martes, 29 de diciembre de 2009

Los martes: Historia de Mexico

.
(8) Noticiero del Bicentenario. Dios da el poder al Rey






From: noticierosdelpasado 08 de junio de 2009

1808

*Se denuncia plan de independencia, y aprehenden a todos los supuestamente implicados.

sábado, 26 de diciembre de 2009

preparen los motores...


Noticia para aficionados al cine:
Proyección de la película JAPÓN
del cineasta mexicano Carlos Reygadas en Barcelona




El próximo lunes 18 de enero la podrán ver ustedes en la sede de Casa América Catalunya de Barcelona esta interesante cinta. [Consulten nuestra Agenda para horarios].
Aquí dejamos algunos detalles para que la saboreeeeeen y se animen de ir:




Datos técnicos:
Dirección y Guión: Carlos Reygadas
Países: México, Alemania, Holanda y España
Año: 2002
Duración: 136 minutos
Género: Drama
Interpretación: Alejandro Ferretis, Magdalena Flores, Yolanda Villa, Martín Serrano,
Rolando Hernández, Bernabe Pérez, Fernando Benítez, Carlo Reygadas Barquín


Sinopsis:
Un hombre abandona la Ciudad de México para irse al campo a preparar su muerte vagando por un escarpado paisaje mexicano. Se cruza con un muchachito que está ayudando a un grupo de cazadores. Él le confiesa al chico que quiere subir a las montañas para matarse.Los cazadores lo guían hasta a un pueblito remoto situado en un cañón.

Encuentra alojamiento en la casa de una una anciana viuda india en su desvencijada casa con vistas a un desolado cañón. Una viuda rústica y devota llamada Ascen, cuyos parientes la están estafando, tratando de despojarla de su propiedad.

En la inmensidad de una salvaje, imponente naturaleza, se enfrenta a la infinita humanidad de la señora mayor y oscila entre la crueldad y el lirismo.

Abrumado por sueños vívidos, el extraño intenta el suicidio, pero falla. Los días pasan, y visiblemente afectado por la bondad de su altruista anfitriona, pareciera que él ha encontrado una razón para seguir viviendo…

Carlos Reygadas:

Carlos Reygadas (Ciudad de México, 1971) es un cineasta mexicano, galardonado con el Premio Ariel.
Después de recibirse como abogado en la Escuela Libre de Derecho y practicar el Derecho Internacional, comenzó a hacer cortometrajes en Bélgica en 1998.

En el año 2000, Reygadas reunió a un equipo de debutantes en largometraje y filmó su ópera prima, Japón. La película fue financiada por el Hubert Bals Fund y presentada en el Festival de Cine de Rotterdam en el año de 2002. Ahí mismo fue invitada a la Quincena de Realizadores del Festival de Cannes, donde recibió una Mención Especial de la Cámara de Oro.

Batalla en el Cielo fue su segundo largometraje. Se trata de una producción mexicana y francobelga con Mantarraya Producciones, The Coproduction Office y NoDream Cinema como coproductores. Se estrenó en la Selección Oficial en Competencia en el Festival de Cannes 2005 y recibió el Premio del Jurado en el Festival de Lima del mismo año.

Su tercer largometraje, Luz silenciosa (Stellet Licht) se hizo acreedor al Premio del Jurado en la edición del 2007 del Festival de Cannes, en el Festival de Lima y en el Festival de Cine Iberoamericano de Huelva, y se estrena en México el 12 de octubre del mismo año.

viernes, 25 de diciembre de 2009

Felicitacions Nadalenques...



Desitgem a tots els nostres socis, amics, lectors, simpatitzants i internautes en general, que tingueu un Bon Nadal, unes felices Festes en família, i un pròsper Any Nou 2010…

Naixement instal·lat a l’església de Santa Eulàlia d’Esparreguera, aquest Nadal del 2009.
[Fotografia LL.A.J.]


miércoles, 23 de diciembre de 2009

Retalls de premsa:


Tresserras reivindica a Anglès l'obra de Remedios Varo

Aquest dilluns s'ha inaugurat una exposició per commemorar el centenari del naixement de Varo.


El conseller Tresserras ha presidit la inauguració de l'exposició L'Anglès de Remedios Varo
Foto: Lourdes Casademont / ACN



Publicat a Gironainfo.cat
ACN / Redacció el dimarts 22 de desembre de 2009


El conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, ha presidit aquest dilluns la inauguració d'una exposició on es reflecteixen els vincles personals i paisatgístics de l'obra de Remedios Varo amb la seva població natal, Anglès.
Tresserras ha reconegut que encara és poc coneguda a Catalunya, a pesar de ser una figura destacada del surrealisme europeu i molt especialment a Mèxic, on va tenir lloc la seva eclosió artística. La mostra s'emmarca en els actes del centenari del seu naixement i està integrada per la reproducció de gairebé una vintena dels seus quadres i algunes cartes i anotacions que feia de la seva pròpia obra, inèdites fins ara.

Un dels comissaris de l'exposició, Pau Lanao (juntament amb Emili Rams), recorda que la mateixa Remedios Varo considerava que l''única pàtria que té la persona és la infància', i és a través d'aquesta infància, viscuda a Anglès, des d'on va construir el seu univers artístic. Lanao adverteix, però, que no es pot caure en l'error de la interpretació 'localista' de la seva obra, tenyida de paisatges inspirats a les Guilleries, sinó que també s'hi poden veure elements d'altres ciutats com ara Verona, París i Veneçuela.

La mostra es basa en un estudi sobre les semblances que hi ha entre Anglès i els quadres que pinta a Mèxic, amb referències concretes. 'Les connexions amb els paisatges i els objectes són bastant sorprenents i molt evidents en alguns casos; és molt interessant', reconeixia el mateix Tresserras després de visitar l'exposició. La reivindicació del paper d'Anglès en la seva obra és 'legítim', ha dit, ja que es tracta d'una artista que 'podem sentir-nos nostra en origen', però que també està 'plenament inserida' en el surrealisme europeu i la cultura mexicana. Sobre aquest país, ha elogiat l'esperit 'obert' i 'generós' d'aquell govern que va acollir aquesta artista exiliada quan Europa estava en temps de guerra.

El titular de Cultura reconeixia també que la seva obra a Catalunya encara era una gran desconeguda, a pesar de ser una figura destacada del surrealisme europeu, i recordava que va formar part d'una generació de dones de començaments de segle que van fer de la seva vida una 'aventura' i una 'exploració', vivint de forma diferent a les convencions i assumint 'riscos', tal com es pot veure en el seu llenguatge.

A Mèxic és 'molt estimada'
L'acte ha comptat també amb la presència de l'ambaixador i cònsol general de Mèxic a Barcelona, Jaime García Amara, un país que va tenir 'el privilegi' d'acollir-la. 'A Mèxic és molt estimada i apreciada i la seva obra és considerada patrimoni artístic nacional', ha assenyalat. En relació a l'exposició, ha valorat com a autèntics 'encerts' la voluntat de difondre la seva terra natal en relació al seu llegat plàstic surrealista i evocar 'llum' sobre els seus orígens. Concretament ha assenyalat que permet 'endevinar' en els paisatges d'anglès el 'fil conductor' dels seus 'enigmàtics' quadres.

La mostra, titulada 'L'Anglès de Remedios Varo', es pot veure a la Sala Josep Fontbernat de Can Cendra i inclou la reproducció de divuit dels seus quadres –els originals es troben a Mèxic on la seva neboda manté un litigi amb el govern d'allà per la propietat de les obres-. El material, per tant, no és original però permet veure per primer cop, encara que sigui en reproducció, algunes de les interpretacions que la mateixa artista feia de les seves obres, així com cartes que escrivia a la seva mare que vivia a Madrid i postals.

