.
CRÒNIQUES DES DE MÈXIC (I)
Divendres 26 de febrer de 2010.
Font: web CEIP Octavio Paz de Barcelona
Per fi ha arribat el gran dia. Són les sis de la tarda i ja gairebé tothom està llest per a la partida. Al vestíbul, una filera de maletes multicolor aguarda per ser embarcada rumb a Mèxic. Hi ha força gent que ha vingut a acomiadar-se: professors, pares i mares (alguns, per cert, partícips del primer viatge allà pel 2004) i molts companys de cinquè i sisè. Per suposat, les famílies dels protagonistes també hi són presents i apuren els últims instants fent una forta abraçada als agosarats aventurers. Alguns comencen a impacientar-se. Falta molt poquet i encara esperem a tres dels viatgers que no acaben d’arribar. Ah, ja hi són aquí! Podem marxar.
Una marea de gent es desplaça pel carrer camí de l’autocar què espera a la cantonada. Últims petons, últims adéus! Alguna llàgrima que altra entela la mirada d’uns quants pares que insisteixen en animar els seus fills perquè gaudeixin al màxim d’aquesta experiència única. Els viatgers, tots ben macos uniformats amb el seu jersei blau, experimenten un garbuix d’emocions que probablement fins ara no havien viscut. Feliços per una banda, moixos per altra, pugem a l’autocar. El viatge comença!
A través del vidre, en la distància, veiem com les mans de tothom, que continuen movent-se i dient adéu, es van fent més i més petites fins que finalment es fonen dins el paisatge urbà.
Amb el micròfon de l’autocar en mà, donem les últimes indicacions i repassem algunes de les dades sobre el país que visitarem...
-Capital?
-Mèxic DF – contesten a l’uníson.
-Moneda?
El pes mexicà.
-President?
A algú se li escapa que Hugo Chávez, però afortunadament la intervenció queda ràpidament apaivagada per la veu de tothom amb la resposta correcta:
- Felipe Calderón!
El temps vola! Ja tenim l’aeroport a la vista. Són dos quarts de vuit. Ens trobem a la terminal ú.
-Perdoni, el vol 34 d’Aeromexico?
-Mostrador 757. L’obren a les vuit.
-Gràcies!
Passaport en mà ens dirigim cap allà. Som els primers i esperem pacientment. Crec que la lliçó o paraula a aprendre al llarg de la primera jornada serà “paciència”.
Tothom obté la seva tarja d’embarcament amb bastant celeritat. Ara passem el primer control. A algú li fan treure el calçat i a un dels professors, amb cara de sospitós, el registren amb els braços en creu. Afortunadament comproven que en el fons és un bon jan. Llum verda! Són les nou de la nit, hora de sopar. Més d’un està afamat i com si d’un duel del Far West es tractés desenfunden ràpidament els seus entrepans. De postres, fan ostentació de totes les llaminadures que han dut. Deu n’hi do! Quin carregament! Ara fem temps. Els flaixos de les seves càmeres no paren d’encendre’s mentre uns s’entretenen xerrant i altres juguen a l’amagatall. Ja veurem quant duren les piles i bateries. Quan es cansen, la majoria inicia el seu diari del viatge. Quantes coses per escriure i només acabem de començar!
És l’hora! Arribem a la porta d’embarcament i entrem en l’avió. Ocupem cinc fileres centrals, totes de tres seients. Preguntem si seria possible visitar la cabina dels pilots però ens contesten que per motius de seguretat no podrà ser. Ens enlairem i els que no havien volat mai s’ho passen d’allò més bé. Quina sensació més emocionant! També comencen a experimentar amb els botons dels seients i amb tantes llums obrint i tancant-se converteixen l’avió en una discoteca. Tant és així que una hostessa s’apropa a mostrar quins són els botons que han d’encendre.
Si us plau, no premin aquest botó tantes vegades perquè sinó hauré de venir contínuament sense cap motiu – demana amablement indicant el botó destinat a sol•licitar la seva presència.
Per sopar tenim pasta o pollastre, a escollir. Posteriorment passen oferint cafè i un dels nostres alumnes demana un. Els professors li fem l’observació a l’hostessa que sota cap concepte serveixi cafeïna a cap dels membres de la nostra expedició. Han d’intentar dormir. Ho aconseguiran? Demà ho sabrem. Ara són les dos quarts de tres. Bona nit! Algú ja ha començat a tancar els ulls.
