google-site-verification: googleea6bb382a071c67e.html AME - Associació de Mexicans d'Esparreguera i voltants: romànic
Mostrando entradas con la etiqueta romànic. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta romànic. Mostrar todas las entradas

jueves, 29 de agosto de 2013

El dijous: Història de Catalunya




Scala Dei (Tarragona)






  

En los magenes del pueblo y la Cartuja de Scala Dei del año 2004. Situado en el interior de la provincia de Tarragona y a los pies de la Sierra del Montsant, la antigua Cartuja dio nombre a la comarca donde esta enclavada, El Priorato. 

Hoy en dia se siguen mimando las cepas en este lugar, para dar uno de los mejores vinos de todos los tiempos. Tambien podemos visitar la antigua Cartuja que sigue restaurandose y ver su pequeño centro de interpretación del lugar. 

jueves, 25 de julio de 2013

El dijous: Història de Catalunya




Sota terra - Drassanes de Barcelona: 
Una joia gòtica?






 

De quina època són, realment, les Drassanes? En diferents gravats històrics, les Drassanes gòtiques de Barcelona apareixen representades de manera diferent a l'actual. Fins i tot en una situació diferent de l'actual.

L'equip de "Sota terra" treballa per tal de saber si les actuals Drassanes són les que va construir Pere el Gran -com sempre s'ha dit- o si han patit alguna modificació important al llarg dels anys.



jueves, 18 de julio de 2013

El dijous: Història de Catalunya




Església del Pi 
Els secrets d'una complexa restauració






  

L'església del Pi està documentada des del 987. El seu cementiri era de l'any 1074 i des de l'any 1188 ja consta com a parròquia eclesiàstica. No s'han localitzat restes de l'edifici d'aquell temps, que devia ser d'estil romànic, el que ha fet suposar que es trobava al mateix lloc que l'església gòtica actual, el subsòl de la qual no ha estat excavat.

En aquest cas, l'església romànica devia ser més petita que la gòtica (com passa també amb la catedral), ja que es conserven registres de donacions i adquisicions de terrenys per la construcció de l'edifici actual. La construcció de l'actual temple gòtic es deu a la primeria del segle XIV. 
Consta el 1321 l'existència de la capella de Sant Climent i de Sant Llorenç i el 1332 es treballava en el quart tram de la nau, que fou coberta a la segona meitat del segle XIV. 

Pere el Cerimoniós féu donacions l'any 1379 per començar el campanar, que s'acabà durant les obres que va dirigir el mestre major Bartomeu Mas, entre 1460 fins a la seva mort l'any 1497. 

El terratrèmol de Catalunya de 1428 va causar seriosos danys a l'església i va fer caure la rosassa, fet que va provocar diversos morts. 


Font: Viquipèdia 



jueves, 4 de julio de 2013

El dijous: Història de Catalunya




La Vila de Cardona






  

Encara que Cardona existia ja molt abans, com en testimonien les restes iberes que s'ha trobat, sempre vinculades a la riquesa de la Vall Salina, Cardona té una data de naixement documentada: el 23 d'abril de l'any 986, dia en què el Comte Borrell II atorgà la Segona Carta de Poblament, que actualment es conserva a l'arxiu històric de la vila. Cardona, comença veritablement en l'etapa medieval, a partir del 798 fins el segle XVI, la vila va ser un dels indrets claus en el desenvolupament històric i social de Catalunya. 

Molts factors com la situació del turó del castell, la muntanya salina i la via estratègica on confluïen nombrosos camins van atorgar a la vila aquesta cabdal importància a la història de Catalunya. 
 Així mateix, amb l'arribada de la família vescomtal d'Osona (els posteriorment futurs vescomtes de Cardona) al castell a fi del segle X, la població va prendre importància política. Aquesta família fou enormement important durant les següents generacions fins que al segle XV va ser la més decisiva després de la família reial, tenint permís per batre la seva pròpia moneda cardonina. 

Els seus dominis abastaven tot Catalunya, amb 30 viles, 25 castells, 272 llocs i 4 ports de marítims. Tenien doncs jurisdicció sobre un territori equivalent al 6% de Catalunya. Van ser els impulsors de la vida del castell i el cens demogràfic va créixer espectacularment. 