Una dona artista a l'exili
Remedios Varo (Anglès 1908- Ciutat de Mèxic 1963) era filla d'un enginyer liberal i mare conservadora. Tot i els pocs anys que va estar a la vila, va marxar-ne als cinc anys, li'n va quedar el nom de la patrona de la vila, la verge del Remei i els records de la seva infantesa. Ja de ben petita va mostrar interès pel dibuix i la pintura, i la seva formació va començar l'any 1924 a una acadèmia de Madrid, amb Dalí de company de classe. També va viure a Barcelona i a París, on va marxar en exili quan va esclatar la guerra civil per després emigrar a Mèxic. Durant la seva faceta artística, va entrar en contacte amb el moviment surrealista francès i es va convertir en la primera dona acceptada dins aquest cercle no pas com a musa sinó com a artista, segons recordava aquest dilluns l'alcalde d'Anglès, Pere Figuereda. Amb la seva marxa a Mèxic, on va aconseguir el renom que es mereixia, la seva obra no va tenir la mateixa repercussió a l'altra costat de l'Atlàntic per ser 'dona, artista i exiliada'. Ara, cent anys després del seu naixement, la seva població natal vol donar-li els honors que no va tenir en vida.


Documental Remedios Varo. La aventura del saber-1
Documental i entrevista previa a Julia Navarro, sobre la pintora Remedios Varo.
Part 1/2. Rtve 2 [31 marzo 2009- La aventura del saber][Castellà]




Remedios Varo 2





Palabras del Cónsul General de México en Barcelona
Sr. D. Jaime García Amaral


La de Remedios Varo es, sin lugar a dudas, una de las más afortunadas historias compartidas entre México y Catalunya. Mi país tuvo el privilegio de recibir a esta gran artista catalana, nacida hace un siglo en Anglès, cuando el adverso panorama europeo de la época propició que en México encontrara el campo fértil para continuar con el desarrollo de su trabajo artístico. Es de lamentar que el mismo contexto adverso que la obligó a abandonar su tierra contribuyera en alguna medida también a que su legado artístico no fuera tan ampliamente difundido y conocido fuera de México, en donde la obra de Remedios Varo se considera patrimonio artístico nacional, y no sólo ha sido motivo de admiración por parte de estudiosos e intelectuales, sino que ha cautivado al más diverso público, que a lo largo de los años ha quedado atrapado, con fascinación y perplejidad, en el desconcertante y asombroso mundo de sus cuadros.

El Consulado General de México celebra la iniciativa del Ajuntament de Anglès para conmemorar el centenario del natalicio de Remedios Varo en la tierra que la vio nacer. La exposición L’Anglès de Remedios Varo. El paisatge de la infància i l’obra de l’artista exiliada, además de rendir un muy merecido homenaje a uno de los máximos exponentes del arte del siglo XX, permite, por una parte, difundir en su tierra natal el legado plástico de esta gran artista surrealista y, por otra parte, arrojar luz sobre sus orígenes y la influencia que Anglès tuvo en la obra que desarrollaría a lo largo de su fecunda carrera artística. Esta muestra nos brinda generosas pistas para adivinar en los paisajes de Anglés un hilo conductor en los enigmáticos cuadros de Remedios Varo y descubrir, a través de sus orígenes y referentes primigenios, la imborrable influencia en la infancia de la artista, que trasladaría a esos mundos maravillosos en los que se entrelazan los más minuciosos y pragmáticos mecanismos con los ambientes más oníricos y fantásticos, capaces de cautivar irremediablemente al espectador que se adentra en ellos.

Enhorabuena a Anglés por el tributo de su tierra a Remedios Varo.

Embajador Jaime García Amaral
Cónsul General de México en Barcelona



martes, 22 de diciembre de 2009

Ressòns d'actualitat...

.
Generalitat de Catalunya, 117 presidents i sis segles i mig d'història



Com la majoria de nacions europees, Catalunya té origen medieval i la Generalitat de Catalunya és la institució que ha representat el seu autogovern a través de 650 anys d'història.
Una de les dades més eloqüents de la seva antigor és que ja ha tingut fins a 117 presidents, incloent-hi el seu titular actual, José Montilla Aguilera.

El Palau de la Generalitat, a Barcelona, és la seu del govern de Catalunya, una obra renaixentista de l'arquitecte Pere Blai, acabada el 1596. Però, la història de la institució s'inicia l'any 1359, a Cervera (ara capital de la comarca de la Segarra), quan hi ha constància de l'ordenament definitiu de la comissió de les Corts, que va esdevenir òrgan permanent com a Diputació del General o Generalitat.
L'exercici polític a la Catalunya d'aquella època era un poder de decisió compartit pels diferents sectors socials que integraven les Corts Catalanes, sense que el rei pogués imposar un poder absolut, és a dir un sistema de govern amb trets democràtics amb què Catalunya s'avançava als altres pobles d'Europa.
Avui, la Generalitat és el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya i està integrada pel Parlament (135 diputats), el president de la Generalitat, el Govern i l'Administració de la Generalitat, i les altres institucions d'autogovern com el Consell de Garanties Estatutàries, el Síndic de Greuges i la Sindicatura de Comptes. Aquest autogovern l'exerceix dins de l'Estat espanyol com a Comunitat Autònoma (amb competències exclusives i compartides) i amb caràcter nacional d'acord amb la Constitució Espanyola de 1978 i amb l'Estatut d'Autonomia de 2006, que és la norma institucional bàsica aprovada pel Parlament català i també pel Parlament espanyol.
L'Administració de la Generalitat representa una organització de més de 150.000 empleats i funcionaris per atendre les necessitats públiques de set milions d'habitants en un territori de 32.000 km2.

Personalitat nacional


Els factors determinants per a la creació de la nació catalana s'originen entre els segles X i XII: una llengua comuna compartida entre diverses dinasties comtals, un comtat poderós a Barcelona com a nucli bàsic d'un estat català i la independència obtinguda dels reis carolingis. Quan el 1137 Catalunya es va unir a Aragó (territori veí dins la península ibèrica) per formar la Corona d'Aragó, la seva personalitat nacional ja estava prou definida en un territori concret, amb una cultura, llengua i dret propis i la consciència col•lectiva de constituir un poble.
La unió dinàstica de Catalunya amb Aragó va afavorir l'ampliació territorial cap al nord dels Pirineus i la consolidació de la independència catalano-aragonesa respecte a França i al regne de Castella, a la península ibèrica. És en aquell context expansiu i de plenitud medieval, quan van sorgir les institucions polítiques que van vertebrar el país, amb la Generalitat al capdavant.
Malgrat el procés de desnacionalització que va patir Catalunya durant els segles XVI i XVII, l'autogovern va perdurar fins l'abolició imposada pel rei Felip V a la fi de la guerra de Successió (1705-1714). El segle XVIII va representar, tanmateix, un redreçament econòmic i l'inici de la industrialització del país, consolidada a partir de 1832 amb la màquina de vapor i el predomini de la indústria tèxtil. Els moviments de recuperació nacional europeus del segle XIX van influir en l'eclosió de la Renaixença cultural i del catalanisme polític, i també de moviments artístics com el Modernisme i l'Avantguarda.
Sota la II República espanyola es va restaurar la Generalitat de Catalunya i es va aprovar l'Estatut d'Autonomia (1932), però la Guerra Civil (1936-1939) va portar la dictadura franquista i l'abolició de tots els drets i les institucions del país. Amb la restauració de la Generalitat el 1977, es va crear un Parlament i un Govern autònoms, i es va aprovar l'Estatut d'Autonomia de 1979, ara substituït pel de 2006.
La història de la màxima institució de Catalunya corre paral•lela a la voluntat dels catalans per no renunciar a la seva pròpia identitat nacional.





El 19 de desembre de 1359, avui fa exactament 650 anys, es va constituir la Diputació del General, la institució que va donar lloc, posteriorment, a la Generalitat. Aquesta efemèride s'ha celebrat avui, solemnement, al Palau de la Generalitat.



La Generalitat torna a Cervera
Reunió excepcional avui dimarts del consell executiu a Cervera, que va ser embrió de la Generalitat. D'aquesta manera, el president Montilla i els consellers han commemorat els 650 anys de la creació de la institució. I en un dia com avui, no hi han faltat les reivindicacions marcades, lògicament, per l'espera d'una sentència sobre l'Estatut.