Bon dia! Millor dit, bona matinada! Són les sis de la matinada (hora espanyola) i Sant Tornem-hi! No han dormit ni quatre hores!
-Falta molt?- pregunten.
-Doncs unes sis hores.
Els professors aprofitem per omplir les “formes migratòries de turista”. Una per cada component de l’expedició. La veritat és que és una tasca ben entretinguda, sobretot quan t’equivoques en l’última casella del formulari.
-Falta molt?
-Quatre hores.
-Encara? Buff!- repliquen.
Tothom a l’avió està dormint, amb l’excepció dels nostres protagonistes.
-Falta molt?
-Però si ho acabeu de preguntar! Intenteu dormir que demà estareu molt cansats.
Al llarg del trajecte formulen la mateixa pregunta vint-i-dues vegades (per ser exactes). El temps corre, tres hores, dues, una... Ara sí que ens apropem de veritat. Per la finestra observem com una lluna plena majestuosa ens dóna la benvinguda. Tothom contempla ara les llums de la ciutat de Mèxic. És impressionant!
Els nostres viatgers estan emocionadíssims i no estalvien en crits i exclamacions que citarem literalment:
-Què maco!
-Què fort! Estem a Mèxic!
-Quina passada!
-Com mola Mèxic!
-Uuuuuuuuuh! Quins nervis!
És un moment molt emotiu. Suposem que tot el que han sentit i après sobre Mèxic des de P3 els hi ve a la memòria en aquest instant.
-Falta molt?- i amb aquesta sumen vint-i-tres.
-No, estem aterrant.
CRÒNIQUES DES DE MÈXIC (I)
Divendres 26 de febrer de 2010.
Font: web CEIP Octavio Paz de Barcelona
Per fi ha arribat el gran dia. Són les sis de la tarda i ja gairebé tothom està llest per a la partida. Al vestíbul, una filera de maletes multicolor aguarda per ser embarcada rumb a Mèxic. Hi ha força gent que ha vingut a acomiadar-se: professors, pares i mares (alguns, per cert, partícips del primer viatge allà pel 2004) i molts companys de cinquè i sisè. Per suposat, les famílies dels protagonistes també hi són presents i apuren els últims instants fent una forta abraçada als agosarats aventurers. Alguns comencen a impacientar-se. Falta molt poquet i encara esperem a tres dels viatgers que no acaben d’arribar. Ah, ja hi són aquí! Podem marxar.
Una marea de gent es desplaça pel carrer camí de l’autocar què espera a la cantonada. Últims petons, últims adéus! Alguna llàgrima que altra entela la mirada d’uns quants pares que insisteixen en animar els seus fills perquè gaudeixin al màxim d’aquesta experiència única. Els viatgers, tots ben macos uniformats amb el seu jersei blau, experimenten un garbuix d’emocions que probablement fins ara no havien viscut. Feliços per una banda, moixos per altra, pugem a l’autocar. El viatge comença!
A través del vidre, en la distància, veiem com les mans de tothom, que continuen movent-se i dient adéu, es van fent més i més petites fins que finalment es fonen dins el paisatge urbà.
Amb el micròfon de l’autocar en mà, donem les últimes indicacions i repassem algunes de les dades sobre el país que visitarem...
-Capital?
-Mèxic DF – contesten a l’uníson.
-Moneda?
El pes mexicà.
-President?
A algú se li escapa que Hugo Chávez, però afortunadament la intervenció queda ràpidament apaivagada per la veu de tothom amb la resposta correcta:
- Felipe Calderón!
El temps vola! Ja tenim l’aeroport a la vista. Són dos quarts de vuit. Ens trobem a la terminal ú.
-Perdoni, el vol 34 d’Aeromexico?
-Mostrador 757. L’obren a les vuit.
-Gràcies!
Passaport en mà ens dirigim cap allà. Som els primers i esperem pacientment. Crec que la lliçó o paraula a aprendre al llarg de la primera jornada serà “paciència”.
