a Miquel Serra i Pàmies
“l'home que va evitar la destrucció de Barcelona”
Va morir a Mèxic l’any 1968, amb 66 anys.
Una història humana dins d’un context de tragèdia. Aquest podria ser el resum d’aquells moments en que les tropes feixistes espanyoles anomenades Els Nacionals s’acosten als pocs reductes que encara queden enpeus a la democràcia espanyola.
L’Estat major militar primer va acordar defensar Barcelona, però després, davant la impossibilitat d’una defensa real, varen ordenar evacuar la ciutat.
“Aleshores hi hagué una reunió del PCE i el PSUC i els militars de demolicions per tal destruir en lo possible Barcelona.” Recorda la periodista Anna Ballbona, estudiosa de la figura d’en Miquel Serra i Pàmies.
“El PCE sentia un odi ferotge cap a Catalunya.” Tanmateix a Barcelona “hi havia uns milers de tones de trilita” i al metro, “milers de tones de municions”. Amb la voladura del metro quedava assegurada la destrucció d'una quarta part de la ciutat de Barcelona...
No es novel·la negra ni suspens de pel·lícula. Es la realitat. Es la història de Miquel Serra i Pàmies, “l'home que va evitar la destrucció de Barcelona”, que el 1939 era conseller de Proveïments de la Generalitat pel PSUC, va malbaratar els plans dels comunistes per volar una quarta part de la capital catalana.
“D'acord amb la política de terra cremada ordenada des de Moscou, els comunistes van decidir destruir tot el que mantenien encara sota control”, i aquí trobem en la reunió per planificar-ho, que Serra i Pàmies es va oferir per dur a terme l'operació. Però en realitat, es va dedicar a sabotejar els plans: “facilitava contactes erronis i creava tot tipus de dilacions”, “induïa a confusions en l'hora i lloc de trobada”...
A Barcelona hi havia prou trilita i munició per “volar les principals fàbriques de la ciutat, els punts de subministrament energètic, els conductes d'abastament d'aigua potable, les vies de comunicació i els túnels del metro”. Serra i Pàmies hi va ser fins al mateix dia 26, a la tarda, quan els franquistes ja baixaven pel passeig de Gràcia, per assegurar-se que ningú del PCE executés la destrucció.
Tanmateix, l'acció el va portar a ser tancat a les presons de Stalin.
Requerit pel Komintern, va haver d'anar a l'URSS, on va ser brutalment torturat i interrogat: el van acusar d'“anticomunista, trotskista i maçó”, de “perdre els fons econòmics del partit”, de “pertànyer als serveis francesos” i d'“incomplir les ordres de volar Barcelona” (per aquesta darrera, curiosament, no seria condemnat).
Entre les participants al judici hi havia Dolores Ibárruri, la Passionària.
La condemna a Serra i Pàmies –en aparença, anar a Xile a crear el PSUC– començava per un viatge en tren a Sibèria. Trampa segura. Així, ell i un altre dirigent del PSUC jutjat, Josep del Barrio, van poder escapar del tren, arribar a Vladivostok en “un viatge dur i penós”, passar a Los Angeles i finalment a Mèxic, on s'acabaria establint, retrobant amb la dona i la filla, i morint-hi el 1968, amb 66 anys.
Tortura i presó per aquell Home que va evitar la destrucció de Barcelona. Penúries i camins que el portares a Mèxic, d’estació final...
Foto: ARXIU GUILLEM MARTÍ.
