GUADALAJARA, JALISCO (04/MAR/2012). - Abans de trepitjar Mèxic per primera vegada, Lolita Bosch (Barcelona, 1970) tenia tot just unes quantes referències d'aquest país en el seu imaginari: havia llegit Pedro Páramo, una antologia de Carlos Monsiváis i un llibre de l'editorial Segle XXI.
I no obstant això, en la seva primera nit en el Districte Federal el desembre de 1993, Lolita va saber que era a casa. Impossibilitada de continuar en un llit per causa del jet-lag, va sortir del seu hotel a la colònia Juárez i va caminar fins a la Glorieta de Insurgentes on es va asseure als peus de l'estàtua i va pensar: "
Que estrany! D'aquí sóc. Aquí em quedo ".
Va ser aquest amor per Mèxic, que es va incrementar després de 10 anys de residir al país i vuit d'anar i venir entre la capital i el seu natal Barcelona, el que va moure la novel·lista a emprendre un projecte contra la resignació davant la situació de violència.
La gota que va vessar el got va ser el descobriment dels 72 migrants assassinats a Tamaulipas l'agost del 2010. Lolita es trobava en un petit poble al nord de Catalunya quan va rebre la terrible notícia, i, conscient de pertànyer a un col·lectiu de gent amb accés a la veu pública, va decidir que era moment d'actuar d'alguna forma.
La convocatòria llançada per correu electrònic a pensadors, artistes, escriptors i acadèmics per col·laborar en la creació d'un espai de diàleg i reflexió va derivar a en un bloc titulat La nostra Aparent Rendició (NAR), que al cap de quatre mesos va passar a ser un lloc oficial amb el mateix nom (
http://nuestraaparenterendicion.com).
Ha transcorregut des d'aleshores prop d'un any i mig en el qual, tant intel·lectuals com a ciutadans de carrer, continuen sumant-se a la difícil tasca de discutir un problema complex mitjançant una diversitat de gèneres i disciplines: des del reportatge i l'anàlisi política, fins a la poesia, el conte i els testimonis de les víctimes.
D'entre els projectes sorgits en el si de NAR, destaquen el recompte de morts amb nom i cognom "
Menys dies aquí", la vinculació entre associacions civils, i el llibre
La nostra Aparent Rendició (Grijalbo, 2011), amb pròleg i edició de Lolita Bosch. A més d'incloure algunes de les col • laboracions més representatives: Alma Guillermoprieto, Jorge Volpi, Eduardo Buscaglia, Julián Herbert i un llarg etcètera.
En una barreja entre el seu accent català i els modismes de l'espanyol mexicà, Lolita va parlar amb aquest mitjà des de Barcelona.
- ¿Què va ser el que et va fer enamorar de Mèxic?- Em vaig enamorar de Mèxic perquè s'assembla molt a mi. És molt alivianado, amant del llenguatge, molt contradictori, molt alegre, té molta curiositat, és aguerrit. S'assembla a mi en les coses bones i en les dolentes. Jo vaig arribar i vaig tenir la sensació de ser d'aquí, i ho vaig assumir amb molta tranquil·litat, d'una manera molt normal. Barcelona la vaig deixar el dia que vaig complir 18 anys i no vaig tornar en molt de temps.
- ¿Què es va moure en tu quan vas saber de la massacre dels migrants a Tamaulipas?
- Va ser un cansament i una sensació ètic-social forta de dir, 'cal fer alguna cosa ja'. La meva idea original era convocar escriptors perquè l'art aconsegueix entrar per aquesta bretxa raríssima i vaig pensar que ens feia falta la lectura de l'art enfront de tot això que vivíem, però després es va anar convertint en moltes altres coses. Va deixar de ser un portal literari i es va convertir en un espai per dialogar des de totes les disciplines i tots els angulos possibles, excepte des de la veu dels polítics. És totalment ciutadà.
- Quina és la importància de discutir el problema de la violència organitzada des de diferents perspectives?- Sempre he cregut que la literatura pot accedir a un lloc que socialment és molt difícil d'entendre. És molt difícil entendre com arribem fins aquí i com ens en sortirem d'aquí, el que és viure amb por i estar tan a prop de la violència. Hem de comprendre un chingo de coses, i òbviament això no es pot pensar des d'un sol lloc. Ni des d'un sol lloc polític, ni des d'un sol lloc humà. Jo he convidat tant a terapeutes com a víctimes i poetes, no importa. Si algú vol veure qui ha escrit ha d'anar a buscar, perquè no es diferencia a Juan Villoro d'una senyora que es diu Rita que va escoltar un tiroteig a Sonora.
- Per què creus que el portal ha crescut de la manera com ho ha fet?
Com va ser que es va començar a unir la gent del carrer?- El que jo crec que té el portal és molta credibilitat, que això és una cosa molt difícil d'aconseguir avui a Mèxic. Llavors per a molts era com una necessitat, la gent necessitava un lloc. A 20 dies d'haver obert el bloc de NAR, vaig obrir un altre que es diu "Menys dies aquí", que és el que compta els morts, i arran d'això va arribar molta gent buscant els seus familiars. A més, els que van començar a col·laborar es van portar a la seva banda, i això va ser molt chido. Jo crec que també ha servit per vincular les bones propostes que hi ha a Mèxic.