Tothom obté la seva tarja d’embarcament amb bastant celeritat. Ara passem el primer control. A algú li fan treure el calçat i a un dels professors, amb cara de sospitós, el registren amb els braços en creu. Afortunadament comproven que en el fons és un bon jan. Llum verda! Són les nou de la nit, hora de sopar. Més d’un està afamat i com si d’un duel del Far West es tractés desenfunden ràpidament els seus entrepans. De postres, fan ostentació de totes les llaminadures que han dut. Deu n’hi do! Quin carregament! Ara fem temps. Els flaixos de les seves càmeres no paren d’encendre’s mentre uns s’entretenen xerrant i altres juguen a l’amagatall. Ja veurem quant duren les piles i bateries. Quan es cansen, la majoria inicia el seu diari del viatge. Quantes coses per escriure i només acabem de començar!
És l’hora! Arribem a la porta d’embarcament i entrem en l’avió. Ocupem cinc fileres centrals, totes de tres seients. Preguntem si seria possible visitar la cabina dels pilots però ens contesten que per motius de seguretat no podrà ser. Ens enlairem i els que no havien volat mai s’ho passen d’allò més bé. Quina sensació més emocionant! També comencen a experimentar amb els botons dels seients i amb tantes llums obrint i tancant-se converteixen l’avió en una discoteca. Tant és així que una hostessa s’apropa a mostrar quins són els botons que han d’encendre.
Si us plau, no premin aquest botó tantes vegades perquè sinó hauré de venir contínuament sense cap motiu – demana amablement indicant el botó destinat a sol•licitar la seva presència.
Per sopar tenim pasta o pollastre, a escollir. Posteriorment passen oferint cafè i un dels nostres alumnes demana un. Els professors li fem l’observació a l’hostessa que sota cap concepte serveixi cafeïna a cap dels membres de la nostra expedició. Han d’intentar dormir. Ho aconseguiran? Demà ho sabrem. Ara són les dos quarts de tres. Bona nit! Algú ja ha començat a tancar els ulls.
Bon dia! Millor dit, bona matinada! Són les sis de la matinada (hora espanyola) i Sant Tornem-hi! No han dormit ni quatre hores!
-Falta molt?- pregunten.
-Doncs unes sis hores.
Els professors aprofitem per omplir les “formes migratòries de turista”. Una per cada component de l’expedició. La veritat és que és una tasca ben entretinguda, sobretot quan t’equivoques en l’última casella del formulari.
-Falta molt?
-Quatre hores.
-Encara? Buff!- repliquen.
Tothom a l’avió està dormint, amb l’excepció dels nostres protagonistes.
-Falta molt?
-Però si ho acabeu de preguntar! Intenteu dormir que demà estareu molt cansats.
Al llarg del trajecte formulen la mateixa pregunta vint-i-dues vegades (per ser exactes). El temps corre, tres hores, dues, una... Ara sí que ens apropem de veritat. Per la finestra observem com una lluna plena majestuosa ens dóna la benvinguda. Tothom contempla ara les llums de la ciutat de Mèxic. És impressionant!
Els nostres viatgers estan emocionadíssims i no estalvien en crits i exclamacions que citarem literalment:
-Què maco!
-Què fort! Estem a Mèxic!
-Quina passada!
-Com mola Mèxic!
-Uuuuuuuuuh! Quins nervis!
És un moment molt emotiu. Suposem que tot el que han sentit i après sobre Mèxic des de P3 els hi ve a la memòria en aquest instant.
-Falta molt?- i amb aquesta sumen vint-i-tres.
-No, estem aterrant.
CRÒNIQUES DES DE MÈXIC (II)
Dissabte 27 de febrer de 2010.
Font: web CEIP Octavio Paz de Barcelona
Aeroport Internacional Benito Juárez, sis trenta del matí hora local. El llicenciat Arath de la Torre i la seva col·laboradora Mónica Daphne ens donen la benvinguda a la ciutat de Mèxic DF. Ens fan un retrat de grup. Aprofitem per canviar diners i a continuació iniciem la visita a bord d’un autocar. Ens dirigim cap al centre de la ciutat. Al llarg del trajecte els caps no cessen de girar cap a un i altre costat davant tanta novetat. Enmig de tant de trànsit els hi crida l’atenció el color dels taxis. Són vermells i daurats. L’autocar estaciona tot just davant l’imponent Palau de Belles Arts. Baixem i passegem. Ens disposem a tastar el nostre primer esmorzar mexicà. Com anem vestits de blau captem l’atenció dels vianants. Fent honor al color de la nostra indumentària entrem a la Casa de los Azulejos, abans coneguda com a Casa Azul.
