Colaboraciones

Bye bye Mariano 

by Esther Vivas 

Esther Vivas, colaboradora habitual en esta web nos remite unos de sus últimos artículos de actualidad. Que transcribimos para todos nuestros lectores: 

“Bye bye Mariano Estamos en manos de chorizos. Mientras nos dicen que tengamos paciencia, que pronto llegará el final de la crisis, que ahora sí veremos los, tan cacareados, brotes verdes, nos damos cuenta, ya casi sin estupefacción, que los mismos que nos dan lecciones de austeridad, han vivido, durante años, en el derroche y la opulencia. Nos han robado, estafado y engañado. Y aún tienen la poca vergüenza de mirar para otro lado. 

La paciencia, pero, es como un vaso de agua que se llena y llena y llena y, al final, acaba derramándose. Nunca sabemos cuál será la gota definitiva que hará salir la gente a la calle, masivamente, y decir “ya basta”. Pero lo que es seguro es que, tarde o temprano, ese momento llega. Lo hemos visto en la Primavera árabe, el 15M, Occupy Wall Street y tantos otros. Como decía el filósofo francés Daniel Bensaïd: “La revolución llega cuando menos se la espera. La puntualidad no es su fuerte”. Y así es. 

Ayer otra gota de indignación llenó el vaso cada día más repleto de hartazgo. Miles de personas se concentraron frente a las sedes del Partido Popular en todo el Estado para expresar su rabia y malestar. Y las demandas y gritos de “Dimisión”, “No es un Gobierno, es una mafia” y “Fuera, fuera, fuera” se escucharon de punta a punta de la Península. Las cacerolas, cucharas, paellas y demás utensilios de cocina volvieron a repicar con esa ira contenida a la que estos tiempos nos tienen tan acostumbrados. 

Aunque la corrupción no tiene patrimonio. El poder, parece, lo engulle todo. Caso Bárcenas, Gürtel, Nóos, Palma-Arena, Fabra y caso de los EREs, Mercurio, Pretoria y caso Palau, ITV, Crespo, Pallerols. Bienvenidos a la Cosa Nostra, al más puro estilo ‘El Padrino’. No en vano uno de los hashtags más utilizados ayer en twitter era #DemocraciaSinMafia y #AdiósMafia. Los inquilinos de la calle Génova, Ferraz o Còrsega conocen bien las reglas del juego. La impunidad es siempre su última baza. 

La resignación, pero, se va terminando a golpe de sobres, papeles, comisiones, sobresueldos. Mientras nos quedamos en paro, no llegamos a final de mes, no podemos pagar la hipoteca, nos desahucian, no tenemos qué comer… asistimos a un nuevo acto de esta tragedia que es la crisis. Y los papeles de Bárcenas, el último capítulo. Pocas sorpresas nos depara su desenlace. Los guionistas nos tienen habituados a mucho ruido y a pocas nueces y luego si te he visto no me acuerdo. Qué fue de la tan pregonada entrada en prisión del banquero Miguel Blesa, que después de quince escuálidos días entre rejas ya volvía a estar en la calle. Ojalá nos sorprenda ahora el final del acto. En todo caso, dependerá de nosotros. Ocupar la función, cambiar el guión, y poder decir, finalmente: “Bye bye Mariano”.

Col·laboracions

Esther Vivas 
reflexiona sobre   
Un procés constituent a Catalunya

Hola!

Us faig arribar un parell d'articles que he publicat aquesta setmana a Público. Un primer sobre el Procés Constituent llençat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres fa uns dies. Que, per cert, si encara no us hi heu adherit i ho voleu fer... aquí podeu signar:

http://www.procesconstituent.cat/

I un segon sobre la pèrdua de la pagesia local, que he escrit coincidint amb la celebració aquests dies de la Setmana de Lluita Pagesa.
Salut. I espero que us resultin d'interès!

Esther Vivas

---

Per un procés constituent a Catalunya

Esther Vivas

Els que ens governen ens han conduït a una situació de fallida. I ara pretenen que paguem pel malbaratament i la mala gestió d’uns pocs. Ens diuen que som culpables, quan no còmplices, de la crisi. Volen que ens en penedim, que acceptem el patiment de les retallades, l’austeritat… “Ens ho mereixem” assenyalen. 

Catalunya ha estat l’avançada de les tisores, amb el Govern del Sr Artur Mas al capdavant, encara que les retallades van començar ja abans, tristament, amb el Tripartit. Els desitjos de la Sra. Angela Merkel són ordres per a CiU. I així ens va. Catalunya, la punta de llança del neoliberalisme a Europa: els primers en aplicar el copagament sanitari, amb l’augment més important de taxes universitàries a tot l’Estat, amb una ofensiva sense pal·liatius per acabar amb l’educació i la sanitat pública. I no oblidem, també, al capdavant de la criminalització i la repressió de la protesta. 

Les xifres no enganyen. Un 30% dels catalans són pobres, un 57% no arriba a final de mes, un 39% de les famílies no poden ni permetre’s una setmana de vacances a l’any i la taxa de pobresa a Catalunya supera en vuit punts la mitjana europea, segons l’enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població 2011 de la Diputació de Barcelona. I cada dia es porten a terme 100 desnonaments, com informa la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Darrera d’aquestes xifres, hi ha persones i famílies que pateixen la crisi. Ens trobem, sense cap mena de dubte, davant d’una autèntica situació d’emergència social.  