- Com editora del portal estàs en continu contacte amb una realitat molt difícil, no et vénen ganes d'abandonar la causa en alguns moments?
- Doncs sí. Jo edicte en general, però som molts i hi ha gent que va i ve. I sí és molt trist, perquè ens arriben moltíssimes peticions de víctimes: gent que escriu i ens diu que acaben de segrestar els seus fills, o gent que li van matar al seu fill en un altre estat i no té diners per anar a esbrinar i volen saber si podem enviar a algú perquè esbrini. I el que és molt trist també és que hi ha molta gent amb més accés a la informació que té la possibilitat de fer alguna cosa i no fa res, perquè segueixen en la mateixa neciesa que això no està passant o que és una guerra del Nord. És una guerra que està afectant als pobres, i quan veus el fotuts que estan els pobres dius 'no és possible'. És molta tristesa i molta indignació.
L'avantatge és que jo entro i surto de Mèxic, llavors de sobte puc respirar. I treball com a novel.lista cada dia fins a les dues de la tarda. És una disciplina gairebé sagrada, perquè és el que em manté viva. Tots els voluntaris que treballem al portal necessitem sortir una estona d'això mentalment.
- El tema de la violència a Mèxic s'ha barrejat amb la teva faceta literària o són dues coses separades?
- Faig teatre, literatura infantil, juvenil i per adults, i en l'únic que m'ha afectat és en la novel • la per adults que estic fent sobre la història del narco. Vaig començar amb ella a finals dels noranta i gairebé la tenia acabada el 2006, quan de sobte es ve la guerra aquesta i tot el que jo creia de Mèxic es va ensorrar. Llavors vaig haver reescriure-i en això estic. El que va canviar és que nosaltres vèiem al narco com a part de la nostra història i ara està molt present, i és una cosa que és molt difícil de narrar perquè dóna molt coratge el cochinero que han fet amb el país. Aquesta novel·la ja està programada per sortir a la tardor d'aquest any, ja l'estic acabant.
- Creus que la societat civil mexicana està prou desperta com per provocar millores significatives?- No Encara no. Però sento que el 2011, i gràcies en gran part al moviment de Sicília, la societat ha reaccionat molt a Mèxic ¡moltíssim! Crec que cada vegada hi ha més gent que se sent involucrada en un procés de pau. També veig un canvi en la generació que ja no va ser educada pel PRI: els chavos de 20 anys no es deixen tan fàcil i tenen un sentit diferent de ciutadania.
I sí que han provocat canvis, sobretot en atraure l'atenció de la societat internacional. El que passa és que a Mèxic, si bé la CIUTADANIA ha aconseguit moltes coses, el que no té és poder per frenar la guerra. Pot ajudar a les víctimes, informar per intentar fer justícia en casos subjectius. Aturar la guerra és una cosa que només poden fer les autoritats.
És una tasca titànica, però no podem asseure'ns a esperar a veure què fan els polítics. Vam fer un projecte que es va cridar El Mapa Llatinoamericà de Nostre Futur, en el qual preguntem a 52 escriptors de tota Amèrica Llatina com havien viscut els períodes de violència extrema als seus països, en guerra o en dictadures. I això em va servir molt per entendre què ve després del que estem vivint a Mèxic. I realment ho crec que la salvació de Mèxic està única i exclusivament en la societat civil.
- Quines són les previsions per al portal de NAR?- Hem dit que tanquem el dia en què puguem ajudar a crear o crear una Comissió de la veritat. Estem analitzant perquè hi ha moltes: a Espanya no va funcionar però a Argentina és millor. Volem lliurar amb noms i cognoms tots els morts que hem explicat. Volem saber qui és responsable del que està passant i si ens vam trigar 15 anys ja que ni manera. Però al poble li deuen una explicació i aquesta és la intenció de la comissió. Nosaltres sí sabem qui van morir i tots els activistes i periodistes van matar, i volem que algú ens doni una explicació perquè nosaltres vam haver de viure-ho i ha estat terrorífic.
- ¿Malgrat tot queda esperança?- Veig que la gent pensa que això pot acabar i això és el més important. Que ningú està rendit en el fons, i és increïble. Ningú ha dit 'no perquè ni manera així és Mèxic'. Cal ser conseqüents amb el que estimem, perquè és el que ens pot salvar. Jo crec que si la gent veiés el que els activistes, estaria més organitzada, per això cal estar informats. Perquè a més som molt amants de Mèxic. Pot ser Espanya ja no necessita tant als seus ciutadans, però Mèxic si.
Novel·listaLolita Bosch va néixer a Barcelona el 1970, però ha viscut a Albons (Catalunya), Estats Units, l'Índia ia la ciutat de Mèxic. És llicenciada en filosofia per la Universitat de Barcelona, té un diplomat en escriptura creativa i un postgrau en lletres a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Escriu en català i castellà, i la seva obra ha estat traduïda a més de 6 idiomes. També dirigeix el Col·lectiu Fu de Literatura.
.