Seiem al pati interior, presidit per una bella font i envoltat de miralls i murals. Sembla un antic palau sevillà. La veritat és que és tot un privilegi degustar el pan dulce i xocolata amb llet que ens acaben de servir.
Algú de la taula té la brillant idea de prendre un xic de salsa de tabasco. Òbviament, segons després, acaba amb tot l’aigua de la taula. Els riures de tothom inunden la quietud del saló.
Ara ens encaminem cap a l’emblemàtic Parc de l’Alameda on passejarem fins a l’obertura del Palau de Belles Arts. La ciutat sembla encara dormida però es comença a observar moviment. Les primeres i típiques paradetes fan acte d’aparició als jardins. Visitem el monument dedicat a la Independència i posteriorment intentem entrar a veure el conegut mural “El parc de l’Alameda” pintat per Diego Rivera. Fem mitja volta contrariats. La pinacoteca roman tancada per remodelació.
Ja ens trobem a l’interior del Palau. Totes les mirades es dirigeixen inevitablement cap als enormes murals de Rivera, Siqueiro, Tamayo... No és el mateix contemplar aquestes obres d’art al natural que en un llibre o una postal.
Tornem a l’autocar per arribar a la famosa Plaza del Zócalo. Definitivament la ciutat ha despertat. Multitud de gent, infinitat de vehicles. Embla un formiguer humà. Tot just baixar podem percebre el Mèxic real amb tots cinc sentits. Molt de bullici, música, balls, l’olor a copal banya l’ambient. Un sol de justícia ens acompanyarà al llarg del dia a DF. El llicenciat Arath de la Torre es dirigeix a nosaltres com a la taca blava i ens demana que formem un grup compacte. El color de les suadores és molt encertat, doncs se’ns veu una hora lluny. Ara toca visitar el Palau Nacional. Hem tingut molta sort amb el guia que ens explica i mostra les mil i una meravelles del Palau i els seus gegants i increïbles murals de Diego Rivera. Adapta l’explicació als nens i es presenta com a llicenciat Dionisio Nicho. Se sobta que els nens coneguin les cultures totonaca, olmeca... i tinguin coneixement del Tajín, els voladors de Papantla...
Tornem a desembocar al carrer i ens endinsem en la riuada de gent. Fem fotos a uns dansaires que ballen al ritme de música indígena al costat d’una gran maqueta de l’antiga Tecnochtilan. A la seva esquena s’erigeix la catedral on accedim tot seguit. Bella construcció. Quan estem a punt d’eixir observem un curiós taulell ple de cadenats. Llegim i descobrim que és una tradició catalana. El taulell està dedicat a Sant Ramon Nonat. Els panys tenen l’objectiu de protegir-lo a un dels “chismes” i de tancar la boca d’aquells amb males llengües. El grup mostra símptomes de cansament. És hora de dinar. El senyor Arath ens condueix al restaurant-buffet “México Viejo ”.
Reposem forces amb: “quesadillas de huitlacoche i flor de calabaza; carne de puerco, pollo i res; fajitas, chilaquiles, chiles , camarones, gorditas, mole, frijoles...”, en fi delicioses menges.
Amb l’estómac i cap plens agafem l’autocar de nou i ens incorporem a un dels també tradicionals embussos de la ciutat. Després d’una bona estoneta trepitgem l’aeroport i diem adéu al Sr. Arath i a la Srta. Mónica Daphne. A punt d’embarcar un dels expedicionaris troba a faltar la seva càmera de fotos. Els seus plors acompanyen el descobriment. Tothom regira la seva bossa en busca de l’objecte extraviat.
Per sort, apareix a la bossa del protagonista que l’havia guardat en la butxaca equivocada. Ja volem rumb a Veracruz i en un tres i no res ens plantem a la ciutat. Tot el passatge recull el seu equipatge. El nerviosisme comença a apoderar-se del nostre grup, doncs fa estona que no apareix cap maleta. Després d’una tensa espera surten. Hem d’omplir la “forma aduanera” i passem pel semàfor. Els que veuen llum vermella han d’obrir el seu equipatge. Per fi!
S’obren les portes i ens reben el maestro Marco, director de la Escuela Práctica Anexa, la maestra Charito, el maestro Miguel i el maestro Eduardo. Ens espera un autocar vermell de l’escola que ens traslladarà a Xalapa. El canvi de temperatura és notable i les primeres gotes de pluja mullen les finestres de l’autocar. A mida que avancem les veus dels expedicionaris van minvant fins que la majoria cau entre els braços de Morfeu.
