google-site-verification: googleea6bb382a071c67e.html AME - Associació de Mexicans d'Esparreguera i voltants: La Caixa
Mostrando entradas con la etiqueta La Caixa. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta La Caixa. Mostrar todas las entradas

miércoles, 2 de julio de 2014

Colaboraciones

Telefónica-Movistar: 
compartida la lucha es más

by Esther Vivas 



Los tentáculos de Telefónica-Movistar son inescrutables. Y no me refiero solo a las participaciones de sus accionistas, como el BBVA o La Caixa, o a los estrechos vínculos con el poder político, y sus “representantes” en el consejo de administración, sino al “ejército” de trabajadores con el que cuenta. En el Estado español, la empresa afirma tener contratadas a 20 mil personas. La realidad es que 100 mil más trabajan para la compañía, en la sombra, a través de empresas subcontratadas. O lo que es lo mismo en condiciones de mayor precariedad. Hoy, en una huelga histórica, trabajadores en plantilla y subcontratados plantan cara conjuntamente a la multinacional

Divide et impera, divide y vencerás, decía, según parece, Julio César. Telefónica-Movistar así lo ha hecho, dividiendo a sus trabajadores hasta el infinito: empleados fijos en plantilla, otros en empresas proveedoras de telemarketing como Atento o en múltiples contratas de operaciones y mantenimiento como Cotronic, Elecnor, Abentel, Itete, Cobra…, quienes a su vez subcontratan a otros, algunos más como “falsos autónomos”. Todos rindiendo cuentas al final a la misma compañía: Telefónica-Movistar. Su “enemigo”, en cambio, ya no es la multinacional, sino ese trabajador precario que le puede quitar el empleo y, en consecuencia, su salario. Sin embargo, la ofensiva de la empresa ha topado, muy a su pesar, con una resistencia inesperada, la de un puñado de sindicalistas incombustibles, que llevan años en la batalla, capaces de convertir la adversidad en una oportunidad única. 

Así, este lunes, 30 de junio, en una jornada sin precedentes, empleados de la provincia de Barcelona de Telefónica-Movistar y de sus empresas subcontratadas de operaciones y mantenimiento, un total de cuatro mil trabajadores, están llamados a la huelga. Sus principales demandas son: que se limite la subcontratación, y en caso de darse que no sea en condiciones laborales inferiores; que subcontratados y autónomos pasen a formar parte de las plantillas de las contratas, pues de facto ya trabajan para ellas; que se subrogue automáticamente el personal si la compañía cambia de contrata en una misma área, así los trabajadores podrán conservar el puesto; y que cuando un trabajador gane un juicio por despido pueda elegir entre ser indemnizado o recuperar su empleo, ahora si a la empresa no le interesa no le permite volver al trabajo. 

El detonante de esta rebelión fue la lucha de la plantilla de Cotronic, una de las empresas contratadas por Telefónica-Movistar para instalar y reparar sus líneas, y que desde 2011 ha despedido al 50% de sus trabajadores, para sustituirlos gradualmente por “falsos autónomos”, y precarizar así aún más sus condiciones laborales. Ante esta situación, tres jornadas de huelga fueron convocadas, el 29 de abril, con un seguimiento del 90%, y el 29 y 30 de mayo, con una participación del 60%. Sin embargo, la empresa no se sentó a negociar. ¿Por qué? Por el alto número de personas subcontratadas como “falsos autónomos”, más de un centenar sobre los 85 en plantilla, y que se posicionaban al margen de la huelga. Ya podía haber 85 trabajadores “de brazos cruzados”, que cien más realizarían su trabajo. Esta situación llevó a reflexionar al comité de empresa de Cotronic, al de la compañía principal Telefónica-Movistar y a los de otras contratas. El reto estaba en extender el conflicto y golpear juntas. Así, lo han hecho. 

Los trabajadores de Telefónica-Movistar lo tienen claro: compartida, la lucha es más. Hoy, nos lo demuestran.

miércoles, 25 de septiembre de 2013

Música mexicana

Rosa Sánchez
porta la millor
música Jarocha
al Musiquem Lleida!



Musiquem Lleida! és un festival internacional de música que se celebra als carrers i places de la ciutat de Lleida i comarques organitzat per la Coral Shalom.

La coral Shalom, com a entitat cultural, té com a principals objectius sensibilitzar i enriquir musicalment la societat amb l’organització de concerts i actes culturals oberts a tothom.

