Quan es premia
els que generen fam
Article escrit per:
Esther Vivas, periodista i investigadora en polítiques agrícoles i alimentàries.
Vivim en un món al revés, en què es premia les multinacionals de
l’agricultura transgènica, mentre acaben amb la pagesia i l’agrodiversitat. El Premi Mundial d’Alimentació 2013 –el que alguns anomenen
el Nobel d’Agricultura– s’ha concedit enguany a dos representants de la indústria transgènica: Robert Fraley de
Monsanto i Mary-Dell Chilton de Syngenta. El tercer guardonat ha estat Marc Van
Montagu de la Universitat de Gant (Bèlgica). Tots han estat distingits per les
seves investigacions a favor d’una agricultura biotecnològica.
I em pregunto: Com pot ser que es concedeixi un guardó que, teòricament,
reconeix “les persones que han fet avançar (…) la millora de la qualitat, la
quantitat i l’accés als aliments” als que promouen un model agrícola que genera fam, pobresa i desigualtat? Els mateixos arguments, imagino, que
porten a concedir el Nobel de la Pau als que fomenten la guerra. Com diu
l’escriptor Eduardo Galeano en el seu llibre Patas arriba (1998) “es premia al
revés: es menysprea l’honestedat, es castiga el treball, es recompensa la falta
d’escrúpols i s’alimenta el canibalisme”.
Ens volen fer creure que les polítiques que ens han conduït a la present
situació de crisi alimentària en seran les solucions; però això és mentida. La
realitat tossuda ens demostra, malgrat els discursos oficials, que el model actual d’agricultura i alimentació és incapaç de
proporcionar menjar a la gent, cuidar de les nostres terres i dels que treballen
el camp. Avui, malgrat que, segons dades de l’institut GRAIN, la producció
d’aliments s’ha multiplicat per tres des dels anys seixanta però la població
mundial des d’aleshores tan sols s’ha duplicat, 870 milions de persones al món
passen gana. Fam, doncs, en un planeta de l’abundància del menjar.
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura,
la FAO, reconeix que en els darrers cent anys han desaparegut el 75% de les
varietats agrícoles. La nostra seguretat alimentària, per tant, no està garantida, ja que depenem d’un ventall cada cop més
reduït d’espècies animals i vegetals. En definitiva, es promouen les varietats
que s’adeqüen més als estàndards de l’agroindústria (que poden viatjar milers
de quilòmetres abans d’arribar al nostre plat, que tenen un bon aspecte a les
lleixes del supermercat, etc.), i es deixen de banda altres criteris com la
qualitat i la diversitat del que mengem.
Se’ns diu que per acabar amb la fam al món cal produir més aliments i, en
conseqüència, cal més agricultura transgènica. Però, avui, de menjar no en
falta sinó que en sobra: no tenim un problema de
producció, sinó d’accés. I l’agricultura transgènica no democratitza el
sistema alimentari; ans al contrari, privatitza les llavors, promou la
dependència pagesa, contamina l’agricultura convencional i ecològica i imposa
els seus interessos particulars al principi de precaució que hauria de
prevaldre.
Marie Monique Robin, autora del llibre i el documental El mundo según Monsanto (2008), ho deixa clar:
aquestes empreses volen “controlar la cadena alimentària” i “els transgènics
són un mitjà per aconseguir aquest objectiu”. Premis com els concedits a
Monsanto i Syngenta són una farsa, davant la qual només hi ha una resposta
possible: la denúncia. Cal assenyalar que una altra agricultura només serà
possible al marge dels interessos d’aquestes multinacionals.