ELS PRESIDENTS DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA:

Núm. Nombre Período Reseña Biográfica

1 Berenguer de Cruïlles 1359-1362 Bisbe de Girona
2 Romeu Sescomes 1363-1364? Bisbe de Lleida
3 Ramon Gener 1364?-1365 Canonge de la Seu d'Urgell
4 Bernat Vallès 1365-1367 Canonge de Barcelona
Entre 1367 i 1375 se suspèn temporalment el càrrec de diputat resident (President de la Generalitat) per decisió de les Corts de Vilafranca (1367), nomenant un regent per a aquest període. R Romeu Sescomes 1375-1376
5 Joan I d'Empúries 1376 Comte d'Empúries
6 Guillem de Guimerà i d'Abella 1376-1377 Regent del gran Priorat de Catalunya de l'Orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem
(1372-1396).
7 Galceran de Besora i de Cartellà 1377-1378 Almoiner del Monestir de Ripoll R Ramon Gener 1379-1380
8 Felip d'Anglesola 1380 Canonge de Tarragona
9 Pere de Santamans 1381-1383 Canonge de Tortosa
10 Arnau Descolomer 1384-1389 Prevere de Girona
11 Miquel de Santjoan 1389-1396 Canonge de Girona. Morí sense acabar el mandat
12 Alfons de Tous 1396-1413 Rector de l'església de Santa Maria del Pi, de Barcelona. Prenguè art en el parlament per tractar de la successió de Martí l'Humà. Adquireix l'actual Palau de la Generalitat de Catalunya com a seu permanent.
13 Marc de Vilalba 1413-1416 Abat del Monestir de Ripoll (1408-1409) i primer Abat de Montserrat (1409-?)
14 Andreu Bertran 1416-1419 Bisbe de Barcelona (1416-1420). Intervingué de forma destacada en la resolució del Cisma d'Occident.
15 Joan Desgarrigues 1419-1422 Comanador de Masdéu (Trullars) de l'Orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem
16 Dalmau de Cartellà i Despou 1422-1425 Abat de Ripoll (1410-1439) i també d'Amer i de Sant Cugat del Vallès.
17 Felip de Malla 1425-1428 Conseller reial (1419). Canonge degà d'Osca (1422), almoiner de la seu de'Elna (1423) i ardiaca major de la seu de Barcelona (1424-1431). Brillant orador i autor d'estil classicitzant (Lo pecador remut). Al Concili de Constança obtingué sis vots per ocupar la seu papal de Roma.
18 Domènec Ram i Lanaja 1428-1431 Bisbe de Lleida (1419-1435) i cardenal nomenat pel papa Martí V (1426). El 1429, assistí, amb el cardenal Pere de Foix, al concili de Tortosa, per tal de liquidar temes pendents del Cisma d'Occident. R Marc de Vilalba 1431-1434
19 Pere de Palou 1434-1437 Canonge de la seu de Barcelona
20 Pere de Darnius 1437-1440 Canonge sagristà de Girona
21 Antoni d'Avinyó i de Moles 1440-1443 Abat de Montserrat (1440-1450)
22 Jaume de Cardona i de Gandia 1443-1446 Canonge de Barcelona i bisbe de Vic (1442-1459). El papa Pius II el fa cardenal el 1461
23 Pero Ximénez de Urrea i de Bardaixí 1446-1449 Conegut com a Pedro de Urrea. Arquebisbe de Tarragona (1446-1489). Feu un paper important en la guerra de Joan II, a favor del rei. Anys mes tard esdevingueren famoses les seves repressions contra viles i pobles al Camp de Tarragona.
24 Bertran Samasó 1449-1452 Abat de Ripoll (1440-1458). Va ser contrari a la política populista i filoremença d'Alfons IV el Magnànim, i a favor dels privilegis de l'aristocràcia. 25 Bernat Guillem Samasó 1452-1455 Abat d'Àger
26 Nicolau Pujades 1455-1458 Ardiaca de Santa Maria del Mar, de Barcelona. Acabat el seu mandat, va fer de mitjancer entre el rei Joan II i la Generalitat.
27 Antoni Pere Ferrer 1458-1461 Tercer abat de Montserrat (1451-1472). Defensor de Carles de Viana, empresonat pel seu pare, el rei Joan II, es posà del costat de la Generalitat en la guerra civil catalana (1462-1472), començada ja després del seu mandat.
28 Manuel de Montsuar i Mateu 1461-1464 Canonge de Lleida
29 Francesc Colom 1464-1467 Ardiaca del Vallès a la seu de Barcelona. Oponent de Joan II, tinguè un paper fonamental en la guerra civil catalana (1462-1472).
30 Ponç Andreu de Vilar 1467-1470 Abat comendatari de Ripoll (1463-1489)
31 Miquel Samsó 1470-1473 Abat de Sant Salvador de Breda. Acaba la guerra civil amb la Capitulació de Pedralbes (1472), els diputats reialistes com ell, es reincorporen a la Generalitat de Barcelona.
32 Joan Maurici de Ribes 1473-1476 Abat del monestir de la Real de Perpinyà.
33 Miquel Delgado 1476-1478 Abat de Poblet (1458-1478). Havia participat a la guerra civil del costat del rei, mentre la seva comunitat feia costat a la Generalitat.
34 Pere Joan Llobera 1478-1479 Monjo sagristà de Sant Joan de les Abadesses, substituí a Miquel Delgado al morir aquest abans d'acabar mandat.
35 Berenguer de Sos 1479-1482 Canonge degà de la seu de Barcelona i bisbe electe de Sàsser (Sardenya). Va destacar per la seva actitud favorable al bàndol ciutadà de la Biga, de nobles i cavallers.
36 Pere de Cardona 1482-1485 Bisbe d'Urgell (1472-1515). Acumulà els càrrecs de canceller (1479-1530), administrador de l'abadia de Solsona (1479-1515), arquebisbe de Tarragona (1515-1530) i lloctinent de Catalunya (1521-1523). Fou un dels personatges mes influents a la Catalunya del seu temps. R Ponç Andreu de Vilar 1485-1488
37 Juan Payo Coello 1488-1491 Abat de Poblet (1480-1498), nomenat President per Ferran II.
38 Joan de Peralta 1491-1494 Cinquè abat de Montserrat (1483-1493) i bisbe de Vic (1493-1505)
39 Francí Vicenç 1494-1497 Prior de la catedral de Tarragona. El 22 de juliol havia estat elegit Pere Terrades, canonge sagristà de Girona, que morí de pesta sis dies mes tard sense haver jurat el càrrec. Durant el seu mandat i a causa de la pesta, la seu de la Generalitat va ser traslladada a Mataró i Vic.
40 Pedro de Mendoza 1497-1500 Abat de Santes Creus (1479-1519). Parent de Ferran II, li devia -probablement- l'abadia i el càrrec de President de la Generalitat.
41 Alfons d'Aragó 1500-1503 Bisbe de Tortosa (1475-1513) i arquebisbe de Tarragona (1513-1514)
42 Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls 1503-1504 Canonge de la seu de Barcelona i ardiaca del Vallès. Mort prematurament l'1 de març de 1504.
43 Gonzalo Fernández de Heredia 1504-1506 Arquebisbe de Tarragona (1490-1511), residí habitualment al monestir d'Escornalbou.
44 Lluís Desplà i d'Oms 1506-1509 Ardiaca major de la seu de Barcelona, havia estat home de confiança de Joan II i Ferran II. Ocupa la casa canonical que havia habitat Felip de Malla i que ell convertí en palau, l'actual Casa de l'Ardiaca, seu de l'Institut Municipal d'Història de Barcelona.
45 Jordi Sanç 1509-1512 Paborde de la catedral de València.
46 Joan d'Aragó 1512-1514 Castellà d'Amposta
47 Jaume Fiella 1514-1515 Substituí Joan d'Aragó per incompatibilitat en el càrrec. 48 Esteve de Garret 1515-1518 Ardiaca de la seu de Tortosa.
49 Bernat de Corbera 1518-1521 Ardiaca de la seu de Tarragona i canonge de Barcelona 50 Joan Margarit i de Requesens 1521-1524 Ardiaca de la seu de Girona. Fou reelegit al 1524.
51 Lluís de Cardona i Enríquez 1524-1527 Abat de Santa Maria de Solsona (1514-1531). Després fou arquebisbe de Tarragona (1531-1532)
52 Francesc de Solsona 1527-1530 Canonge de la seu de Lleida
53 Francesc Oliver i de Boteller 1530-1533 Canonge de la seu de Tortosa
54 Dionís de Carcassona 1533-1536 Canonge de Lleida
55 Joan Pasqual 1536-1539 Canonge de la Seu d'Urgell.
56 Jeroni de Requesens i Roís de Liori 1539-1542 Bisbe d'Elna (1533-1542), bisbe de Tortosa (1542-1548).
57 Miquel Puig 1542-1545 Comendatari del monestir de Serrateix.
58 Jaume Caçador 1545-1548 Bisbe de Barcelona (1545-1561), després d'haver estat canonge de Vic, Girona, Tarragona i Barcelona. De la nissaga dels Caçador que donà quatre Presidents de la Generalitat, aplicà a Catalunya la contrareforma de Sant Ignasi de Loiola, de qui fou amic.
59 Miquel d'Oms i de Sentmenat 1548-1551 Canonge d'Elna
60 Onofre de Copons i de Vilafranca 1551-1552 Canonge de Tarragona
61 Miquel de Ferrer i de Marimon 1552 Gran prior i cavaller de l'Orde de Sant Joan
62 Joan de Tormo 1552-1553 Bisbe de Vic
63 Miquel de Tormo 1553-1554 Prior de Sant Pere de Besalú
64 Francesc Jeroni Benet Franc 1554-1557 Ardiaca de Santa Maria del Mar de Barcelona 65 Pere Àngel Ferrer i Despuig 1557-1559 Darrer abat comendatari de Sant Cugat del Vallès (1539-1558)
66 Ferran de Lloaces i Peres 1559-1560 Bisbe de Tortosa R Miquel d'Oms i de Sentmenat 1560-1563
67 Onofre Gomis 1563-1566 Canonge i cabiscol de la Seu d'Urgell 68 Francesc Giginta 1566-1569 Abat d'Amer
69 Benet de Tocco 1569-1572 De nom Marco Antonio di Tocco, adoptà el nom de Benet en fer-se monjo de Montserrat (1542) i fou abat del monestir (1556-1559 i 1562-1564), bisbe de Vic (1564-1572), de Girona (1572-1583) i de Lleida (1583-1585).
70 Jaume Cerveró 1572-1575 Canonge de Tortosa.
71 Pere Oliver de Boteller i de Riquer 1575-1578 Canonge de Tortosa. R Benet de Tocco 1578-1581
72 Rafael d'Oms 1581-1584 Ardiaca de la seu de Tarragona.
73 Jaume Beuló 1584 Canonge de Vic. R Pere Oliver de Boteller i de Riquer 1584-1587