Destinació final, Xalapa! Sota una fina pluja, boira i una fresqueta suportable, s’obre la porta del vehicle i els crits de Viva Barcelona desperten els nostres aventurers.
Quina rebuda! Un munt de famílies criden i fan onejar banderes de Mèxic i Catalunya. La canalla sosté globus de benvinguda. Accedim al vestíbul de l’escola on ens espera una gran pancarta amb la imatge de tots nosaltres. Quatre músics interpreten melodies mexicanes a ritme de marimba mentre focs d’artificis pugen al cel. Realitzen les presentacions pertinents, ens fan lliurament d’obsequis i donem pas a la distribució dels alumnes amb les famílies. Abraçades, retrobades, paraules molt càlides protagonitzen la vetllada.
Fem un últim mos allà mateix i ens diem adéu. Són les dotze de la nit. Amb cara de cansats els nostres alumnes s’adrecen a la casa de la que per una setmana serà la seva família. Dolços i reparadors somnis per a tothom!
Aeroport Internacional Benito Juárez, sis trenta del matí hora local. El llicenciat Arath de la Torre i la seva col·laboradora Mónica Daphne ens donen la benvinguda a la ciutat de Mèxic DF. Ens fan un retrat de grup. Aprofitem per canviar diners i a continuació iniciem la visita a bord d’un autocar. Ens dirigim cap al centre de la ciutat. Al llarg del trajecte els caps no cessen de girar cap a un i altre costat davant tanta novetat. Enmig de tant de trànsit els hi crida l’atenció el color dels taxis. Són vermells i daurats. L’autocar estaciona tot just davant l’imponent Palau de Belles Arts. Baixem i passegem. Ens disposem a tastar el nostre primer esmorzar mexicà. Com anem vestits de blau captem l’atenció dels vianants. Fent honor al color de la nostra indumentària entrem a la Casa de los Azulejos, abans coneguda com a Casa Azul.
Seiem al pati interior, presidit per una bella font i envoltat de miralls i murals. Sembla un antic palau sevillà. La veritat és que és tot un privilegi degustar el pan dulce i xocolata amb llet que ens acaben de servir.
Algú de la taula té la brillant idea de prendre un xic de salsa de tabasco. Òbviament, segons després, acaba amb tot l’aigua de la taula. Els riures de tothom inunden la quietud del saló.
Ara ens encaminem cap a l’emblemàtic Parc de l’Alameda on passejarem fins a l’obertura del Palau de Belles Arts. La ciutat sembla encara dormida però es comença a observar moviment. Les primeres i típiques paradetes fan acte d’aparició als jardins. Visitem el monument dedicat a la Independència i posteriorment intentem entrar a veure el conegut mural “El parc de l’Alameda” pintat per Diego Rivera. Fem mitja volta contrariats. La pinacoteca roman tancada per remodelació.
Ja ens trobem a l’interior del Palau. Totes les mirades es dirigeixen inevitablement cap als enormes murals de Rivera, Siqueiro, Tamayo... No és el mateix contemplar aquestes obres d’art al natural que en un llibre o una postal.
Tornem a l’autocar per arribar a la famosa Plaza del Zócalo. Definitivament la ciutat ha despertat. Multitud de gent, infinitat de vehicles. Embla un formiguer humà. Tot just baixar podem percebre el Mèxic real amb tots cinc sentits. Molt de bullici, música, balls, l’olor a copal banya l’ambient. Un sol de justícia ens acompanyarà al llarg del dia a DF. El llicenciat Arath de la Torre es dirigeix a nosaltres com a la taca blava i ens demana que formem un grup compacte. El color de les suadores és molt encertat, doncs se’ns veu una hora lluny. Ara toca visitar el Palau Nacional. Hem tingut molta sort amb el guia que ens explica i mostra les mil i una meravelles del Palau i els seus gegants i increïbles murals de Diego Rivera. Adapta l’explicació als nens i es presenta com a llicenciat Dionisio Nicho. Se sobta que els nens coneguin les cultures totonaca, olmeca... i tinguin coneixement del Tajín, els voladors de Papantla...