Font: Viquipèdia 


jueves, 27 de junio de 2013

El dijous: Història de Catalunya


Cartoixa d'Escaladei








La història d'Escaladei s'inicia el 1163 quan el rei Alfons I el Cast va decidir fundar un monestir cartoixà en terres cedides per Arbert de Castellvell. Els primers monjos provinents de Provença, comandats per Pere de Montsant i Ramon de Sant Esteve, als quals s'uniren alguns eremites del Montsant, es van establir, en primer lloc, a l'antic eremitori de Santa Maria de Poboleda, fins que vers el 1203, amb l'ajuda de Pere I, s'establiren al lloc definitiu.

El 1218 posseïen els pobles de Porrera, Poboleda, la Morera, Torroja i Gratallops, origen del priorat i, per tant, del nom aplicat modernament a tota la comarca. El 4 de maig de 1128, la cartoixa d'Escaladei rebé la notificació de la concessió del cobrament dels delmes pertanyents a l'església a favor de la concessió que els feia el Papa. Per aquest motiu els monjos cartoixans van fundar la casa denominada Gran al costat de la riba esquerra del riu Siurana, on avui es creuen el camí de Bellmunt del Priorat al Molar amb el Molar al Lloar, destinada com a sucursal, a cobrar els delmes dels territoris que tenien sota la seva jurisdicció. 

El 8 de juliol de 1313 es va signar a Cabacés per part del rei Jaume el Just la concessió als monjos de la cartoixa d'Escaladei la facultat de que només ells poguessin buscar i beneficiar-se de les mines que es trobessin dins el seu territori. Aquests privilegis foren ratificats per Joan I d'Aragó el 3 d'octubre de 1387. Així hi ha constància que la mina Espinós, una de les més antigues del Priorat, era administrada pel cenobi. Les vinyes de la cartoixa. La serra del Montsant al darrere Durant el segle XIII i la primera meitat del XIV, es construí l'església, el claustre amb dotze cel·les, el refectori. 

La conreria fou bastida a uns 2 km del monestir, on actualment hi ha l'entitat d'Escaladei. La conreria era, pròpiament, l'habitatge annex al monestir des d'on es dirigia el conreu dels camps. Hi havia allí la casa procura, que administrava els afers, no solament de la cartoixa, sinó de tota la zona del Priorat. 
Vers el 1333 s'acabà el segon claustre amb 12 cel·les més, costejat per l'infant Joan d'Aragó i d'Anjou, arquebisbe de Toledo i després de Tarragona, que sembla que fou entre 1324 i 1327 monjo d'Escaladei. El 1403 Berenguer Gallard, de Lleida, féu edificar un tercer claustre amb 6 cel·les i la cartoixa assolí el nombre màxim de 30 monjos i 15 llecs. 

Font: Viquipèdia 




jueves, 20 de junio de 2013

El dijous: Història de Catalunya

Castell de Miravet: 
El setge dels Templers








Trobarem el cementiri perdut dels Templers? Després de conquerir-lo als almoràvits, els Templers basteixen a Miravet un castell inexpugnable on ells mateixos hauran de resistir l'atac de Jaume II. 
Intentarem descobrir com va anar el setge i buscarem els elements que fan el castell inexpugnable: quina va ser la seva estructura de defensa i com estava organitzada la vida al seu interior. 

En aquest viatge als orígens del castell farem una inevitable visita als conflictes que ha viscut aquesta fortificació situada en un punt estratègic de la nostra geografia. Trobarem restes templeres en els tres dies del programa? Doncs, per una vegada, el "Sota Terra" vorejarà el fracàs més absolut... Tot i que a darrera hora, una gran sorpresa salvarà l'orgull de l'equip. 


jueves, 13 de junio de 2013

El dijous: Història de Catalunya

La Catedral de 
La Seu d'Urgell







La catedral de la Seu d'Urgell, anomenada Catedral de Santa Maria d'Urgell o Catedral d'Urgell, és un temple catòlic dedicat a Santa Maria situat a la Seu d'Urgell (Alt Urgell), seu catedralícia del Bisbat d'Urgell i principal temple de la diòcesi. És l'única catedral íntegrament romànica de Catalunya, considerada un exemplar únic dins el romànic català per les seves característiques italianitzants, altament visibles en l'ornamenta de la façana i la galeria oberta de la capçalera. 