74 Martí Joan de Calders 1587 Prior de Sant Marçal de Montseny
75 Francesc Oliver de Boteller 1587-1588 Abat de Poblet (1583-1598)
76 Jaume Caçador i Claret 1590-1593 Bisbe de Girona (1583-1597). Hagué d'imposar la contrareforma de Trento als seus canonges, que hi eren contraris.
77 Miquel d'Agullana 1593-1596 Canonge de Girona, ardiaca de l'Empordà. R Francesc Oliver de Boteller 1596-1598 Es construeix la façana renaixentista del Palau de la Generalitat.
78 Francesc Oliveres 1598-1599 Canonge de Girona
79 Jaume Cordelles i Oms 1599-1602 Canonge de Barcelona. En el seu mandat, les Corts Catalanes es la darrera vegada que elaboren legislació específica, amb la qual cosa el dret català resta estroncat.
80 Bernat de Cardona i de Queralt 1602-1605 Abat de Sant Miquel de Cuixà i de Camprodon.
81 Pere Pau Caçador i d'Aguilar-Dusai 1605-1608 Canonge de Barcelona i baró de Mur. Darrer dels Presidents de la Generalitat de la nissaga dels Caçador.
82 Onofre d'Alentorn i de Botella 1608-1611 Ardiaca de Benasc i canonge de Lleida. Els del seu llinatge i els Agullana, s'oposen violentament als impostos arbitraris que pretenien d'imposar Felip II i Felip III.
83 Francesc de Sentjust i de Castre 1611-1614 Abat d'Arles.
84 Ramon d'Olmera i d'Alemany 1614-1616 Comanador de Vilafranca del Penedès, de l'Orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
85 Miquel d'Aimeric i de Codina 1616-1617 Abat del monestir de Sant Cugat del Vallès
86 Lluís de Tena Gomez 1617-1620 Bisbe de Tortosa (1616-1622)
87 Benet Fontanella 1620-1623 Abat del monestir de Besalú.
88 Pere de Magarola i Fontanet 1623-1626 Bisbe d'Elna (1622-1627) i abans prior de Santa Anna de Barcelona (1618-1622). Posteriorment, bisbe de Vic (1627-1634) i de Lleida(1634)
89 Francesc Morillo 1626-1629 Canonge ardiaca de la Seu d'Urgell.
90 Pere Antoni Serra 1629-1632 Bisbe de Lleida (1621-1631). Mort en exercici del càrrec. 91 Esteve Salacruz 1632 Abat del monestir de Sant Pere de Galligants
92 Garcia Gil de Manrique y Maldonado 1632-1635 Bisbe de Girona (1627-1633) i de Barcelona (1633-1651). Després de l'assassinat del comte de Santa Coloma a l'inici de la Guerra dels Segadors (1640) fou nomenat lloctinent. Contrari a la Generalitat, la qual intentà dissuadir de posar-se sota la protecció del rei de França, va excomunicar els responsables de les atrocitats a les tropes castellanes durant la guerra.
93 Miquel d'Alentorn i de Salbà 1635-1638 Abat d'Amer i de Roses.
94 Pau Claris i Casademunt 1638-1641 Canonge de la Seu d'Urgell
95 Josep Soler 1641 Canonge de la Seu d'Urgell
96 Bernat de Cardona i de Raset 1641-1644 Prior de Sant Miquel del Fai i ardiaca major i canonge de Girona, d'on fou bisbe posteriorment (1656-1658)
97 Gispert d'Amat i Desbosc de Sant Vicenç 1644-1647 Abat del monestir de Sant Pere de Galligants. Protestà airosament per les arbitrarietats dels francesos i fou empresonat el 1646 pel virrei del rei francès a Catalunya, Henri Harcourt de Lorena, comte d'Harcourt.
98 Andreu Pont 1647-1650 Abat d'Amer.
99 Pau del Rosso 1650-1654 Canonge degà de la seu de Barcelona.
100 Francesc Pijoan 1654-1656 Ardiaca de l'Empordà i canonge de la seu de Girona
101 Joan Jeroni Besora 1656-1659 Canonge i síndic del capítol de Lleida, que visqué a Roma i Barcelona. A la fi del seu mandat escrigué en nom de la Generalitat a Joan Josep d'Àustria i a d'altres personatges protestant per la cessió del Rosselló i part de la Cerdanya a França pel Tractat dels Pirineus. Humanista i bibliòfil, reuní una biblioteca de mes de 5000 volums.
102 Pau d'Àger i d'Orcau 1659-1662 Batlle de Mallorca, de l'orde de Sant Joan de Jerusalem.
103 Jaume de Copons i de Tamarit 1662-1665 Canonge de la Seu d'Urgell i ardiaca d'Andorra. Posteriorment fou bisbe de Vic (1665-1674) i de Lleida (1673-1680)
104 Josep de Magarola i de Grau 1665-1668 Abat del Monestir de Camprodon
105 Joan Pagès i Vallgornera 1668-1671 Canonge.
106 Josep de Camporrells i de Sabater 1671-1674 Canonge de la Seu d'Urgell, ardiaca d'Andorra.
107 Esteve Mercadal i Dou 1674-1677 Canonge i ardiaca de Vic.
108 Alfonso de Sotomayor 1677-1680 Bisbe de Barcelona (1663-1682), després d'haver-ho estat d'Arborea (Sardenya) (1657-1663). Autor d'un curiós "Edicte en què se prohibeix menjar, berenar i beure en les esglèsies.." (1681).
109 Josep Sastre i Prats 1680-1683 Abat de Sant Pere i Sant Pau del Camp, de Barcelona.
110 Baltasar de Muntaner i de Sacosta 1683-1686 Paborde de Berga, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès (1696-1711) i bisbe de la ciutat de Mèxic (1711-1712).
111 Antoni de Saiol i de Quarteroni 1686-1689 Canonge de Barcelona.
112 Benet Ignasi de Salazar 1689-1692 Bisbe de Barcelona (1683-1692), antic monjo benedictí, abat general de la congregació de Valladolid del seu orde. Durant el seu mandat destaca l'actitud pacificadora davant els conflictes que li va tocar viure.
113 Antoni de Planella i de Cruïlles 1692-1695 Abat de Besalú.
114 Rafael de Pinyana i Galvany 1695-1698 Canonge de Tortosa.
115 Climent de Solanell i de Foix 1698-1701 Paborde de la col•legiata d'Àger.
116 Josep Antoni Valls i Pandutxo 1701 Ardiaca de Sant Llorenç de la seu de Tarragona R Antoni de Planella i de Cruïlles 1701-1704
117 Francesc de Valls i Freixa 1704-1705 Cambrer del monestir de Sant Pere de Camprodon
118 Josep Grau 1706-1707 Degà del capítol de la seu de Solsona.
119 Manuel de Copons i d'Esquerrer 1707-1710 Monjo cambrer del monestir de Santa Maria de Banyoles, nascut al Castell de Malmercat [2].
120 Francesc Antoni de Solanell i de Montellà 1710-1713 Monjo benedictí, prior d'Àger, visitador de l'orde i abat del monestir de Sant Pere de Galligants. Havia assistit a les Corts de Barcelona de 1702. A les darreries del seu mandat assistí a la Junta de Braços (1713) que decidí de prosseguir la resistència armada contra Felip V, tot i que ell resta al marge de la decisió. La seva timidesa política fa que tampoc col•laborés amb els borbònics. Abandona Barcelona abans d'acabar el mandat i durant el setge. Es nomenat abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, però els filipistes el desterren.
121 Josep de Vilamala 1713-1714 Sacristà de Sant Esteve de Banyoles 1714 (15 de setembre): Abolició de la Generalitat per decret del duc de Berwick, com a conseqüència de la derrota de l' 11 de setembre. El Decret de Nova Planta, aprovat en 1716, defineix el nou règim que regula el funcionament polític i social de Catalunya.
1914-1925: Sense haver-se restablert encara la Generalitat, Catalunya té els presidents de la Mancomunitat: Enric Prat de la Riba i Sarrà, Josep Puig i Cadafalch, Santiago Estapé i Alfons Sala
1931 (17 d'abril): restabliment de la Generalitat de Catalunya, dos segles més tard, arran de la victòria de Francesc Macià a les eleccions del 12 d'abril.
122 Francesc Macià i Llussà 1931-1933 Membre d'Esquerra Republicana de Catalunya
123 Lluís Companys i Jover 1933-1940 Membre d'Esquerra Republicana de Catalunya 1938: La dictadura del general Franco, abans i tot d'acabar la guerra civil, aboleix per segona vegada la Generalitat de Catalunya.
El Presidents Irla i Tarradellas mantenen la institució des de l'exili.
124 Josep Irla i Bosch 1940-1954 Membre d'Esquerra Republicana de Catalunya
125 Josep Tarradellas i Joan 1954-1980 Membre d'Esquerra Republicana de Catalunya 1977 (29 de setembre): segon restabliment de la Generalitat de Catalunya. Josep Tarradellas torna de l'exili com a president.
126 Jordi Pujol i Soley 1980-2003 Membre de Convergència Democràtica de Catalunya
127 Pasqual Maragall i Mira 2003-2006 Membre del Partit dels Socialistes de Catalunya 128 José Montilla i Aguilera