Tornem a desembocar al carrer i ens endinsem en la riuada de gent. Fem fotos a uns dansaires que ballen al ritme de música indígena al costat d’una gran maqueta de l’antiga Tecnochtilan. A la seva esquena s’erigeix la catedral on accedim tot seguit. Bella construcció. Quan estem a punt d’eixir observem un curiós taulell ple de cadenats. Llegim i descobrim que és una tradició catalana. El taulell està dedicat a Sant Ramon Nonat. Els panys tenen l’objectiu de protegir-lo a un dels “chismes” i de tancar la boca d’aquells amb males llengües. El grup mostra símptomes de cansament. És hora de dinar. El senyor Arath ens condueix al restaurant-buffet “México Viejo ”.
Reposem forces amb: “quesadillas de huitlacoche i flor de calabaza; carne de puerco, pollo i res; fajitas, chilaquiles, chiles , camarones, gorditas, mole, frijoles...”, en fi delicioses menges.
Amb l’estómac i cap plens agafem l’autocar de nou i ens incorporem a un dels també tradicionals embussos de la ciutat. Després d’una bona estoneta trepitgem l’aeroport i diem adéu al Sr. Arath i a la Srta. Mónica Daphne. A punt d’embarcar un dels expedicionaris troba a faltar la seva càmera de fotos. Els seus plors acompanyen el descobriment. Tothom regira la seva bossa en busca de l’objecte extraviat.
Per sort, apareix a la bossa del protagonista que l’havia guardat en la butxaca equivocada. Ja volem rumb a Veracruz i en un tres i no res ens plantem a la ciutat. Tot el passatge recull el seu equipatge. El nerviosisme comença a apoderar-se del nostre grup, doncs fa estona que no apareix cap maleta. Després d’una tensa espera surten. Hem d’omplir la “forma aduanera” i passem pel semàfor. Els que veuen llum vermella han d’obrir el seu equipatge. Per fi!
S’obren les portes i ens reben el maestro Marco, director de la Escuela Práctica Anexa, la maestra Charito, el maestro Miguel i el maestro Eduardo. Ens espera un autocar vermell de l’escola que ens traslladarà a Xalapa. El canvi de temperatura és notable i les primeres gotes de pluja mullen les finestres de l’autocar. A mida que avancem les veus dels expedicionaris van minvant fins que la majoria cau entre els braços de Morfeu.
Destinació final, Xalapa! Sota una fina pluja, boira i una fresqueta suportable, s’obre la porta del vehicle i els crits de Viva Barcelona desperten els nostres aventurers.
Quina rebuda! Un munt de famílies criden i fan onejar banderes de Mèxic i Catalunya. La canalla sosté globus de benvinguda. Accedim al vestíbul de l’escola on ens espera una gran pancarta amb la imatge de tots nosaltres. Quatre músics interpreten melodies mexicanes a ritme de marimba mentre focs d’artificis pugen al cel. Realitzen les presentacions pertinents, ens fan lliurament d’obsequis i donem pas a la distribució dels alumnes amb les famílies. Abraçades, retrobades, paraules molt càlides protagonitzen la vetllada.
Fem un últim mos allà mateix i ens diem adéu. Són les dotze de la nit. Amb cara de cansats els nostres alumnes s’adrecen a la casa de la que per una setmana serà la seva família. Dolços i reparadors somnis per a tothom!
CRÒNIQUES DE MÈXIC (III)
Diumenge 28 de febrer de 2010
Font: web CEIP Octavio Paz de Barcelona
La temperatura ha pujat força. El sol finalment s’ha assabentat de la nostra arribada a la ciutat i ha sortit a saludar-nos. El diari de Xalapa també. L’intercanvi cultural ocupa bona part de la primera plana del suplement del rotatiu. Avui els nostres alumnes passaran el dia amb les seves famílies mexicanes. El director de l’escola Práctica Anexa ens informa que la majoria de famílies aprofitarà aquest esplèndid dia per viatjar fins a la ciutat costanera de Veracruz. Per altra costat, els mestres anem a dinar a la pintoresca població de Xico amb la resta de col·legues mexicans. Xico té una preciosa església on, ens expliquen, van filmar la pel·lícula del “Crimen del padre Amaro”. De tornada passem per un dels anomenats pobles màgics de Mèxic: Coatepec, famós pel seu cafè.
Per la tarda ens conviden a assistir al poliesportiu de la Universitat Veracruzana on tindrà lloc un partit de bàsquet decisiu. Els falcons de Xalapa s’enfronten als pioners de Cancún en el play off que donarà accés a la final nacional. L’ambient al pavelló és fantàstic .
