google-site-verification: googleea6bb382a071c67e.html AME - Associació de Mexicans d'Esparreguera i voltants: Víctor Espinoza
Mostrando entradas con la etiqueta Víctor Espinoza. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Víctor Espinoza. Mostrar todas las entradas

domingo, 6 de mayo de 2012

ELECCIONS EN UN PAÍS LLATINOAMERICÀ



«¿Quant val el meu vot?»
Mèxic es gasta uns 1.000 milions d'euros en la campanya electoral per als comicis de l'1 de juliol
Els candidats ressonen fins a 20.000 vegades al dia a la ràdio i la televisió



Publicat per Toni Cano a elPeriodico.cat
Dissabte 05 de maig 2012

El candidat baixa en helicòpter en un poble de la Sierra Madre catalogat per l'ONU com a pobre de solemnitat. Sota la màniga porta un rellotge d'uns 800 euros; almenys, no sona el seu mòbil, d'uns 1.500. El míting és davant de dones, perquè els homes van marxar «al nord» a buscar feina. El candidat promet «recolzar l'extermini de l'alta marginació» i ressalta el «potencial de la regió», mentre fa un cop d'ull al terreny abrupte. També suggereix «portar trituradores de pedra per produir grava». I se'n va, «com un àngel», com diu l'única indígena que no queda atemorida.

Encara que no tots de la mateixa manera, milers de candidats es mouen per Mèxic a la recerca del vot per a algun dels 2.127 càrrecs que s'elegiran en les eleccions de l'1 de juliol. President, congressistes, governadors, alcaldes, diputats regionals. Les seves cares i noms estan en tanques, samarretes, gorres, tasses de cafè o en els 20.000 anuncis que atapeeixen cada dia la ràdio i la televisió. Almenys una quarta part dels 77 milions d'electors es declaren «indecisos».

Els candidats miren de convèncer-los. Els cacics locals ofereixen un entrepà infecte i un refresc per portar la gent en camions als mítings, «acarrear», es diu aquí. Altres són convidats a barbacoes o alguna «festa amb música grupera, xili farcit, un parell de cerveses i el teu pòster del candidat», explica un altre elector. Moltes mobilitzacions, dinars i festes són aportació dels simpatitzants dels partits. Però Mèxic es gasta gairebé 1.000 milions d'euros en aquestes eleccions.

Desconfiança 
Per revertir la desconfiança electoral generada per anys d'autoritarisme i corrupteles, l'Institut Federal Electoral (IFE) compta amb aquest pressupost de 16.000 milions de pesos. Els partits s'emporten 5.300 milions de pesos, uns 300 milions d'euros, per a les seves campanyes.

La democràcia resulta caríssima a Mèxic si a més tenim en compte que aquí hi ha eleccions generals i des de la meitat del sexenni, eleccions federals, estatals, amb els seus governadors i parlaments, municipals i fins i tot comunitàries. Cada any hi ha algun procés electoral. Són molts els que opinen que «aquests pressupostos s'haurien de destinar a salut i educació». Uns altres ressalten que és «la corrupció» i el «blindatge anticorrupció» els que encareixen els processos electorals.

«¿Quant costa el meu vot?», es pregunten els mexicans. Segons les Fundacions Internacionals Electorals per a Sistemes (IFES, per la seva sigla en anglès), cada sufragi costa 17,24 dòlars (13 euros), 18 vegades més que la mitjana de la resta del continent americà. «Això és perquè a Mèxic l'erari dóna subsidis als partits», assenyala Horacio Boneo, expert d'aquest organisme internacional.

Altres estudis arriben a duplicar aquest cost del vot. El diputat Adán Ignacio afirma que «cada vot de l'anterior elecció presidencial, el 2006, va costar als mexicans 35 dòlars (26,5 euros)». Però prevalen les raons per «no malbaratar la democràcia». Alguns, com l'analista Víctor Espinoza, asseguren que «són un filtre per al narcotràfic», potser sense considerar que aquest mou més diners que no pas el turisme, el petroli i les transferències exteriors, que són les grans fonts d'ingressos amb què compta el país.

El catedràtic Javier Santiago, que va presidir l'Institut Electoral de la capital mexicana, ressalta que a l'IFE se li deu una transició democràtica pacífica, una competència electoral més equitativa, així com estabilitat política i governabilitat, a les quals no es pot posar preu. I afegeix: «Tan sols fa falta preguntar-se quin és el cost de l'autoritarisme o d'una revolta social».