Los martes: Historia de Mexico

.
(7) Noticiero del Bicentenario. El Virrey es derrocado

 

From: noticierosdelpasado 08 de junio de 2009

*Hoy, 15 de septiembre de 1808, Iturrigaray acaba de ser derrocado por una conspiración. Las calles de la Ciuadad de México amanecieron vacías.

Con el Lic. José Manuel Villalpando

NUESTRA DESPENSA (1)


CAMBRILS [TARRAGONA]

Damos paso a una serie de pequeños artículos que aparecerán intermitentemente en nuestra página Web bajo el título “NUESTRA DESPENSA”, en el que intentaremos presentar comercios o tiendas donde encontrar productos de alimentación mexicanos en el ámbito territorial de Cataluña.

Con esto se formará una pequeña guía que servirá de orientación para aquellas personas recién llegadas a nuestras tierras, que buscan alimentos para confeccionar algún Evento familiar con productos típicamente mexicanos, como también servirá de guía a los catalanes interesados en la cocina mexicana.

Suponemos que el material recogido y preparado es quizás incompleto. Por esto invitamos a todos aquellos lectores que tengan conocimiento de alguna tienda de estas características, a que nos escriban diciéndolo:


Nombre comercial: ETNIAS. Productos de alimentación y bebidas internacionales.
Dirección: Avinguda Cristòfol Colom 54, local 15.
Localidad: 43850 Cambrils [Tarragona]
Mapa de situación del comerció: [clik aquí]
Teléfono: 977 79 17 15
Correo electrónico: info@etniasalimentacioninternacional.com
Web de la tienda: http://www.etniasalimentacioninternacional.com/

Horario comercial:
Verano:Lunes a Sábado: 10:15 a 14:00 y 18:00 a 22:00
Invierno:Lunes a Sábado: 10:15 a 14:00 y 17:15 a 21:00

Servicios especiales:
En Cambrils puerto y pueblo servicio de entrega a domicilio gratuito con un pedido mínimo de 10 euros.
Servicio de envío por mensajería de paquetes por solo 8’95 + IVA [por kilo adicional 0’80 céntimos]


Productos que ofrecen a sus clientes:

CONSERVAS: La Costeña, La Sierra, Rogelio Bueno, entre otras.
(salsas, chiles ,moles, nopales, ates, almibares, tomatillos, frijoles etc.)

TORTILLAS DE: Maíz blanco, Maíz amarillo (para freír), de trigo (pregunta por los diferentes diámetros)

OTROS ARTÍCULOS OFERTADOS: Maíz Pozolero, Achiote, Hojas Platano, Harina Hot Cakes, Miel Maple, Maseca (harina maíz), Frijol negro crudo.

domingo, 20 de diciembre de 2009

Aquest dilluns:

El conseller Tresserras inaugura a Anglès una exposició de l'artista catalanomexicana Remedios Varo.




El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, participarà dilluns vinent, 21 de desembre, a les 20 hores, en un dels actes commemoratius del centenari del naixement de la pintora catalanomexicana Remedios Varo. Durant l’acte, el conseller inaugurarà l’exposició L’Anglès de Remedios Varo.

En l’acte intervindran, a més del conseller, l’alcalde d’Anglès, Pere Figuereda; la presidenta de l’Institut Català de les Dones, Marta Selva, i l’ambaixador i consol general de Mèxic a Barcelona, Jaime García Amaral.

Biografía:

Va mostrar des de menuda una natural inclinació i interès per la pintura. Encoratjada per son pare va ingressar l'any 1924, a l'edat de 15 anys, a la Academia de San Fernando a Madrid.
Al final dels seus estudis, va contraure matrimoni amb un dels seus companys d'estudis, Gerardo Lizárraga. Amb qui se'n va anar a París, on van residir durant un any. Al seu retorn l'any 1932, es va establir a Barcelona, on va exercir en companyia del seu espòs l'ofici de dibuixant publicitari.

L'any 1935 es va separar del seu primer espòs, i va conèixer el pintor Esteban Francés, qui la va introduir al cercle surrealista d'André Breton. Una vegada familiaritzada amb el moviment surrealista, es va integrar al grup Logicofobista, que pretenia representar els estats mentals interns de l'ànima, utilitzant-ne formes suggeridores. Durant la seva col·laboració amb aquest grup, Remedios Varo va pintar L´Agent Double, obra que ja anticipa el seu estil reconegut posteriorment.

Durant la Guerra Civil Espanyola, Remedios Varo va optar sense dubtar pel costat republicà. També durant aquest període i en gran manera gràcies al seu actiu suport als antifeixistes, va conèixer el poeta Benjamín Péret, amb qui va establir una relació amorosa, i amb qui se'n va anar per segona vegada a París. Ciutat on va residir fins a la invasió nazi.

