Esther Vivas
reflexiona sobre
Un procés constituent a Catalunya
reflexiona sobre
Un procés constituent a Catalunya
Hola!
Us faig arribar un parell d'articles que he publicat aquesta setmana a Público. Un primer sobre el Procés Constituent llençat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres fa uns dies. Que, per cert, si encara no us hi heu adherit i ho voleu fer... aquí podeu signar:
Per un procés constituent a Catalunya
Esther Vivas
Els que ens
governen ens han conduït a una situació de fallida. I ara pretenen que paguem
pel malbaratament i la mala gestió d’uns pocs. Ens diuen que som culpables,
quan no còmplices, de la crisi. Volen que ens en penedim, que acceptem el
patiment de les retallades, l’austeritat… “Ens ho mereixem” assenyalen.
Catalunya ha
estat l’avançada de les tisores, amb el Govern del Sr Artur Mas al capdavant,
encara que les retallades van començar ja abans, tristament, amb el Tripartit.
Els desitjos de la Sra. Angela Merkel són ordres per a CiU. I així ens va.
Catalunya, la punta de llança del neoliberalisme a Europa: els primers en
aplicar el copagament sanitari, amb l’augment més important de taxes
universitàries a tot l’Estat, amb una ofensiva sense pal·liatius per acabar amb
l’educació i la sanitat pública. I no oblidem, també, al capdavant de la
criminalització i la repressió de la protesta.
Les xifres
no enganyen. Un 30% dels catalans són pobres, un 57% no arriba a final de mes,
un 39% de les famílies no poden ni permetre’s una setmana de vacances a l’any i
la taxa de pobresa a Catalunya supera en vuit punts la mitjana europea, segons
l’enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població 2011 de la Diputació
de Barcelona. I cada dia es porten a terme 100 desnonaments, com informa la
Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Darrera d’aquestes xifres, hi ha
persones i famílies que pateixen la crisi. Ens trobem, sense cap mena de dubte,
davant d’una autèntica situació d’emergència social.
En mans de
lladres
I
mentrestant els principals partits catalans estan amb l’aigua al coll amb la
corrupció. Convergència té la seu embargada per a cobrir la fiança del cas
Palau, el flamant secretari general de CiU Oriol Pujol es troba dimitit i
imputat per la trama de les ITV, imputat, també, encara que no dimitit, el
diputat convergent Xavier Crespo pel Cas Clotilde. Unió, condemnada per
finançament irregular en el cas Pallarols. PSC es troba sumit en el cas
Mercuri, amb un dels seus principals barons Manuel Bustos, alcalde de Sabadell,
imputat i forçat a dimitir de l’alcaldia després d’una àrdua batalla de
l’oposició. Estem en mans de lladres.
Ja ho deia
sense embuts, l’ara caigut en desgràcia, Fèlix Millet, expresident del patronat
del Palau de la Música i autor del seu saqueig: 400 són els que manen a
Catalunya. Sempre presents en els que es consideren els quatre indrets clau del
poder català: el Liceu, el consell assessor de La Caixa, el Palau de la Música
i la llotja del Camp Nou. “Hi ha unes 400 persones que ens trobem a tot arreu.
Hi ha un nucli familiar, una mateixa empresa, coincidim en moltes coses”
afirmava Fèlix Millet en una entrevista recollida a ‘L’Oasi Català’ (Planeta,
2001). A aquests 400, se’ls acaba la festa.
Ja n’hi ha
prou!
Avui un 93%
dels catalans percep la corrupció com un problema greu o molt greu, segons el
baròmetre de l’Oficina Antifrau de Catalunya 2012. I encara que el Sr. Artur
Mas s’ompli la boca d’”anticorrupció” convocant cimeres pantomima, totes les
mirades apunten a la classe política. Per a molts, això ja no és una crisi,
sinó una gran estafa i un espoli col·lectiu. Mentre uns pocs surten guanyant
amb la crisi, una gran majoria hi sortim perdent.
La
desafecció política arriba a cotes insospitades però també, i encara que sembli
contradictori, la voluntat per reapropiar-se dels afers col·lectius. Amb la
crisi, al capitalisme se li ha caigut la careta. Hem vist com allò que es
decideix a les institucions ens afecta de ple: com la reforma laboral ens deixa
sense feina, com la Llei Hipotecària ens fa fora de casa i ens deixa endeutats
de per vida, com la reforma de la Constitució per posar sostre al dèficit
públic acaba amb hospitals, ambulatoris i escoles públiques. I és aquí quan la
gent ha dit: “Ja n’hi ha prou”.
Però no
només assistim a una creixent deslegitimitat del sistema, dels partits polítics
tradicionals, d’institucions com la monarquia, etc., sinó que a Catalunya
aquesta crisi se suma a l’ensorrament del model d’autonomies sorgit de la
Transició i la seva falta de democràcia, evident, ara, als ulls d’amplis
sectors de l’opinió pública catalana i que ha portat a un ascens de l’aspiració
independentista. I encara que el Sr. Artur Mas, i altres, aprofitin la situació
per a dir-nos que “Espanya ens roba”, i embolicar amb la senyera per a tapar el
seu arsenal de tisores, és obvi que tenim els lladres a casa. I que ja és hora
de fer-los fora.
Es tracta de
decidir sobre el nostre futur com a poble però també decidir quin país,
societat, política i economia volem. No es tracta d’una independència en mans
dels 400 de sempre ni d’una Catalunya made in Millet, Brufau, Pujol, Montull,
Crespo i un llarg etcètera. Necessitem una Catalunya feta per i per als de
baix.
Teresa
Forcades & Arcadi Oliveres
La crisi
actual obre una esquerda que hem de fer més gran. Cal indignar-se,
rebel·lar-se, desobeir i construir alternatives en el dia a dia, però, també,
cal construir alternatives político-socials amb voluntat de majoria. Que se’n
vagin tots i que no tornin els mateixos de sempre. I és aquí on s’emmarca la
proposta del manifest ‘Per un Procés Constituent’ llençat per Teresa Forcades i
Arcadi Oliveres la setmana passada. Ha arribat el moment de fer un pas
endavant!
No es tracta
només de manifestos i declaracions de bones intencions contra el capital sinó
de subvertir les bases del sistema a favor de la majoria que avui pateix la
crisi. Perquè si no ho fem nosaltres, ho faran d’altres. I la indignació, com
bé sabem, no sempre és d’esquerres. Grècia ens ensenya com existeix, també, una
indignació d’extrema dreta. I Itàlia, una antipolítica sense rumb clar. D’aquí
que la proposta de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres sigui un acte de
responsabilitat i de compromís amb els de baix.
Un manifest
que deixa clar que el sistema no funciona, quin món volem i com per canviar-lo,
al costat de la imprescindible mobilització, cal una eina política i social
àmplia, unitària i capaç d’aglutinar el conjunt de l’esquerra, moviments
socials i la gent que lluita. Una eina que té com a objectiu principal
aconseguir una majoria político-electoral per a llençar un procés constituent a
Catalunya, donar la veu al poble, i que ens permeti decidir entre tots quin
país volem. Posem fil a l’agulla.
*Article
publicat a Público, 16/04/2013.