Comprovem com dues famílies dels nostres alumnes també han vingut al partit. Al descans anuncien per megafonia la presència d’alguns invitats:
-“Señores espectadores, demos una calurosa bienvenida a unos invitados muy especiales. Ellos vienen de Cataluña, España. Están aquí Anna Sena, Àngeles Carracedo, Elías Vera, Laia López y Wall Sebastian.”- Saludem amb la mà de la mateixa manera que hagués fet la reina Sofia.
-“Rogamos a Laia López Claverol que baje a la cancha! Tenemos un obsequio para ella.”- L’estrella de l’equip local, Víctor Mariscal, lliura una samarreta dels falcons a la Laia, que es mostra aclaparada davant tant de públic. Després dels aplaudiments torna al seu seient i el joc continua. La gent esclata d’alegria al classificar-se per a la final. Tot una experiència!
Dilluns 1 de març de 2010
Avui és el dia dedicat a rendir homenatge a la bandera. Ens reunim a les vuit en el gran pati de l’escola. Allà la bandera mexicana i la senyera catalana presideixen l’acte. Tot just començar la música, un grapat d’alumnes de sisè inicia la seva desfilada amb la bandera mexicana. Tot és molt solemne. Canten l’himne nacional mentre el nostre grup presencia la cerimònia atentament. En finalitzar l’acte llegeixen els nostres noms, sol·licitant la nostra presència, un per un. Fan d’aquesta manera la presentació oficial de la nostra expedició. Després de visitar les instal·lacions, els nostres alumnes són distribuïts per les diferents aules mentre els mestres ens reunim a la sala de juntes on ens saludem i intercanviem impressions.
Hora de l’esbarjo. Molts alumnes formen una llarga cua al bell mig del pati en busca de les seves tortilles i antojitos mexicans. Hi ha servei de bar a l’aire lliure.
Sona la música que posa punt i final a l’esbarjo. Ens dirigim a visitar les aules. El jardí infantil és com una petita miniatura de poble mexicà amb un pati de conte. A la part de primària ens esperen els alumnes de tercer que ens mostren els seus treballs i expliquen tot el que han après sobre Gaudí i Sant Jordi. Ens reciten un poema de Béquer i ens conviden a compartir els platillos a la catalana que han preparat: amanida catalana i pa a la catalana. Deliciós!
Ha estat una jornada escolar diferent i molt interessant. Ens acomiadem i quedem amb les famílies a les sis de la tarda al parc Juárez.
Allà, un “cuentero” ens acompanyarà per la ciutat de Xalapa i ens narrarà les llegendes de la ciutat. “Callejoneamos“ amb l’artista Ivan Cepeda. La ciutat està preciosa i amb la foscor i les llums dels edificis, Xalapa es vesteix d’un encant especial. Passegem de carrer en carrer escoltant la màgia dels relats sobre els carrers de la capital de Veracruz. El cuentero resulta ser fabulós i els nens demanen més contes un cop ens diu adéu. Ha estat una nit que trigarem en oblidar. Ens retirem. Tothom marxa a dormir amb un gran somriure al rostre.
Recordatori de l'intercanvi "Jardín Experimental":
Intercambio Xalapa-Barcelona. [MX] [05.03.2010]
Comiat Aeroport Veracruz 6 març del 2010
Nota de l'AME:
Donem públicament els gracies per la important tasca educativa i humana que realitzen la CEIP Octavio Paz de Barcelona, conjuntament amb els Pares i Mares, en el compromís en favor de la transmissió de la història i cultura mexicana a les noves generacions residents a Catalunya.
La seva innovació pedagògica, el seu compromís educatiu, la implicació dels seus professors i famílies d'alumnes ens causa una sa orgull i admiració.
Amb aquest meravellós intercanvi educatiu que d'anys realitzen amb la nostra estimada ciutat de Xalapa, aconsegueixen enriquir dues cultures, que si bé geogràficament estan distants, els llaços de simpatia i admiració sempre les han unit.
Gràcies, CEIP Octavio Paz, per convertir-vos en tan grans Ambaixadors de Catalunya a la nostra beneïda terra Mexicana.
Gràcies també a tots els mestres, famílies i alumnes del Jardí Experimental i de l'Escola Primària Annexa de Xalapa, per la vostra acollida. Ben segur que tots es van sentir com a casa.
