google-site-verification: googleea6bb382a071c67e.html AME - Associació de Mexicans d'Esparreguera i voltants: Anselm Clavé
Mostrando entradas con la etiqueta Anselm Clavé. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Anselm Clavé. Mostrar todas las entradas

lunes, 4 de marzo de 2013

Nova iniciativa Cultural


Amb l’esperit 
d’en Josep Anselm Clavé i Camps:
Oberta la convocatòria 
per formar part de la Coral Americat




Catalunya i el seu tarannà marquen estil i perfil propi en molts aspectes culturals. No som ni millors ni pitjors que els demès. Tanmateix obrim de tot cor allò que tenim i fem com a nostre. Compartir. 

D’aquí que molts mexicans siguin també els millors castellers, en moltes colles, i en puguem trobar en altres manifestacions culturals de Catalunya, com a un mes de tot el grup.


Ningú li demana que deixi d’ésser allò que es ni renunci a les seves arrels, orígens ni conviccions.
Una de les coses que han agradat aquí son els anomenats Cors, Corals, Orfeons, o Cors Clavé. Un lloc de trobada on la Cultura, la Música i l’agermanament per damunt de estatus social varen donar lloc a una gran difusió a tota Catalunya. No només en llocs i grups elitistes. Sinó principalment en entitats populars i el mon obrerista. Perquè sovint, els treballadors de les fàbriques i del camp formaven part i eren els protagonistes d’aquell esdeveniment cultural i d’oci.  El Cant Coral el trobem a tot arreu, no només a les grans ciutats.

Josep Anselm Clavé i Camps (Barcelona, 21 d'abril de 1824 – 24 de febrer de 1874), polític, compositor i escriptor català va ser el fundador del moviment coral a Catalunya i impulsor del seu moviment associatiu.

Nascut al barri barceloní de la Ribera, era fill d'un comerciant de fustes. De ben petit aprengué l'ofici de torner, però el va haver de deixar a causa dels seus problemes amb la vista. Des d'aquests moments es dedicà, de forma autodidacta, a estudiar música i poesia. Va dedicar-se a interpretar les seves pròpies composicions als cafès de Barcelona, tot acompanyant-se d'una guitarra. Va mostrar des de ben jove una filiació política d'esquerres i republicana. Va relacionar-se amb Narcís Monturiol i Abdó Terrades. Tots ells col·laboraren en la creació del primer diari comunista a Catalunya.

El 1853 Clavé va decidir llogar els Jardins de la Nimfa, situats al Passeig de Gràcia, per a realitzar-hi espectacles de manera regular. Aquests concerts, iniciats per La Fraternitat, trobaren dura oposició de les classes altes, que impediren seguir aquesta activitat, així com les sessions de ball. Però el seu èxit perdurava, i es va traslladar l'activitat als Camps Elisis (també al Passeig de Gràcia).

Fins el 1856 aquesta activitat va perdurar i va tenir gran èxit, però les tensions sociopolítiques i la crisi del 1855 foren la causa que Clavé fos detingut i deportat a les Illes Balears.

Quan tornà a ésser posat en llibertat, Clavé va recuperar allò que havia estat interromput. El 1857 va organitzar uns espectacles als Jardins d'Euterpe, aquesta vegada sense dependre de cap empresa externa que pogués ésser clausurada. La Fraternitat passaria a anomenar-se SOCIETAT CORAL EUTERPE.

Els espectacles i balls populars dels Jardins d'Euterpe gaudiren de gran èxit, i s'hi duien a terme concerts en diferents sessions al llarg del dia. Clavé va decidir editar un programa d'activitats anomenat Eco de Euterpe, un butlletí on figuraven tots els esdeveniments relacionats, així com fragments literaris i notícies, i que serviria per a augmentar el ressò dels Jardins d'Euterpe.

Degut a les nombroses entitats corals que volgueren seguir l'exemple claverià, es fundà el 1860 la Asociación Euterpense, una mena de federació que agrupava les entitats corals i els proporcionava assessorament i repertori. També era una manera d'evitar societats corals paral·leles que suposaven una competència per als cors claverians i llurs activitats, i aïllar-los, així com controlar qui podia tenir accés al repertori claverià i qui no.

