org. Comissió de Festes

Recorregut: Plaça de l’Ajuntament, carrer Gran, plaça Santa Eulàlia, carrer Balmes, carrer Arbres, plaça de la Constitució, carrer de Baix i plaça del Centre, on s’encendrà el peveter de l’escultura La Flama com a símbol de la unitat dels Països Catalans, s’aixecarà un pilar d’honor, es llegirà un manifest, s’oferirà una actuació de bastoners i, per acabar, es cantarà Els Segadors, himne nacional de Catalunya.

12 de la nit
Concert amb The Papa’s & the Popo’s (especial 10è aniversari)
Org. Regidoria de Cultura i Festes
Plaça del Centre

Diumenge, 11 de setembre – Diada Nacional de Catalunya
1 del migdia
Repic de campanes
Org. Amics del Campanar d’Esparreguera
Campanar de Santa Eulàlia

1 del migdia
Ofrena floral per part de les entitats de la vila a l’escultura
La Flama com a símbol de la unitat dels Països Catalans
Amb la col·laboració de La Coral de la Passió d’Esparreguera
Org. Comissió de Festes
Plaça del Centre

8 del vespre
Teatre: Les amistats perilloses
Org. GIT Produccions i La Passió d’Esparreguera
Sala Petita de La Passió

2/4 de 10 del vespre
Cantada d’havaneres amb el grup Roques Blaves
Org. Associació de Veïns de la Plana
Plaça de Catalunya (la Plana)



.

Com cada any..

.
Diada Nacional de Catalunya 2010
Actes oficials amb motiu de l’11 de Setembre

PROGRAMA


Divendres, 10 de setembre

• 19.00 h: Acte institucional organitzat pel Parlament de Catalunya, amb motiu de la celebració de l'Onze de Setembre. Enguany, s'homenatjarà als qui des de Lluís Companys han estat elegits presidents de la Cambra catalana.
• 20.00 h: Emissió del missatge del president de la Generalitat, amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.

Dissabte, 11 de setembre

• 9.00 h: Ofrena floral del Govern català, encapçalat pel president Montilla, al monument de Rafael Casanova.

• 9.30 h: Ofrena floral a la tomba de Rafael Casanova, a Sant Boi de Llobregat.
• 11.30 h: Acte institucional al Parc de la Ciutadella, organitzat pel Govern català i el Parlament de Catalunya.
• 18.00 h: El president de la Generalitat lliurarà la Medalla d'Or de la Generalitat a l'Institut d'Estudis Catalans i a l'Abadia de Poblet, com a mostra del reconeixement i l'agraïment de les institucions catalanes per les seves extraordinàries aportacions al país.


Palau de la Generalitat

Des de les 10 del matí i fins a les 4 de la tarda, hi haurà portes obertes al Palau de la Generalitat i fins a les 7 del vespre al Parlament de Catalunya, per tal que els ciutadans que ho desitgin puguin visitar les instal·lacions de la seu del Govern i de la cambra catalana.


Parlament de Catalunya

Hi hauran dues jornades de portes obertes, dissabte 11 i diumenge, 12 de setembre, de les 10 del matí a les 7 del vespre.

ACTE INSTITUCIONAL

Hora: 11.30 h
Lloc: Parc de la Ciutadella (Barcelona)
Direcció artística: Joan Ollé

• Obertura de l'acte amb la solemne desfilada de la Formació de Gala dels Mossos d'Esquadra, als acords de la "Marxa d'Autoritats" , que interpretarà la Cobla de Ministrers de l'Aula de Sons, de Reus.

• Lliurament de la Senyera per part de l'alcalde d'Aiguamúrcia, Ramon Banach, amb motiu de la commemoració enguany dels 850 anys de la Fundació del Monestir de Santes Creus.

• Hissada de la bandera als acords de "El cant de la Senyera", interpretat pel Cor Lieder Càmera

• El cantautor lleidatà Xavier Ribalta, acompanyat pel Quartet Diem, de Jorge Labanca a la guitarra i de Xesco Grau a la flauta, juntament amb el Cor Lieder Càmera, interpretaran dos textos de Joan Maragall i Màrius Torres, "L'Oda a Espanya" i "La ciutat llunyana", respectivament.

• Josep Maria Espinàs, llegirà un text sobre "Com va néixer la primera cançó de la Nova Cançó?" i presentarà la peça "A la vora de la nit", que interpretarà el Cor Lièder Càmera.

• Gisela Bellsolà interpretarà, acompanyada de sis músics, una versió música antiga de "A la vora de la mar".

• Franca Masu i Claudio Gabriella Sanna canten "Lo país meu", acompanyats dels músics Fausto Belaccosi, Alessandro Girotto, Salvatore Maltana, Roger Soler i Quartem Diem.

• L'actor Joan Anguera llegeix el poema de Salvador Espriu "Per una suite algueresa".