Com ens recorden Ells mateixos, Lleida i les seves comarques han estat bressol de músics de renom internacional com ara Ricard Vinyes, Enric Granados, Emili Pujol… També compta amb una gran tradició coral i instrumental, que actualment està en plena expansió gràcies a la formació de bons professionals.

Així doncs, amb aquest festival pretenem apropar la música al carrer i obrir les portes a tothom que en vulgui fruir; com també donar l’oportunitat a diferents intèrprets de tenir un escenari per difondre la seva música.

Aquest any el festival Musiquem Lleida! tindrà lloc divendres 4, dissabte 5 i diumenge 6 d’octubre de 2013

Tanmateix, el dissabte 05 d’octubre de 2013 tindrà lloc a les 12:30 hores a la cèntrica plaça de la Paeria de Lleida un concert sobre el “Son Jarocho i cançó mexicana” a càrrec de la coneguda cantant Rosa Sánchez, que darrerament la hem tingut donant concerts al centre Diògenes i dissabte 28 a La Lotteria Associació Cultural de Sants a Barcelona.

La cantant Rosa Sánchez és una viatgera que ha posat els peus a Barcelona. Nascuda a Costa Rica, ha dedicat anys de la seva vida a recórrer el continent americà amb la guitarra a l’esquena cercant i aprenent un ampli repertori tradicional de diversos orígens i, en especial, de Mèxic.

El projecte que ens presenta actualment s’ha desenvolupat íntegrament a Catalunya, amb músics del país que compaginen una formació clàssica i acadèmica (estudis a l’ESMuC i al
Reina Sofia) amb una vocació per les músiques populars; ha format part de la convocatòria 2011 del projecte Diversons de l’Obra Social de “la Caixa” actuant per tot el territori espanyol; ha enregistrat el disc Picante pero sabroso (a punt d’editar-se), i ha participat en el programa de TV3 “Ritmes a l’estudi”.

Rosa Sánchez en directe per el públic de Lleida

miércoles, 24 de abril de 2013

Col·laboracions


Esther Vivas 
reflexiona sobre   
Un procés constituent a Catalunya



Hola!

Us faig arribar un parell d'articles que he publicat aquesta setmana a Público. Un primer sobre el Procés Constituent llençat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres fa uns dies. Que, per cert, si encara no us hi heu adherit i ho voleu fer... aquí podeu signar:

I un segon sobre la pèrdua de la pagesia local, que he escrit coincidint amb la celebració aquests dies de la Setmana de Lluita Pagesa.
Salut. I espero que us resultin d'interès!

Esther Vivas







Per un procés constituent a Catalunya

Esther Vivas








Els que ens governen ens han conduït a una situació de fallida. I ara pretenen que paguem pel malbaratament i la mala gestió d’uns pocs. Ens diuen que som culpables, quan no còmplices, de la crisi. Volen que ens en penedim, que acceptem el patiment de les retallades, l’austeritat… “Ens ho mereixem” assenyalen. 

Catalunya ha estat l’avançada de les tisores, amb el Govern del Sr Artur Mas al capdavant, encara que les retallades van començar ja abans, tristament, amb el Tripartit. Els desitjos de la Sra. Angela Merkel són ordres per a CiU. I així ens va. Catalunya, la punta de llança del neoliberalisme a Europa: els primers en aplicar el copagament sanitari, amb l’augment més important de taxes universitàries a tot l’Estat, amb una ofensiva sense pal·liatius per acabar amb l’educació i la sanitat pública. I no oblidem, també, al capdavant de la criminalització i la repressió de la protesta. 

Les xifres no enganyen. Un 30% dels catalans són pobres, un 57% no arriba a final de mes, un 39% de les famílies no poden ni permetre’s una setmana de vacances a l’any i la taxa de pobresa a Catalunya supera en vuit punts la mitjana europea, segons l’enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població 2011 de la Diputació de Barcelona. I cada dia es porten a terme 100 desnonaments, com informa la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Darrera d’aquestes xifres, hi ha persones i famílies que pateixen la crisi. Ens trobem, sense cap mena de dubte, davant d’una autèntica situació d’emergència social.  


En mans de lladres
I mentrestant els principals partits catalans estan amb l’aigua al coll amb la corrupció. Convergència té la seu embargada per a cobrir la fiança del cas Palau, el flamant secretari general de CiU Oriol Pujol es troba dimitit i imputat per la trama de les ITV, imputat, també, encara que no dimitit, el diputat convergent Xavier Crespo pel Cas Clotilde. Unió, condemnada per finançament irregular en el cas Pallarols. PSC es troba sumit en el cas Mercuri, amb un dels seus principals barons Manuel Bustos, alcalde de Sabadell, imputat i forçat a dimitir de l’alcaldia després d’una àrdua batalla de l’oposició. Estem en mans de lladres. 

