Colaboraciones

Cuando es más fácil comprar 
una pistola que un tomate 
by Esther Vivas

Asociamos los supermercados a abundancia de comida, a estantes siempre llenos, a un gran abanico de productos… En cambio, los supermercados, aunque no lo parezca a primera vista, pueden ser generadores de hambre y escasez de alimentos. El ejemplo por antonomasia lo tenemos en Estados Unidos en los llamados “desiertos alimentarios”, comunidades urbanas o rurales donde resulta imposible comprar comestibles, a no ser que vayas a un McDonald’s, un Kentucky Fried Chicken o un Burger King. Pero, ¿qué tiene que ver todo esto con los supermercados? 

A lo largo de los años 40 y 50, en Estados Unidos, a medida que las familias de clase media y alta se mudaron a los nuevos barrios periféricos y se consolidaron los grandes centros comerciales, muchos supermercados se “mudaron” con ellos, dejando tras sí lugares sin prácticamente comida. ¿Por qué permanecer donde estaban los más pobres, que gastaban poco dinero en alimentos y daban escasos beneficios, si en otros distritos se podía ganar mucho más? La respuesta para la gran distribución, desde Wal-Mart pasando por Kroger hasta Safeway, fue fácil. 

En Estados Unidos, se calcula que más de 23 millones de personas viven en “desiertos alimentarios”, según el Departamento de Agricultura de EEUU, zonas donde no se puede encontrar comida fresca en una milla (1,6 kilómetros) o más a la redonda. Indianapolis y Oklahoma City encabezan el ranking. En otras ciudades como Detroit, la mitad de sus habitantes, 550 mil, padecen dicha lacra, en Chicago la sufren más de 600 mil, un 21% de su población, en Nueva York, tres millones. Para todos ellos, el lugar más cercano donde adquirir algo que comer es una cadena fast food o una tienda donde a parte de tabaco y licores pueden encontrar algunas bolsas de patatas fritas, caramelos o bebidas con gas. Se trata de uno de los mayores problemas alimentarios del país. Muchos son los que suplican a las grandes superficies que vuelvan allí donde hace tiempo marcharon. Sin embargo, estas no son la solución sino el problema. Los supermercados en su día, también aquí -salvando las distancias, “invadieron” los centros de las ciudades, bajaron momentáneamente los precios (una gran cadena se lo puede permitir, en un establecimiento reduce precios y en otro los sube, al final las cuentas salen igual), lo que resultó letal para el pequeño comercio. Cerraron los colmados, las tiendas de toda la vida… y solo quedó la gran distribución, pero cuando a esta no le salieron las cuentas desmontó el “tinglado” y se marchó. Ahora, en muchas zonas pobres, urbanas y rurales, estadounidenses no quedan ni supermercados, ni tiendas de comestibles, ni comida fresca. 

Apartheid alimentario 

Son barrios donde vive gente pobre, sin recursos, personas mayores… quienes no pueden coger el coche e ir a comprar a la gran superficie, sencillamente porque no tienen coche. Otro elemento que los define es que son barrios habitados mayoritariamente por personas de color. De aquí que algunos autores hablen de “apartheid alimentario” o “segregación alimentaria”, donde las desigualdades sociales y raciales estipulan qué comen unos y otros. Un ejemplo: si dividimos la ciudad de Oakland, en California, entre la llanura, lugar de residencia de la gente más pobre y de color, y las colinas, donde se encuentran aquellos con más poder adquisitivo, observamos que en la llanura hay un supermercado por cada 93 mil habitantes, mientras que en las colinas hay uno por cada 13 mil. Un dato más: el número de licorerías es inversamente proporcional. La billetera y el color de la piel determina el acceso o no a la comida. Como decía el activista alimentario californiano Brahm Ahmadi: “Hoy, en muchas comunidades urbanas donde habita gente de color, es más fácil comprar un arma de fuego que un tomate fresco”. 

De tot una mica...

Addictes 

al menjar escombraries

Col·laboració d'Esther Vivas
Article publicat a Público, 16/01/2013

Què pot passar-te si durant un mes t’alimentes a base de Big Macs, Cheese burguers, batuts de maduixa, Mc Nuggets…?

El resultat: onze quilos de més, fetge inflat, mals de cap, depressió i colesterol pels núvols. Ho explica en carn pròpia el director Morgan Spurlock a la pel·lícula ‘Super Size Me’ (2004), que retrata les conseqüències d’esmorzar, dinar i sopar diàriament a McDonalds. 