En mans de lladres

I mentrestant els principals partits catalans estan amb l’aigua al coll amb la corrupció. Convergència té la seu embargada per a cobrir la fiança del cas Palau, el flamant secretari general de CiU Oriol Pujol es troba dimitit i imputat per la trama de les ITV, imputat, també, encara que no dimitit, el diputat convergent Xavier Crespo pel Cas Clotilde. Unió, condemnada per finançament irregular en el cas Pallarols. PSC es troba sumit en el cas Mercuri, amb un dels seus principals barons Manuel Bustos, alcalde de Sabadell, imputat i forçat a dimitir de l’alcaldia després d’una àrdua batalla de l’oposició. Estem en mans de lladres. 

Ja ho deia sense embuts, l’ara caigut en desgràcia, Fèlix Millet, expresident del patronat del Palau de la Música i autor del seu saqueig: 400 són els que manen a Catalunya. Sempre presents en els que es consideren els quatre indrets clau del poder català: el Liceu, el consell assessor de La Caixa, el Palau de la Música i la llotja del Camp Nou. “Hi ha unes 400 persones que ens trobem a tot arreu. Hi ha un nucli familiar, una mateixa empresa, coincidim en moltes coses” afirmava Fèlix Millet en una entrevista recollida a ‘L’Oasi Català’ (Planeta, 2001). A aquests 400, se’ls acaba la festa.  

Ja n’hi ha prou!

Avui un 93% dels catalans percep la corrupció com un problema greu o molt greu, segons el baròmetre de l’Oficina Antifrau de Catalunya 2012. I encara que el Sr. Artur Mas s’ompli la boca d’”anticorrupció” convocant cimeres pantomima, totes les mirades apunten a la classe política. Per a molts, això ja no és una crisi, sinó una gran estafa i un espoli col·lectiu. Mentre uns pocs surten guanyant amb la crisi, una gran majoria hi sortim perdent. 

La desafecció política arriba a cotes insospitades però també, i encara que sembli contradictori, la voluntat per reapropiar-se dels afers col·lectius. Amb la crisi, al capitalisme se li ha caigut la careta. Hem vist com allò que es decideix a les institucions ens afecta de ple: com la reforma laboral ens deixa sense feina, com la Llei Hipotecària ens fa fora de casa i ens deixa endeutats de per vida, com la reforma de la Constitució per posar sostre al dèficit públic acaba amb hospitals, ambulatoris i escoles públiques. I és aquí quan la gent ha dit: “Ja n’hi ha prou”. 

Però no només assistim a una creixent deslegitimitat del sistema, dels partits polítics tradicionals, d’institucions com la monarquia, etc., sinó que a Catalunya aquesta crisi se suma a l’ensorrament del model d’autonomies sorgit de la Transició i la seva falta de democràcia, evident, ara, als ulls d’amplis sectors de l’opinió pública catalana i que ha portat a un ascens de l’aspiració independentista. I encara que el Sr. Artur Mas, i altres, aprofitin la situació per a dir-nos que “Espanya ens roba”, i embolicar amb la senyera per a tapar el seu arsenal de tisores, és obvi que tenim els lladres a casa. I que ja és hora de fer-los fora. 

Es tracta de decidir sobre el nostre futur com a poble però també decidir quin país, societat, política i economia volem. No es tracta d’una independència en mans dels 400 de sempre ni d’una Catalunya made in Millet, Brufau, Pujol, Montull, Crespo i un llarg etcètera. Necessitem una Catalunya feta per i per als de baix.  

Teresa Forcades & Arcadi Oliveres

La crisi actual obre una esquerda que hem de fer més gran. Cal indignar-se, rebel·lar-se, desobeir i construir alternatives en el dia a dia, però, també, cal construir alternatives político-socials amb voluntat de majoria. Que se’n vagin tots i que no tornin els mateixos de sempre. I és aquí on s’emmarca la proposta del manifest ‘Per un Procés Constituent’ llençat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres la setmana passada. Ha arribat el moment de fer un pas endavant! 

No es tracta només de manifestos i declaracions de bones intencions contra el capital sinó de subvertir les bases del sistema a favor de la majoria que avui pateix la crisi. Perquè si no ho fem nosaltres, ho faran d’altres. I la indignació, com bé sabem, no sempre és d’esquerres. Grècia ens ensenya com existeix, també, una indignació d’extrema dreta. I Itàlia, una antipolítica sense rumb clar. D’aquí que la proposta de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres sigui un acte de responsabilitat i de compromís amb els de baix. 

Un manifest que deixa clar que el sistema no funciona, quin món volem i com per canviar-lo, al costat de la imprescindible mobilització, cal una eina política i social àmplia, unitària i capaç d’aglutinar el conjunt de l’esquerra, moviments socials i la gent que lluita. Una eina que té com a objectiu principal aconseguir una majoria político-electoral per a llençar un procés constituent a Catalunya, donar la veu al poble, i que ens permeti decidir entre tots quin país volem. Posem fil a l’agulla. 

*Article publicat a Público, 16/04/2013.