L'any 1941 la pintora i el poeta van abandonar la França ocupada, i van emigrar a Mèxic, país on gràcies a la política del president Lázaro Cárdenas d'acollida de refugiats polítics, van ser ràpidament naturalitzats i autoritzats a desenvolupar una activitat laboral.

L'any 1947 Remedios es va separar de Benjamín Péret, el qual va retornar al París ja alliberat. Gràcies als seus contactes anteriors i les seues activitats a Mèxic, Remedios va viatjar aquest mateix any a Veneçuela, com a integrant d'una expedició científica del Institut Francés d'Amèrica Llatina. A Veneçuela, a més del seu treball d'il·lustradora entomològica, la pintora va poder continuar enviant cartells publicitaris per a Bayer, així com treballar un curt període per a l'institut de malariologia veneçolà.

L'any 1949 va tornar a Mèxic, on va continuar amb la seua tasca d'il·lustradora publicitària. Fins que l'any 1952 va casar-se de nou amb el polític austríac Walter Gruen, amb qui va romandre fins al final dels seus dies.

Va ser Gruen qui la va convèncer d'abandonar les seues tasques comercials, per a consagrar-se exclusivament a la pintura.
L'any 1955, la pintora va presentar en públic els seus treballs en una primera exposició col·lectiva, a la galeria Diana de la Ciutat de Mèxic, seguida l'any següent d'una exposició individual.

Durant la seua vida a Mèxic, la pintora va conèixer personalment artistes com Frida Kahlo i Diego Rivera, però va establir nexes d'amistat més intensa amb altres intel·lectuals en l'exili, en particular la també pintora surrealista Leonora Carrington.
Remedios Varo va morir d'una aturada cardíaca el 8 d'octubre de 1963 en la Ciutat de Mèxic.
.
Trobareu mes informació a México en el corazón: Agenda diciembre de 2009 [clik aquí]
.

Sábado, 19 de diciembre de 2009

El president afirma que 650 anys de Generalitat justifiquen que Catalunya és una nació

• “No estem reivindicant només un reconeixement constitucional. Estem definint una realitat, que enfonsa les seves arrels seculars i renova constantment la saba amb què s’alimenta”, afirma el president
• “Sabem qui som, sabem d’on venim, i el nostre futur serà conseqüent amb aquest passat i amb les nostres aspiracions”, declara en l’acte solemne de commemoració d’aquesta efemèride, celebrat al Palau
• El cap del Govern afirma que “la continuïtat i la vigència de la primera institució de Catalunya” es manifesta a través de l’Estatut del 2006
• Ara, “ens correspon defensar, amb realisme, ambició i tenacitat, cada avenç aconseguit per al nostre autogovern”, diu

Avui, 19 de desembre, la primera institució catalana, la Generalitat, compleix 650 anys. “És d’aquesta continuïtat històrica, d’aquesta voluntat d’autogovern, d’aquesta cultura i llengua mil•lenàries d’on sorgeixen els arguments per dir que som una nació”, ha afirmat el 128è president català, José Montilla, en un acte commemoratiu solemne al Saló Sant Jordi, al Palau.

“Sabem qui som, sabem d’on venim, i el nostre futur serà conseqüent amb aquest passat i amb les nostres aspiracions”, ha declarat el president. Citant el discurs que Pau Casals va pronunciar a les Nacions Unides el 1971, el cap de l’Executiu ha recordat que, per exemple, Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic, molt abans que Anglaterra i que ja en l’Edat Mitjana el poble català era un ferm defensor de la pau. En aquest sentit, ha observat que “la Generalitat contemporània és la institució en què finalment va cristal•litzar aquest anhel d’autogovern, de pau i de justícia”.

“Una nació no és una dèria”, ha dit, i “en afirmar que Catalunya és una nació, els ciutadans i ciutadanes i les institucions catalanes simplement volen expressar lliurement el que som i el que volem seguir essent. No estem reivindicant només un reconeixement constitucional. Estem definint una realitat, que enfonsa les seves arrels seculars i renova constantment la saba amb què s’alimenta”. I això, “ens agrada poder-ho dir des de la lleialtat als pobles veïns amb els qui compartim un projecte de més gran abast”.

L’Estatut, reflex de l’evolució social
El president català sosté que “la vigència de la Generalitat rau en l’assumpció dels sentiments i les aspiracions col•lectives de la societat catalana”,que “la força de la Generalitat ve de la força d’aquesta societat”. Per això, ha subratllat la necessitat que les institucions del país han d’acompanyar l’evolució social. En el cas català, els canvis es recullen en l’Estatut del 2006, “a través del qual es manifesta la continuïtat i la vigència de la primera institució de Catalunya”.
Tal com va succeir en el passat, la Generalitat és “l’eina garant dels nostres drets i deures, de l’autogovern i de la cohesió social i territorial”. En aquest context, el cap del Govern entén que “sis-cents cinquanta anys són un motiu d’orgull” però, alhora, “un argument incontestable de la nostra voluntat de seguir essent col•lectivament un sol poble, i són una rotunda responsabilitat envers els qui ens han de succeir”.

Ara, “ens correspon defensar, amb realisme, ambició i tenacitat, cada avenç aconseguit per al nostre autogovern”, per als “ciutadans i ciutadanes de la Catalunya d’avui i per a les generacions futures”.

Font de la informació: GENCAT [clik aquí]





Discurs del Presidente Montilla:

650è aniversari de la Generalitat de Catalunya
Barcelona, dissabte 19 de desembre de 2009

“Hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental”.

Manllevo aquesta afirmació de Jaume Vicens Vives, per iniciar les meves paraules en
un acte rellevant com aquest, de commemoració del sis-cents cinquantè aniversari de
l’establiment de la Generalitat de Catalunya. Hi ha poques institucions de govern que
arribin als sis segles i mig d’història.

I menys encara són les que mantenen, més de sis segles després, la seva vigència,
com ho ha fet la Generalitat de Catalunya. D’aquí que l’homenatge i commemoració
d’aquesta efemèride sigui més, que justificat, obligat per part de tots nosaltres.

La continuïtat i la vigència de la Generalitat ens fan sentir orgullosos, com a ciutadans
i ciutadanes de Catalunya. Un orgull que és ben legítim però que, no per això, ha
d’impedir-nos diferenciar entre història i mite per evitar caure en l’hagiografia. Com ens
ha explicat la professora Maria Teresa Ferrer, el referent medieval té poc a veure amb
l’actual Generalitat.

La Generalitat sorgida de Cervera va haver d’evolucionar per adaptar-se a la realitat
social, política i econòmica, sense perdre la seva significació per a la ciutadania. Una
significació i una rellevància estretament lligades a l’aspiració dels catalans de
governar-se per si mateixos.

A Catalunya, l’autogovern no és un accident de la història, sinó la destil•lació d’una
voluntat refermada. Fins al punt que, juntament amb la cultura i la llengua pròpies,
l’autogovern forma part de l’essència que ens defineix com a poble.

Al llarg de la seva vida, Pau Casals va lluitar constantment per la pau, la justícia i la
llibertat. El 1971, en reconeixement a la seva actitud, el secretari general de les
Nacions Unides, U-Thant, li va lliurar la Medalla de la Pau.

El discurs que Pau Casals va fer, en agraïment a aquesta distinció, i la seva posterior
interpretació d’El Cant dels Ocells consten com un dels testimonis més impressionants
de la seva dimensió humana i un dels moments més emocionants de la nostra història
col•lectiva...

Casals digué: “Aquest és l’honor més gran que he rebut en la meva vida. La pau ha
estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a
estimar-la. La meva mare –una dona excepcional, genial-, quan jo era noi, ja em
parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc
català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic, molt abans que Anglaterra. I
fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps –segle
onzè– van reunir-se a Toluges –avui França– per parlar de la pau, perquè els catalans
d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra.”

La Generalitat contemporània és la institució en què finalment va cristal•litzar aquest
anhel d’autogovern, de pau i de justícia. Un objectiu compartit al llarg del temps i de
forma majoritària pel conjunt de la ciutadania catalana.

Hi ha una fina línia vermella, una minúscula flama encesa, que va de les institucions
abolides per les armes de Felip V fins la Mancomunitat de Catalunya constituïda
durant el període final de la Restauració. És un esperit manifestat de forma tossuda i
reiterada; un esperit modulat a través de proclames, iniciatives i organitzacions; un
esperit arraconat per les dictadures; i renascut durant els períodes de llibertat i
democràcia.