Ja ho deia sense embuts, l’ara caigut en desgràcia, Fèlix Millet, expresident del patronat del Palau de la Música i autor del seu saqueig: 400 són els que manen a Catalunya. Sempre presents en els que es consideren els quatre indrets clau del poder català: el Liceu, el consell assessor de La Caixa, el Palau de la Música i la llotja del Camp Nou. “Hi ha unes 400 persones que ens trobem a tot arreu. Hi ha un nucli familiar, una mateixa empresa, coincidim en moltes coses” afirmava Fèlix Millet en una entrevista recollida a ‘L’Oasi Català’ (Planeta, 2001). A aquests 400, se’ls acaba la festa.  


Ja n’hi ha prou!
Avui un 93% dels catalans percep la corrupció com un problema greu o molt greu, segons el baròmetre de l’Oficina Antifrau de Catalunya 2012. I encara que el Sr. Artur Mas s’ompli la boca d’”anticorrupció” convocant cimeres pantomima, totes les mirades apunten a la classe política. Per a molts, això ja no és una crisi, sinó una gran estafa i un espoli col·lectiu. Mentre uns pocs surten guanyant amb la crisi, una gran majoria hi sortim perdent. 

La desafecció política arriba a cotes insospitades però també, i encara que sembli contradictori, la voluntat per reapropiar-se dels afers col·lectius. Amb la crisi, al capitalisme se li ha caigut la careta. Hem vist com allò que es decideix a les institucions ens afecta de ple: com la reforma laboral ens deixa sense feina, com la Llei Hipotecària ens fa fora de casa i ens deixa endeutats de per vida, com la reforma de la Constitució per posar sostre al dèficit públic acaba amb hospitals, ambulatoris i escoles públiques. I és aquí quan la gent ha dit: “Ja n’hi ha prou”. 

Però no només assistim a una creixent deslegitimitat del sistema, dels partits polítics tradicionals, d’institucions com la monarquia, etc., sinó que a Catalunya aquesta crisi se suma a l’ensorrament del model d’autonomies sorgit de la Transició i la seva falta de democràcia, evident, ara, als ulls d’amplis sectors de l’opinió pública catalana i que ha portat a un ascens de l’aspiració independentista. I encara que el Sr. Artur Mas, i altres, aprofitin la situació per a dir-nos que “Espanya ens roba”, i embolicar amb la senyera per a tapar el seu arsenal de tisores, és obvi que tenim els lladres a casa. I que ja és hora de fer-los fora. 

Es tracta de decidir sobre el nostre futur com a poble però també decidir quin país, societat, política i economia volem. No es tracta d’una independència en mans dels 400 de sempre ni d’una Catalunya made in Millet, Brufau, Pujol, Montull, Crespo i un llarg etcètera. Necessitem una Catalunya feta per i per als de baix.  


Teresa Forcades & Arcadi Oliveres
La crisi actual obre una esquerda que hem de fer més gran. Cal indignar-se, rebel·lar-se, desobeir i construir alternatives en el dia a dia, però, també, cal construir alternatives político-socials amb voluntat de majoria. Que se’n vagin tots i que no tornin els mateixos de sempre. I és aquí on s’emmarca la proposta del manifest ‘Per un Procés Constituent’ llençat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres la setmana passada. Ha arribat el moment de fer un pas endavant! 

No es tracta només de manifestos i declaracions de bones intencions contra el capital sinó de subvertir les bases del sistema a favor de la majoria que avui pateix la crisi. Perquè si no ho fem nosaltres, ho faran d’altres. I la indignació, com bé sabem, no sempre és d’esquerres. Grècia ens ensenya com existeix, també, una indignació d’extrema dreta. I Itàlia, una antipolítica sense rumb clar. D’aquí que la proposta de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres sigui un acte de responsabilitat i de compromís amb els de baix. 

Un manifest que deixa clar que el sistema no funciona, quin món volem i com per canviar-lo, al costat de la imprescindible mobilització, cal una eina política i social àmplia, unitària i capaç d’aglutinar el conjunt de l’esquerra, moviments socials i la gent que lluita. Una eina que té com a objectiu principal aconseguir una majoria político-electoral per a llençar un procés constituent a Catalunya, donar la veu al poble, i que ens permeti decidir entre tots quin país volem. Posem fil a l’agulla. 

*Article publicat a Público, 16/04/2013.