Entre els anys 1860 i 1864 les activitats artístiques d'aquesta federació tingueren un gran ressò, i agruparen milers de cantaires i centenars de músics en concerts comuns. En aquest marc, Clavé va fer interpretar fragments corals i instrumentals de Tannhäuser, la qual cosa suposava la primera vegada que Wagner era escoltat a Espanya. En aquest moment ja existien vuitanta-quatre societats corals als Països Catalans i també a Cuba. La Asociación Euterpense publicà el periòdic El Metrónomo, que aparegué el 1863-64 i que divulgava l'activitat coral catalana.

El 1867 Clavé fou detingut i deportat a Madrid, però malgrat això les activitats dels Jardins d'Euterpe, de la Societat Coral Euterpe, els balls, concerts, actuacions als carrers de la ciutat i a diferents teatres, etc. continuaren amb normalitat.

viernes, 18 de junio de 2010

Els dijous: Història de Catalunya

.
Història de Catalunya amb Cançons:
La Renaixència Literària








Renaixença

La Renaixença és el nom donat al gran moviment restaurador de la llengua, de la literatura i de la cultura catalanes que s'inicià al Principat a la primera meitat del segle XIX i amb el qual s'obre el període contemporani de la literatura catalana. Va coincidir, més o menys, amb la segona part i esclat del romanticisme a Europa. Tot i seguir cada tendència llur camí, es produí una integració pel que respecta a l'ús de la llengua i als ideals polítics.

Se sol situar dins el període comprès entre l'aparició, l'any 1833, en el periòdic "El vapor", de La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i de la presentació als jocs florals del 1877 de L'Atlàntida de Jacint Verdaguer.

El 1835 es va restaurar la Universitat de Barcelona i el 1839 fou publicat el primer llibre de poesia en català, Llàgrimes de viudesa, de Miquel Anton Martí. A les revistes i diaris de Barcelona, mentrestant, anaven sortint composicions catalanes, tot i que la primera revista escrita íntegrament en català, "Lo Vertader Català", no aparegué fins el 1843.

En els seus inicis, la consciència de la Renaixença serà potenciada per la recuperació de la pròpia història, pel poder creixent de la burgesia liberal (sobretot la de Barcelona), per ser decididament liberal i romàntica, per utilitzar amb una relativa normalitat la pròpia llengua i, a més, amb una producció literària seriosa i perseverant. En foren els membres més destacats: Marià Aguiló, Joan Cortada, Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer i Joaquim Rubió i Ors.

A la segona meitat del segle XIX, el redreçament és cada vegada més clar ajudat per algunes institucions com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona o alguns sectors de l'Església (que representen Jaume Collell i Torras i Bages).

Pel que fa a la llengua, es promouen els instruments culturals més urgents i bàsics com gramàtiques i diccionaris. Es creen els seus propis mites polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors) i estén la seva projecció més enllà de l'erudició i la lírica en un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia, la ciència, l'art o el dret.

El 1859 es van fundar els Jocs Florals que van significar una gran projecció popular. Aquesta fundació era estèticament i ideològicament conservadora, però idiomàticament i socialment va ajudar a difondre la cultura dins els medis populars, sobretot rurals, i la situació canvià radicalment. Comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable, i si bé començaren a Barcelona, foren reproduïts en molts altres indrets del país i prengueren el caràcter d'òrgan suprem de la Renaixença. Va ajudar a fer sorgir un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament a la poesia, entre els que en foren els capdavanters Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer.

Fruit d'un caràcter més aviat conservador, el moviment, per altra banda, quasi no afectà la literatura popular que s'havia anat produint en català gairebé sense interrupció en tot el període de la decadència. Més aviat fou vist amb recel pels seus autors (Abdó Terrades, Anselm Clavé o Frederic Soler).

El 1862, s'instaura el primer premi dedicat a la narrativa als Jocs Florals, resultant guanyadora la novel·la L'orfeneta de Menargues, d'Antoni de Bofarull. El teatre no formà part dels Jocs fins el 1875 amb l'estrena del primer drama en català: Tal faràs, tal trobaràs, de Eduard Vidal i de Valenciano. La poesia culta, en canvi, fou editada en català des de 1839, però el seu procés es va coronar amb el prestigi del poema èpic L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer, publicat el 1878.