Addictes
al menjar escombraries
Col·laboració d'Esther Vivas
Article publicat a Público, 16/01/2013
Què pot passar-te si durant un mes t’alimentes a base de Big Macs, Cheese
burguers, batuts de maduixa, Mc Nuggets…?
El resultat: onze quilos de més,
fetge inflat, mals de cap, depressió i colesterol pels núvols. Ho explica en
carn pròpia el director Morgan Spurlock a la pel·lícula ‘Super Size Me’ (2004),
que retrata les conseqüències d’esmorzar, dinar i sopar diàriament a McDonalds.
Però el problema del fast food no és només que ens posa malalts, sinó que ens
converteix en addictes al seu menjar.
“L’important no és que vinguis, és que tornis” diu l’últim anunci de
McDonalds. I mai millor dit. El menjar escombraries es converteixen en
imprescindible per a aquells que freqüenten els seus establiments. Així ho
constata la
investigació duta a terme per The Scripps Research Institute a Estats Units, publicada el 2010 a la revista Nature Neuroscience. Les
seves conclusions no deixen lloc a dubtes: la ingesta de menjar escombraries
desenvolupa els mateixos mecanismes moleculars del cervell que propicien
l’addicció a les drogues, i en conseqüència el seu consum és especialment
addictiu.
Potser hauríem de suggerir a les autoritats sanitàries que
advertissin als consumidors de menjar a Mc Donalds, Kentucky Fried Chicken,
Pizza Hut, Burguer King, Dunkin’ Donuts… “pot perjudicar greument la seva
salut”.
Encara que no cal entrar en un establiment de menjar ràpid per consumir
aliments de baixa qualitat. La major part de menjar que comprem està elaborat
amb altes dosis d’additius químics de síntesi com colorants, conservants,
antioxidants, estabilitzants, potenciadors del sabor, reguladors d’acidesa,
midons modificats, etc. que modifiquen l’aliment en funció dels interessos de
la indústria. Així s’aconsegueix donar al producte un color més atractiu,
l’aparença d’acabat de fer o un intens sabor. L’objectiu, vendre més.
Però, ¿quines són les conseqüències per a la nostra salut? Diverses
investigacions assenyalen l’impacte negatiu que el consum recurrent d’alguns
d’aquests additius pot tenir en l’aparició de malalties com al·lèrgies,
hiperactivitat infantil, problemes de sobrepès…, que no han fet sinó augmentar
en els últims anys. Així ho assegurava unainvestigació realitzada a la Universitat de Southampton, el 2007, a petició de l’Agència d’Estàndards Alimentaris de Gran Bretanya, i
publicada a The Lancet, que demostrava el vincle entre el consum de determinats
additius per part de nenes i nens amb el desenvolupament d’hiperactivitat. La
solució rau en substituir aquests additius artificials per d’altres de
naturals, però aquests són més cars i la indústria alimentària els descarta.
Els diners manen.
La periodista francesa Marie Monique Robin ho documentava al detall en el
seu penúltim treball, el títol del qual no deixava lloc a dubtes, "El nostre verí quotidià",
on investigava les conseqüències en el nostre organisme d’una agricultura
addicta als fitosanitaris i d’una indústria alimentària enganxada als additius
químics. Les conseqüències, segons el documental, eren clares: augment de
malalties com el càncer, l’esterilitat, els tumors cerebrals, el parkinson…,
fruit, entre d’altres, d’un model agrícola i alimentari supeditat als interessos
del capital. Sinó com és possible -com assenyala el film- que la indústria
agroalimentària, per exemple, segueixi utilitzant un edulcorant no calòric com
és el aspartam, en productes etiquetats com light, 0,0%, sense sucre, quan
diversos experiments han demostrat que el consum continuat d’aquesta substància
pot resultar cancerigen?
Alguns diran que aquests treballs, informes i investigacions són alarmistes
i que tots els additius químics aplicats a la Unió Europea són prèviament
avaluats per una agència independent: l’Autoritat Europea de Seguretat
Alimentària (EFSA). Fa uns mesos l’organització CorporateEuropean Observatory va fer públic un informe en què assenyalava els vincles estrets de l’EFSA amb la indústria
biotecnològica i agroalimentària, així com la dinàmica de “portes giratòries”
entre ambdós. El conflicte d’interessos entre els que legislen i les empreses
del sector és clar. Una cosa que sense cap mena dubte, i per desgràcia, no
només afecta aquest àmbit sinó a molts d’altres.
La indústria agroalimentària, en la seva carrera per reduir costos i obtenir
el màxim benefici, ha deixat en un segon pla la qualitat d’allò que mengem.
Escàndols alimentaris com el de les vaques boges, la grip aviària, els
pollastres amb dioxines, l’e-coli… són tan sols la punta de l’iceberg d’un
model agrícola i alimentari que avantposa l’afany de lucre d’unes poques
empreses que monopolitzen el sector a les necessitats alimentàries de les
persones.
Som el que mengem. I si consumim productes elaborats amb altes dosis de
pesticides, fitosanitaris, transgènics, edulcorants, colorants i substàncies
que ens converteixen en addictes al menjar escombraries, això acaba, tard o
d’hora, tenint conseqüències en la nostra salut. Potser ja va sent hora que li diguem a Ronald
McDonald i als seus amics: I’m NOT lovin’ it.
