Un menú amb aliments quilomètrics per Nadal
by Esther Vivas
Arriba el Nadal i també els àpats familiars, amb amics… El Nadal és una festa eminentment gastronòmica. Al costat dels clàssics d’aquestes dates, com els canelons, la sopa de galets, les neules i els torrons, trobem, cada cop més, plats com els llagostins, l’amanida de pinya, el foie gras, entre d’altres. Però, d’on vénen aquests aliments? Quants quilòmetres han recorregut abans d’arribar al nostre plat? Com han estat elaborats?
Un informe d’Amics de la Terra assenyala que la mitjana de quilòmetres que fa un aliment del camp a la taula és de més de cinc mil, amb l’impacte mediambiental consegüent. Si comptem que alguns d’aquests productes vénen de prop, vol dir que d’altres arriben de molt lluny. Però el més paradoxal de tot plegat és que una part important els podem trobar produïts, també, en l’àmbit local. Per què, aleshores, els consumim d’indrets tan remots? Els salaris baixos, la persecució sindical, la legislació mediambiental flexible en nombrosos països del sud que dóna beneficis molt importants a les empreses del sector en són la resposta. Que aquest model generi gasos d’efecte hivernacle, explotació laboral i aliments de baixa qualitat, sembla que no importa.
Si analitzem el menú de Nadal, ens adonem que un bon grapat dels productes que consumim han viatjat milers quilòmetres abans d’arribar a taula. Els llagostins, habituals en aquesta època de l’any, en són un bon exemple. La majoria provenen del tròpic llatinoamericà o asiàtic. A banda del llarg viatge fins a les nostres taules, la seva producció té un impacte molt negatiu socialment (sous de misèria i ús sistemàtic de químics i antibiòtics per conservar-los) i mediambiental (destrucció de fons marins per la pesca d’arrossegament i de manglars talats per construir piscifactories). L’Estat espanyol és l’importador principal de llagostins de la Unió Europea.