« És un exemple de monument construït per estrangers que no ha tingut cap influència en l'arquitectura de la regió: l'absis italià construït per Ramon Llambard, amb la seva galeria exterior de circulació, ha romàs com a exemple únic a Catalunya d'una disposició molt freqüent a Itàlia i Alemanya. »

—Josep Puig i Cadafalch. 

El temple data del segle XII i està presidit per la Mare de Déu d'Urgell, patrona de la ciutat. Aquesta talla policromada del segle XIII, situada dins l'absidiola de l'altar major, és d'estil romànic i va ser restaurada el 1922. Sovint és anomenada Mare de Déu d'Andorra, segons la tradició havia estat amagada a Andorra durant la invasió sarraïna. Cal esmentar que la ciutat de la Seu d'Urgell pren precisament aquest nom pel fet d'ésser la seu episcopal del Bisbat d'Urgell i acollir-ne la catedral. 

Aquesta és la quarta catedral construïda a la diòcesi i la tercera erigida al mateix emplaçament, tot i que la primera de les tres ja fou erigida a la plana on al voltant nasqué un nou barri anomenat en llatí vicus Sedes Urgelli, és a dir barri de la Seu d'Urgell, entenent seu com a càtedra o tron d'un bisbe que exerceix una jurisdicció, església catedral i capital d'una diòcesi. 

Font: Viquipèdia 


jueves, 6 de junio de 2013

El dijous: Història de Catalunya

Una descoberta inesperada





Per reproduir correctament aquest contingut és necessari instal·lar el programari Adobe Flash Player. Si us plau, baixeu-vos l'última versió, només us requerirà uns instants.




Descoberta d'una mènsula romànica de l'església de Sant Joan de Lleida


Al segle XXI encara es troben escultures romàniques amagades en foscos passadissos... 
Descobreix la mènsula de Lleida! 


jueves, 30 de mayo de 2013

El dijous: Història de Catalunya




Reconstrucció de l'interior 
de la Tomba de Pere II el Gran






  


 

Pere II "el Gran"(dit també Pere III d'Aragó i Pere II de Catalunya-Aragó. (València, Regne de València, 1240 - Vilafranca del Penedès, Principat de Catalunya, 11 de novembre de 1285). En aragonès: Pero; en llatí: Petri / Petrus

Sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols de comte de Barcelona, rei d'Aragó i rei de València (1276-1285) i després de la conquesta de l'illa, rei de Sicília (1282-1285).

Començà a regnar a l'edat de 36 anys, regnà 9 anys i morí a l'edat de 45 anys. Està enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, i la seva tomba és l'única d'un sobirà de la Corona d'Aragó que no ha estat mai profanada. 

Gràcies a la seva conquesta militar del Regne de Sicília el 1282 es féu famosa la frase de l'almirall Roger de Llúria, en què afirmava que cap peix no gosaria alçar-se sobre la mar mediterrània, sinó portava en la seva cua un escut o un Senyal Reial:

«Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia.»

—Frase de Roger de Llúria a la, Crònica de Bernat Desclot; cap CLXVI

Font: Viquipèdia

jueves, 23 de mayo de 2013

El dijous: Història de Catalunya




Les esglésies 
de Sant Pere de Terrassa






 

Les tres esglésies es van bastir vora l'emplaçament de l'antiga Ègara romana, damunt una església paleocristiana (de la qual encara es conserven restes) com a seu del bisbat d'Ègara, constituït cap a l'any 450 i que va perdurar fins a la invasió sarraïna, al segle VIII. Se sap el nom d'alguns dels seus bisbes (com ara el primer, Ireneu) i s'hi va reunir un concili provincial de la Tarraconense l'any 614. Tradicionalment s'havia considerat que el conjunt episcopal seguia el model bizantí de l'antiguitat, amb dues esglésies (Sant Pere i Santa Maria) i un baptisteri (Sant Miquel), si bé les últimes troballes arqueològiques fan pensar que l'església de Sant Miquel tenia un ús funerari. Després d'un llarg procés constructiu, les esglésies van quedar enllestides segons la forma actual cap als segles XI i XII i són de factura romànica, edificades sobre antics edificis preromànics de l'època visigòtica. 

Al segle XII, a Santa Maria s'hi va instal•lar una canònica agustiniana que va durar fins al 1592. Per la seva banda, l'església de Sant Pere d'Ègara, seu de la parròquia, va perdre la seva condició parroquial el 1601, en què va passar a la nova basílica del Sant Esperit del nucli de Terrassa, avui catedral del nou bisbat de Terrassa. 