A Catalunya, democràcia equival a autogovern. La Generalitat constitueix l’única
baula, l’única anella que ha garantit (dins o fora del nostre país) la continuïtat entre els
dos períodes democràtics viscuts al nostre país el darrer segle.

Aquesta legitimitat institucional que representa la Generalitat recuperada amb el
President Tarradellas –i que va sobreviure al propi franquisme— exemplifica aquest
compromís sostingut al llarg dels anys i de les dificultats.

Un esperit compartit majoritàriament pel nostre poble que, a través de l’Assemblea de
Catalunya, reclamava “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, perquè entenia tots
tres elements com un conjunt indissociable.

Aquesta és la nostra història. No crec pas que sigui millor de la d’altres pobles -propers
o llunyans-, és, simplement, la nostra i, per aquest motiu, la reivindiquem. Perquè és
d’aquesta continuïtat històrica, d’aquesta voluntat d’autogovern, d’aquesta cultura i
llengua mil•lenàries, d’on sorgeixen els arguments per dir que som una nació. Una
nació no és una dèria.

El sentiment majoritari dels catalans i les catalanes no és un caprici, sinó el resultat de
la suma i addició de sentiments, voluntats i fets que constitueixen i han anat bastint, al
llarg dels segles, aquell edifici estable de què ens parlen les paraules de Vicens
Vives, que citava en començar.

I en afirmar que Catalunya és una nació, els ciutadans i ciutadanes i les institucions
catalanes, simplement volem expressar lliurement el que som i el que volem seguir
essent. No estem només reivindicant un reconeixement constitucional.

Estem definint una realitat, que enfonsa les seves arrels seculars i renova
constantment la saba amb què s’alimenta. I ens agrada poder-ho dir des de la lleialtat
als pobles veïns amb els qui compartim un projecte de més gran abast.

La nostra és una identitat que creix, es consolidada i enriqueix diàriament. Com canta
Joan Manuel Serrat, el nostre és un poble d’al•luvió pastat des de fa ja mil anys per
mans treballadores. Una pàtria petita i tranquil•la, però disposada a rebel•lar-se quan
se la nega o es pretén traficar amb allò que vol ser.

No necessitem que ens ajudin o ens imposin dir-nos qui som. Sabem qui som. Saben
d’on venim. I el nostre futur serà conseqüent amb aquest passat i amb les nostres
aspiracions.

I serà conseqüent, sobretot, amb la voluntat majoritària dels catalans i catalanes
expressada democràticament mitjançant l’elecció dels homes i dones que els hagin de
representar temporalment.

Qui avui els parla és el cent vint-i-vuitè president de la Generalitat de Catalunya. D’una
institució que segueix tenint com a principal aspiració representar el sentiment
‘general’ del poble català.

Un sentiment ‘general’ concretat en la demanda i exercici d’autogovern, de respecte
cap a les pròpies formes d’organització i de reconeixement de la pròpia identitat.
En el darrer segle, Catalunya ha viscut tres grans etapes migratòries, seguides de
períodes d’autogovern en què els respectius Estatuts han comptat amb el suport ampli
de la població, fos quin fos el seu origen. Així va passar el 1932, així es va repetir el
1979 i així ho estem tornant a viure en aquests primers anys del segle XXI. No és
casual que les diferents onades migratòries hagin donat un suport majoritari a aquest
anhel històric.

Els nous catalans i catalanes han assumit com a propi l’argument que un major
autogovern reverteix directament sobre la qualitat de vida futura dels seus fills. Perquè
la terra ha estat sempre d’acollida, més que de conquesta.

La vigència de la Generalitat rau, precisament, en l’assumpció dels sentiments i les
aspiracions col•lectives de la societat catalana, transformant-se i evolucionant d’acord
amb aquestes necessitats. Perquè la Generalitat representa, però no substitueix la
societat. La riquesa, l’empenta, la diversitat, la força de la societat catalana, que avui
també és en aquest saló, en una digníssima representació.

La força de la Generalitat ve de la força d’aquesta societat. I per aquesta raó les
institucions han d’acompanyar la societat en la seva evolució. Canvi i evolució
exemplificats en l’Estatut de 2006, a través del qual es manifesta i renova la continuïtat
i la vigència de la primera institució de Catalunya.

La força d’una societat es reflecteix en la fortalesa de les seves institucions. I de les
condicions de reconeixement mutu i de respecte del marc constitucional en relació
amb l’Estat espanyol. Un marc que estem compromesos a respectar, tant com
disposats a exigir que es respecti. En aquest sentit, tot i els canvis profunds viscuts
durant sis segles i mig, la Generalitat ha sabut preservar la voluntat de servei i de
representació del sentir majoritari del país.

Com ens recordava el President Macià, de qui commemorarem la setmana que ve
l’aniversari del traspàs, com cada any per Nadal, “l’esdevenidor dels pobles (...) no és
mai un simple reflex del seu passat, sinó que n’és la superació. No és l’esperit antic
que es reprodueix, és l’esperit antic que es renova”.

Un esperit al servei d’una Catalunya més lliure políticament, més justa socialment, i
pròspera econòmicament. Una Catalunya culturalment plena i espiritualment
compromesa. Com en el passat, avui la Generalitat és l’eina garant dels nostres drets i
deures, de l’autogovern i de la cohesió social i territorial.

Sis-cents cinquanta anys són, certament, un motiu d’orgull. Però són, alhora i sobretot,
un argument incontestable de la nostra voluntat de seguir essent col•lectivament, un
sol poble. I són una rotunda responsabilitat envers els qui ens han de succeir.
És per als ciutadans i ciutadanes de la Catalunya d’avui i per a les generacions
futures, que ens correspon defensar, amb realisme, ambició i tenacitat, cada avenç
aconseguit per al nostre autogovern.

Aquest va ser, n’estic segur, el compromís assumit pel president Pujol, a qui agraeixo
especialment la seva presència en aquest acte, i al President Maragall que avui
malauradament no ens pot acompanyar tal i com era el seu desig. Un compromís que
segueix l’herència moral i política dels nostres presidents Tarradellas, Irla, Companys i
Macià.

Pronunciar els seus noms és rememorar la lluita per les llibertats nacionals i sentir una
emoció, íntima i col•lectiva alhora, d’història compartida i comunitat nacional. Ells, tots
ells, han senyalat un camí de compromís amb el país i les institucions.

Aquest és i serà, també, el meu compromís.

Moltes gràcies.


sábado, 19 de diciembre de 2009

Desde Tarragona..


EN LA FIESTA DE NUESTRA SEÑORA DE GUADALUPE:
LOS ANGELES SE VISTIERON DE BLANCO MARIACHI.


La Comunidad filipina y numerosos fieles originarios de las tierras americanas arroparon nuestra fiesta Guadalupana.


Detalle del altar durante la celebración de la Misa.
[Fotografía AME]

El pasado sábado día 12 de diciembre tuvimos la inmensa suerte de viajar a la encantadora ciudad de Tarragona para vivir en directo, la Celebración Guadalupana que tenían prevista celebrar en su grandiosa Catedral.

Horas antes del Evento ya encontrábamos trabajando intensamente a nuestros amigos Grace y Juanjo en la coordinación de aquella singular Misa dedicada especialmente a Nuestra Señora de Guadalupe. Ultimando los detalles.
Junto a Ellos encontramos a nuestro amigo Ramón Aguirre, nuevamente colaborando con el Mariachi Los Mexicanos. Allí están todos, afinando sus instrumentos y su repertorio, con el que nos deleitarían gratamente poco después. Vestidos de blanco nuclear, mas que artistas, parecían mas bien un grupo de Ángeles preparándose para la recepción de una Reina...

Con la apertura de puertas empiezan la llegada de los primeros feligreses. Como de los miembros del Coro Catedralicio y de fieles de diversos países americanos. Y como no, de los mexicanos afincados en aquellas benditas tierras...


Misa a la Virgen de Guadalupe de Tarragona.
Video documental titulado "Misa y Mañanitas a la Virgen Guadalupana" [12'31"]
elaborado por nuestra Foto-reportera Martha Inés Sánchez Navarro.