• Toti Soler, acompanyat de Maurici Villavechia, Marc Prat i Joan Anton Mas, i la Colla sardanista "Mare Nostrum" interpreten la "Sardana Flamenca".

• Ester Nadal, actriu i directora d'escena, llegeix un poema de Josep Dallerés, síndic d'Andorra.

• Miquela Lladó, Miquel Gil i Artur Gaya canten la Jota de Jotes, acompanyats per "Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries" i ballada per Andrés Corchero.

• Sílvia Bel llegirà el text de Vicens Vives "Fragment de Notícia de Catalunya".

• Vox Pópuli interpreta una versió de la Moixiganga "Sitges".

• El Cor Lieder Càmera interpreta l'Himne Nacional de Catalunya "Els Segadors"

• Als acords de la "Marxa d'Autoritats", a càrrec de la Cobla de Ministrers de l'Aula de Sons, de Reus, la Formació de Gala dels Mossos d'Esquadra marxen de l'escenari.

Celebració de la Diada Nacional de Catalunya a Esparreguera


Divendres, 10

6 de la tarda
Inauguració de l’exposició Can Comelles, una mirada des de dins.
Exposició d’aquarel·les per part del Sr. Josep Farré, resident de Can Comelles, amb motiu del 25è aniversari de la residència municipal.
Org. Patronat de la Residència Municipal de Can Comelles
Sala Municipal d’Exposicions
L’exposició romandrà oberta fins al dia 19 de setembre de 10 a 1 del migdia i de 4 a 8 del vespre.

7 de la tarda
Col·locació de la senyera al Campanar i repic de campanes
Org. Amics del Campanar d’Esparreguera
Campanar de Santa Eulàlia

10 del vespre
Marxa de les torxes silenciosa en record dels actes succeïts l’11 de setembre de 1714
Org. Comissió de Festes
Plaça de l’Ajuntament
Recorregut: Plaça de l’Ajuntament, carrers Gran, Taquígraf Garriga, Arbres, plaça de la Constitució, carrer de Baix i plaça del Centre, on s’encendrà el peveter de l’escultura La Flama com a símbol de la unitat dels Països Catalans i es cantarà Els Segadors.


Dissabte, 11 – Diada Nacional de Catalunya

12 del migdia
Repicada de Campanes
Org. Amics del Campanar d’Esparreguera
Campanar de Santa Eulàlia


Diumenge, 12

7 de la tarda
Ballada de sardanes amb la cobla Ressò
Org. Secció Sardanista de La Passió i Regidoria de Cultura i Cicle Festiu
Plaça de Catalunya (la Plana)

2/4 de 10 del vespre
Cantada d’Havaneres amb el grup Ultramar
Org. Associació de Veïns de la Plana
Plaça de Catalunya (la Plana)

Lo que se recuerda en la Diada...

El asedio de Barcelona

El tratado de Utrecht (1713) reconoce Felip V como rey de los territorios hispánicos, a cambio de concesiones territoriales y económicas a los estados aliados.

Cataluña queda sola delante el potencial bélico de los ejércitos borbónicos. Una nueva Junta de Brazos acuerda la resistencia. La capital del Principado es asediada por unos cuarenta mil soldados profesionales perfectamente equipados, españoles y franceses.

La coronela, o milicia urbana, organiza la resistencia bajo las órdenes del Consell de Cent. Las tropas son formadas por 5 300 hombres. La mayoria artesanos, artistas, menestrales y obreros. Enfrente las tropas combinadas de franceses y castellanos (40.000 soldados profesionales) que lograban entrar en Barcelona después de un sitio de trece meses.

La resistencia de Barcelona, que se prolonga durante trece meses, impresiona la opinión pública europea.

El Once de Septiembre

A las cinco de la madrugada del día 11 de septiembre de 1714, 20 000 soldados borbónicos inician el ataque a la ciudad a través de siete brechas de la muralla abiertas por la artilleria.

La resistencia obliga el duque de Berwick, a hacer entrar en combate las tropas de reserva. La resistencia continúa calle por calle y cuerpo a cuerpo, se salda con 4 000 víctimas. En la tarde, la ciudad capitula. Barcelona entierra sus muertos y se entrega de lleno al trabajo con tiendas y obradores abiertos. Han acabado la guerra de Sucesión y la soberanía de Cataluña.

La represión

Empieza una durísima represión. El general Moragues es ejecutado y descuartizado; su cabeza cuelga dentro de una jaula, arriba del Portal de Mar de Barcelona, durante doce años.

Se derriba parte del barrio de la Ribera de Barcelona y se construye una gran fortaleza, la Ciudadela, para controlar la ciudad. El régimen de empleo militar es confirmado por el Decreto de Nueva Planta (1716). Un capitán general detenta todo el poder civil y militar y preside la Audiencia. Las instituciones municipales son abolidas; el gobierno local es encargado a alcaldes y concejales, nombrados por el rey o por el capitán general.

+INFORMACIÓN:
La Coronela de Barcelona [clik aquí]
El Consell de Cent [clik aquí]