Al segle XIX Sant Pere va recuperar la parroquialitat. Al primer terç del segle XX les tres esglésies van ser objecte d'un profund estudi i una restauració per part de Josep Puig i Cadafalch, que també va fer excavacions a Santa Maria i Sant Miquel. El conjunt fou declarat monument nacional el 1931, i bé d'interès historicoartístic el 1985. Avui dia són una de les sis seccions del Museu de Terrassa. 

Al final del segle XX es va dur a terme el Pla Director per al Desenvolupament de les Esglésies de Sant Pere, una vasta operació d'estudi, excavació i interpretació del conjunt monumental, que després d'anys d'actuacions es pot visitar en la seva nova reordenació museogràfica, en què s'ha donat un paper important a l'antiga rectoria remodelada, actualment centre d'interpretació del conjunt. Al subsòl de la rectoria s'han descobert les restes del baptisteri de l'antiga seu episcopal. 

Font: Viquipedia

jueves, 16 de mayo de 2013

El dijous: Història de Catalunya

Monestir de Pedralbes 
El santuari de la reina Elisenda de Montcada







El monestir va ser fundat pel rei Jaume el Just i per la seva esposa Elisenda de Montcada el 1326, amb la intenció que servís de lloc de retir per la reina en el moment d'enviudar, que es preveia proper per l'edat i la salut del rei.

El monestir es va inaugurar amb una missa solemne el 3 de maig de 1327. Albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles. La reina va posar especial interès en aquest monestir al qual va dotar de diversos privilegis. Gràcies a un d'aquests privilegis, el monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill. La pròpia Elisenda va fer construir un palau annex al que es va traslladar al morir el seu marit, el 1327. Elisenda va residir al palau del monestir fins el moment de la seva mort el 1364. Malgrat que la pròpia reina va ordenar al seu testament que l'edifici fos derruït després de la seva defunció, l'any 1972 Maria Assumpta Escudero i Ribot va considerar que havia descobert les restes del Palau dins del mateix monestir de Pedralbes al costat del dormitori de les monges, si bé d'altres investigadors han proposat hipòtesis alternatives sobre la situació del palau, més obert a l'exterior. 

Des del 1329 hi va haver al monestir una petita comunitat de frares franciscans (inicialment sis) per cuidar-se de l'espiritualitat de les monges; aquests frares s'allotjaven a l'edifici conegut com el conventet. Durant la Guerra dels Segadors de 1640, les monges van ser exclaustrades i es van allotjar a la residència del marquès d'Aitona. En virtut de l'acord establert per Elisenda de Montcada amb la ciutat, les religioses van ser escortades fins a la seva destinació per soldats armats. La mare abadessa tancava el seguici, acompanyada pel segon conseller de la ciutat. 

El 1835, després de la crema de convents produïda a Barcelona, les monges van fugir i la comunitat va restar dispersa durant tres anys. Tot i això, el monestir no fou afectat per la desamortització, cosa que ha contribuït a la seva bona conservació en comparació amb d'altres elements del patrimoni eclesiàstic del país. 

El 1931 l'estat va declarar el monestir Monument Històric Artístic i, en esclatar la guerra civil, se'n féu càrrec la Generalitati va ser cremat el retaule major. El 1938 s´hi instal·la el Dipòsit General d'Arxius, on es reunien els fons dels arxius de diferents institucions (sobretot religioses) que es podia anar salvant de les vicissituds del moment. 

A partir del 1949 una part del monestir es va obrir al públic, i el 1975 es va construir un nou convent a l'antic hort per tal de destinar la major part de les instal·lacions antigues al Museu-monestir de Pedralbes, que a les darreries del segle XX va passar a formar part del Museu d'Història de la Ciutat. En aquest museu s'exhibeixen peces relacionades amb la vida monàstica, gairebé totes pertanyents al patrimoni de les religioses. 

El 1993 es va destinar una part del recinte a allotjar una petita part de la col·lecció Thyssen-Bornemisza. El 2004, aquesta col·lecció es va traslladar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Una petita comunitat de monges clarisses segueix residint al nou convent. El 13 de juliol de 2011, el regidor del districte de Sarrià-Sant Gervasi, Joan Puigdollers, afirmà que treballaria perquè el seu districte recuperés el monestir en detriment de Les Corts. 

Font: Viquipedia