Vendrá a mi mente aquel viaje que hice desde Xalapa de Veracruz -la ciudad de las flores- hacia México D.F pasando por Puebla de los Ángeles. Un conmovedor viaje por carretera en la que continuamente nos encontrábamos familias enteras de Romería hacia la Basílica de Nuestra Señora de Guadalupe. [clik aquí].
Carros de colores alegres y vivamente adornados que transportaban familias enteras. Carros cargados sí, de ilusión y de esperanza. De alegría y buen humor.
Otros, seguirían aquel mismo recorrido que realizábamos a pie. Mas penosamente por aquellos caminos adyacentes a nuestra carretera que a veces también eran visitados por la suave neblina.

Me preguntaba Yo: ¿Cuántas generaciones habrán recorrido aquel mismo camino a través de los siglos?. ¿Cuál es el significado de aquel esfuerzo colosal?. ¿Porque son tan importante algunas fechas?.
Poco puedo decirte. Es un corazón a la búsqueda de otro corazón. La respuesta a una llamada.
Es, sobretodo, una experiencia. Un encuentro.

Como la “Moreneta” o la “Mare de Déu de Nuria” en estas tierras de Catalunya, nuestra Guadalupana se la lleva dentro. Muy dentro. En el corazón, en la sangre, en la mente.
Es aquella Madre que guarda a sus hijos. Estén en casa o lejos de ella. En México o en el Continente Europeo. Es parte de nosotros mismos. De nuestra historia. De nuestra identidad.

Ya en la capilla lateral de la Catedral de Tarragona -donde se guarda el cuadro de la Virgen de Guadalupe- observo como se recibe las primeras visitas. Se encienden velas. Se pronuncia en voz baja las primera oraciones. Se recuerda posiblemente a los seres queridos y se pide por ellos. Por el pasado. También se pide por el futuro. Un futuro que quizás resulta muy incierto a la vista de la fuerte crisis económica que muchas familias estamos soportando.

Hemos llegado a la hora de la Misa. Solemnemente nuestros dos abanderados, el Fidel y la Claudia, transportaran -con la dignidad que merece el momento- el cuadro de la Virgen. Escoltados en todo momento por el blanco del Mariachi “Los Mexicanos” que tocaran y cantaran La Guadalupana.
En una interminable procesión formada por el señor Arzobispo de Tarragona, Dr. Jaume Pujol i Balcells [con el clero presente], y todos los participantes que se van sumando a la comitiva, la procesión cantando se desplaza de la Capilla lateral hacia el fondo de la nave, penetrando posteriormente por el pasillo principal hacia el Altar Mayor de la Catedral.

Depositado después nuestro cuadro de la Virgen de Guadalupe en un lugar de Honor situado en la parte derecha del altar -según se hallan situado los feligreses- se inicia la Misa.

El Arzobispo de Tarragona delante de la Virgen de Guadalupe. [Fotografía AME]

En su homilía el señor Arzobispo saluda de una manera especial a los asistentes originarios de las tierras americanas y comunidad filipina presente, haciéndonos una breve síntesis de la historia sobre la devoción hacia la Virgen de Guadalupe y su significado para todo creyente católico.
Con sencillez de palabra, el buen pastor nos exhorta a todos los presentes allí a vivir con plenitud aquellos valores cristianos recibidos cada uno en sus tierras natales. Y nos recuerda con fraternal cariño, que la Virgen esta allí, para acompañarnos en toda nuestra vida.
Varias veces, inspirado por los sentimientos del momento, añadirá espontáneamente pensamientos salidos del corazón para los allí reunidos.

La Misa avanza según las normas de la liturgia católica. Los Mariachis cantan varias piezas desde el fondo de la nave. Una lejanía que no les quitará entusiasmo.
Con especial sentimiento nos deleitarán con la pieza El pescador. Ya saben, aquella que dice “Tu has venido a la orilla....”. El ambiente va subiendo de grados.
Por su parte, el numeroso Coro de la Catedral, nos deleitara con una suave y armoniosa melodía de Taizé. La muy conocida “Nada te turbe, nada te espante, el que a Dios tiene nada le falta...”.

La Comunidad filipina presentando un cuadro de la Virgen para su bendición. [Fotografía AME]


También unas palabras dedicadas a la Comunidad Filipina residente en la ciudad de Tarragona, numerosamente presentes en esta celebración Mariana.
Los filipinos católicos de estas tierras han tenido la iniciativa de adoptar como protectora suya a Nuestra Señora de Guadalupe. Por este motivo, dos representantes de su Comunidad presentaron durante esta celebración un cuadro de nuestra Virgen para ser bendecido por el señor Arzobispo.
Así pues, la numerosa familia de los devotos de la Guadalupana en Tarragona, -mexicanos y demás nacionalidades de las tierras americanas, que como todos saben también la tienen como Patrona- se les sumaran sus hermanos católicos filipinos residente allí.



Misa a la Virgen de Guadalupe de Tarragona.
Video documental titulado "Tarragona-Cantos Guadalupanos" [12'38"]
elaborado por nuestra Foto-reportera Martha Inés Sánchez Navarro.


Acabada la liturgia principal de la Misa, los Mariachis Los Mexicanos, junto a la potente voz de la cantante Claudia Torres se situarían delante de la Virgen, para que, en nombre de los presentes, elevar su música y sus voces. ¿Cuántos recuerdos no traerán estos momentos a los allí presentes?. ¿Cuántas lagrimas no habrán resbalado en estos momentos entre medio de viejas nostalgias y suspiros..?

Los vivos aplausos resuenan entre las venerables paredes de aquella impresionante nave en acabar cada canción o pieza interpretada.
Nuestras viejas piedras catedralicias -por unos momentos- revivirán quizás sus mejores momentos de plenitud acogiendo la emoción del cortejo que, desde el altar principal y por el pasillo central deshacen ya de vuelta, sus pasos hacia su Capilla de origen. La Virgen y sus portadores, junto a los Mariachis, y los fieles avanzan solemnemente.
Nuevamente los sones de la canción La Guadalupana acompañarán la columna de corazones hasta su destino.
Ya en su Capilla, la Virgencita será depositada. Haciéndose eco de los sentimientos del momento, los Mariachis nos obsequiaran con una ultima pieza tocada que, a modo de despedida, cerrara nuestra gozosa celebración...


+Información:

Material vídeo-documentales de Martha Inés Sánchez:
-Misa y Mañanitas a la Virgen Guadalupana [
clik aquí]
-Tarragona. Cantos Guadalupanos [
clik aquí]

Material de AME-Associació de Mexicans d'Esparreguera i voltants:
-Mañanitas a la Virgen de Guadalupe en la Catedral de Tarragona [2009] [
clik aquí]
-Mariachi Los Mexicanos en la Catedral de Tarragona [2009] (1) [
clik aquí]
-Mariachi Los Mexicanos en la Catedral de Tarragona [2009] (2) [
clik aquí]
-Misa con Mariachis a la Catedral de Tarragona [2009] [
clik aquí]
-Mariachis a la Verge de Guadalupe [Tarragona 2009] (3 part) [
clic aquí]
-Mariachis a la Verge de Guadalupe [Tarragona 2009] (2 part) [
clic aquí]
-Mariachis a la Verge de Guadalupe [Tarragona 2009] (1 part) [
clic aquí]

Otro material: Mariachi Ramón Aguirre:
-Mañanitas con Mariachi a la Virgen de Guadalupe,Tarragona [
clik aquí]
-Pescador de Hombres Mañanitas con Mariachi. en Tarragona,Catalunya [
clik aquí]
-Himno Guadalupano (despedida) 2009 Catedral de Tarragona, Mariachis [
clik aquí]
-Morir de Amor ( To Die of Love ) ( mourir de l'amour ) ( An Liebe zu sterben ) [
clik aquí]

Otro material: "bandidvelox"
-Mañanitas a la Virgen y Plegaria Guadalupana [
clik aquí]
-Morir de Amor [
clik aquí]
-Dios nunca muere [
clic aquí]
-Himno Guadalupano (despedida) [
clik aquí]
-Pescador de Hombres [
clic aquí]
-Virgen Ranchera, por Claudia Torres [
clik aquí]