Però el problema del fast food no és només que ens posa malalts, sinó que ens converteix en addictes al seu menjar.

“L’important no és que vinguis, és que tornis” diu l’últim anunci de McDonalds. I mai millor dit. El menjar escombraries es converteixen en imprescindible per a aquells que freqüenten els seus establiments. Així ho constata la investigació duta a terme per The Scripps Research Institute a Estats Units, publicada el 2010 a la revista Nature Neuroscience. Les seves conclusions no deixen lloc a dubtes: la ingesta de menjar escombraries desenvolupa els mateixos mecanismes moleculars del cervell que propicien l’addicció a les drogues, i en conseqüència el seu consum és especialment addictiu. 

Potser hauríem de suggerir a les autoritats sanitàries que advertissin als consumidors de menjar a Mc Donalds, Kentucky Fried Chicken, Pizza Hut, Burguer King, Dunkin’ Donuts… “pot perjudicar greument la seva salut”.

Encara que no cal entrar en un establiment de menjar ràpid per consumir aliments de baixa qualitat. La major part de menjar que comprem està elaborat amb altes dosis d’additius químics de síntesi com colorants, conservants, antioxidants, estabilitzants, potenciadors del sabor, reguladors d’acidesa, midons modificats, etc. que modifiquen l’aliment en funció dels interessos de la indústria. Així s’aconsegueix donar al producte un color més atractiu, l’aparença d’acabat de fer o un intens sabor. L’objectiu, vendre més.

Però, ¿quines són les conseqüències per a la nostra salut? Diverses investigacions assenyalen l’impacte negatiu que el consum recurrent d’alguns d’aquests additius pot tenir en l’aparició de malalties com al·lèrgies, hiperactivitat infantil, problemes de sobrepès…, que no han fet sinó augmentar en els últims anys. Així ho assegurava unainvestigació realitzada a la Universitat de Southampton, el 2007, a petició de l’Agència d’Estàndards Alimentaris de Gran Bretanya, i publicada a The Lancet, que demostrava el vincle entre el consum de determinats additius per part de nenes i nens amb el desenvolupament d’hiperactivitat. La solució rau en substituir aquests additius artificials per d’altres de naturals, però aquests són més cars i la indústria alimentària els descarta. Els diners manen.

La periodista francesa Marie Monique Robin ho documentava al detall en el seu penúltim treball, el títol del qual no deixava lloc a dubtes, "El nostre verí quotidià",

on investigava les conseqüències en el nostre organisme d’una agricultura addicta als fitosanitaris i d’una indústria alimentària enganxada als additius químics. Les conseqüències, segons el documental, eren clares: augment de malalties com el càncer, l’esterilitat, els tumors cerebrals, el parkinson…, fruit, entre d’altres, d’un model agrícola i alimentari supeditat als interessos del capital. Sinó com és possible -com assenyala el film- que la indústria agroalimentària, per exemple, segueixi utilitzant un edulcorant no calòric com és el aspartam, en productes etiquetats com light, 0,0%, sense sucre, quan diversos experiments han demostrat que el consum continuat d’aquesta substància pot resultar cancerigen?

Alguns diran que aquests treballs, informes i investigacions són alarmistes i que tots els additius químics aplicats a la Unió Europea són prèviament avaluats per una agència independent: l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA). Fa uns mesos l’organització CorporateEuropean Observatory va fer públic un informe en què assenyalava els vincles estrets de l’EFSA amb la indústria biotecnològica i agroalimentària, així com la dinàmica de “portes giratòries” entre ambdós. El conflicte d’interessos entre els que legislen i les empreses del sector és clar. Una cosa que sense cap mena dubte, i per desgràcia, no només afecta aquest àmbit sinó a molts d’altres.

La indústria agroalimentària, en la seva carrera per reduir costos i obtenir el màxim benefici, ha deixat en un segon pla la qualitat d’allò que mengem. Escàndols alimentaris com el de les vaques boges, la grip aviària, els pollastres amb dioxines, l’e-coli… són tan sols la punta de l’iceberg d’un model agrícola i alimentari que avantposa l’afany de lucre d’unes poques empreses que monopolitzen el sector a les necessitats alimentàries de les persones.

Som el que mengem. I si consumim productes elaborats amb altes dosis de pesticides, fitosanitaris, transgènics, edulcorants, colorants i substàncies que ens converteixen en addictes al menjar escombraries, això acaba, tard o d’hora, tenint conseqüències en la nostra salut. Potser ja va sent hora que li diguem a Ronald McDonald i als seus amics: I’m NOT lovin’ it.