Volem una Catalunya lliure i sobirana,
però lliure també de pobresa, desnonaments
i corrupció.
By Esther Vivas
El compte enrere cap a la Consulta del 9N ja ha començat. Aquestes darreres setmanes, hem sentit declaracions de tot tipus en els mitjans de comunicació, de si la Consulta es farà, de si no es farà. Crec que hem de tenir molt present que la Consulta només té possibilitats d’èxit si des del carrer som capaços de mobilitzar-nos amb força i reivindicar el nostres drets. Per aquest motiu, la mobilització d’aquest 11 de setembre és molt important.
En cas que la Consulta sigui prohibida pel Tribunal Constitucional hem d’estar disposats a desobeir. El Pla B a la prohibició de la Consulta és la celebració de la Consulta. I això vol dir: sortir el carrer, posar-hi les urnes i votar. Cal estar preparats per fer-ho. Alguns diran, tant des d’aquí com des de fora, que això és il·legal. Però davant de lleis i mesures injustes només hi ha una opció: desobeir. És necessari confrontar suposades i teòriques “legalitats” amb la legitimitat dels nostres drets.
Una democràcia real significa poder decidir. I això és el que hem après al llarg d’aquests anys de crisi, amb el moviment dels indignats, el 15M, la PAH: desobeir per recuperar tot allò que ens han robat. Desobeir ocupant places, ocupant bancs, ocupant universitats, ocupant pisos buits i ara toca ocupar els carrers i si cal posar-hi les urnes per poder celebrar la Consulta.
El 9N volem votar perquè poder decidir el nostre futur com a poble és un dret democràtic inalienable. Encara que alguns ens neguin aquest dret. Però crec que és important votar no tan sols per decidir on són les nostres fronteres, per establir on comença i on acaba Catalunya, per escollir la nostra bandera o el nostre himne nacional; el més important és votar per decidir quin país volem. I això significa com volem construir aquest país, quin model d’economia, de sanitat, d’educació ens cal.
Cal preguntar-nos, si volem una economia pels bancs o una economia per les persones? Una economia de la usura o una economia social i solidària? Volem una sanitat i una educació pública, de qualitat, per a tothom o una sanitat i una educació només per aquells que se la puguin pagar -com ja està passant? Volem un país on puguem tenir una feina i una vida digna o un país on la precarietat ens obligui a immigrar? Un país on les dones puguem decidir sobre el nostre cos o un país o uns pocs ho facin per nosaltres? Tot això és el que també està en joc avui en el debat sobiranista.
I per poder decidir quin país volem només hi ha una via: la d’obrir un procés constituent on tots i totes, col·lectivament, puguem decidir el nostre futur. Una nova Constitució per a Catalunya no pot ser feta per un consell d’experts que diguin el que ens convé i el que no ens convé. Som els de baix, la majoria social, la que ha de poder decidir, triar, la Catalunya que vol. Un procés constituent significa això, donar la veu i la capacitat de decidir a la majoria. No podem delegar el procés sobiranista en uns pocs experts o en unes elits polítiques i econòmiques. El procés sobiranista som tots.
També crec que no ens podem deixar portar per allò que alguns diuen de que: primer la independència i després ja veurem. La Catalunya del futur dependrà de com la comencem a construir aquí i ara. Perquè drets nacionals i drets socials son indestriables, van íntimament units. Volem la independència per poder decidir sobre tot allò que afecta a la nostra vida quotidiana.
Sinó… de que ens servirà una independència en mans dels mateixos de sempre, que han fet i desfet a les institucions en funció dels seus interessos particulars? Els casos de corrupció en són el millor exemple, i per desgràcia el nostre país n’està farcit: des del cas Pallarols, al cas de las ITV, passant pel Cas Mercuri, el Cas Pretòria, el Cas del Palau. O de que ens servirà una Catalunya independent en mans d’aquells que han portat a una situació de bancarrota col·lectiva, on avui a Catalunya una de cada cinc persones viu en la pobresa, amb menys de 360€ al mes, o on avui uns 50 mil infants tenen carències alimentàries i passen gana? Crec que ens servirà de ben poc.
carmel
La Catalunya de l’endemà -ara que tothom parla de l’endemà- ha de ser la Catalunya, com diria l’escriptor uruguaià Eduardo Galenao, de los “nadie”. La Catalunya dels que no tenen veu perquè ningú mai els ha escoltat, la Catalunya dels que no tenen casa, dels que no tenen feina… la Catalunya dels que avui ja no tenen por. Per això des del Procés Constituent reivindiquem la República Catalana del 99%. Una República Sí, Catalana Sí i de la majoria social.
No pot ser que l’endemà tot canviï perquè no canviï res. A la Catalunya de l’endemà no hi ha lloc per a banquers lladres, ni polítics corruptes; no hi ha lloc per aquells que d’una banda enalteixen Catalunya, però de l’altre tenen els seus comptes a Andorra; no hi ha lloc per aquells que amb una mà alcen la senyera i defensen la pàtria mentre amb l’altra retallen els nostres drets amb les seves tisores.
La Catalunya de l’endemà ha de ser també una Catalunya solidària amb la resta de pobles. Començant pels nostres veïns de l’Estat espanyol. Una Catalunya solidària amb aquells que a la resta de l’Estat volen poder decidir el seu futur, un futur pensat per a les persones i no en benefici de polítics i banquers. Una Catalunya solidària amb els jornalers sense terra a Andalusia que lluiten contra els terratinents, una Catalunya solidària amb tots aquells que a la resta de l’Estat els bancs expulsen de casa seva i els deixen al carrer. Una Catalunya solidària i internacionalista amb d’altres pobles del món com el palestí. No podem restar indiferents davant la massacre que pateix el poble palestí en mans de l’Estat i l’exèrcit d’Israel.
I acabo. Ha arribat l’hora de sortir al carrer i fer-ho massivament per exigir els nostres drets tant en clau nacional com en clau social. Sortir al carrer per dir ben fort que volem decidir… i que volem una Catalunya lliure i sobirana, però una Catalunya lliure també de pobresa, desnonaments, fam, misèria, lladres i de corrupció.
Fotografia de Lluís Brunet.
