by Esther Vivas
L’amor s’ha convertit en objecte de màrqueting. Sant Jordi n’és el millor exemple. Tot s’hi val per a fer negoci i posar preu al que sentim. Una rosa vermella és la sublim expressió d’aquest amor, convertit en mercaderia. Milions de roses són comercialitzades el dia de Sant Jordi. Però, d’on vénen? Com han estat cultivades? Per qui? La major part arriben de Kenya, Etiòpia, Colòmbia i l’Equador, els majors exportadors cap a la Unió Europea. El seu origen té poc a veure amb la imatge idíl·lica que busquen representar. La precarietat laboral, la mala salut dels seus treballadors, l’impacte en el medi ambient és el que amaguen.
Les dones són la principal força de treball en aquestes “maquiles” del Sud global. Dones que no reben roses, sinó que les produeixen de sol a sol per salaris de misèria i en condicions laborals extremadament precàries. A les plantacions d’Àfrica de l’est i Colòmbia, es calcula que poden arribar a treballar fins a 15 hores al dia per cobrir les exigents demandes dels clients, segons l’informe Amargo florecer de War on Want. A Colòmbia, representen el 65 % de la mà d’obra, la majoria migrants rurals, i a Kenya el 75 %. Els seus salaris són molt baixos. A Kenya, la retribució és d’uns 33 euros al mes, i aquest no dóna per a cobrir necessitats tan bàsiques com l’alimentació, l’habitatge, el transport. Sovint, són obligades a treballar hores extra sense remuneració, i si es neguen perden la feina. La temporalitat és la moneda de canvi.