Història de Catalunya amb Cançons:
La Renaixència Literària
Renaixença
La Renaixença és el nom donat al gran moviment restaurador de la llengua, de la literatura i de la cultura catalanes que s'inicià al Principat a la primera meitat del segle XIX i amb el qual s'obre el període contemporani de la literatura catalana. Va coincidir, més o menys, amb la segona part i esclat del romanticisme a Europa. Tot i seguir cada tendència llur camí, es produí una integració pel que respecta a l'ús de la llengua i als ideals polítics.
Se sol situar dins el període comprès entre l'aparició, l'any 1833, en el periòdic "El vapor", de La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i de la presentació als jocs florals del 1877 de L'Atlàntida de Jacint Verdaguer.
El 1835 es va restaurar la Universitat de Barcelona i el 1839 fou publicat el primer llibre de poesia en català, Llàgrimes de viudesa, de Miquel Anton Martí. A les revistes i diaris de Barcelona, mentrestant, anaven sortint composicions catalanes, tot i que la primera revista escrita íntegrament en català, "Lo Vertader Català", no aparegué fins el 1843.
En els seus inicis, la consciència de la Renaixença serà potenciada per la recuperació de la pròpia història, pel poder creixent de la burgesia liberal (sobretot la de Barcelona), per ser decididament liberal i romàntica, per utilitzar amb una relativa normalitat la pròpia llengua i, a més, amb una producció literària seriosa i perseverant. En foren els membres més destacats: Marià Aguiló, Joan Cortada, Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer i Joaquim Rubió i Ors.
A la segona meitat del segle XIX, el redreçament és cada vegada més clar ajudat per algunes institucions com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona o alguns sectors de l'Església (que representen Jaume Collell i Torras i Bages).
Pel que fa a la llengua, es promouen els instruments culturals més urgents i bàsics com gramàtiques i diccionaris. Es creen els seus propis mites polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors) i estén la seva projecció més enllà de l'erudició i la lírica en un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia, la ciència, l'art o el dret.
El 1859 es van fundar els Jocs Florals que van significar una gran projecció popular. Aquesta fundació era estèticament i ideològicament conservadora, però idiomàticament i socialment va ajudar a difondre la cultura dins els medis populars, sobretot rurals, i la situació canvià radicalment. Comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable, i si bé començaren a Barcelona, foren reproduïts en molts altres indrets del país i prengueren el caràcter d'òrgan suprem de la Renaixença. Va ajudar a fer sorgir un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament a la poesia, entre els que en foren els capdavanters Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer.
Fruit d'un caràcter més aviat conservador, el moviment, per altra banda, quasi no afectà la literatura popular que s'havia anat produint en català gairebé sense interrupció en tot el període de la decadència. Més aviat fou vist amb recel pels seus autors (Abdó Terrades, Anselm Clavé o Frederic Soler).
El 1862, s'instaura el primer premi dedicat a la narrativa als Jocs Florals, resultant guanyadora la novel·la L'orfeneta de Menargues, d'Antoni de Bofarull. El teatre no formà part dels Jocs fins el 1875 amb l'estrena del primer drama en català: Tal faràs, tal trobaràs, de Eduard Vidal i de Valenciano. La poesia culta, en canvi, fou editada en català des de 1839, però el seu procés es va coronar amb el prestigi del poema èpic L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer, publicat el 1878.
Font: Viquipèdia
No hay comentarios:
Publicar un comentario